A l’ombra dels Gasol

Durant els anys de plom de l’Espanya franquista van sorgir alguns esportistes excepcionals, amb tan pocs mitjans que gairebé tothom va coincidir a qualificar-los de quixots. Els Mariano Haro, Carme Valero, Santana, Blume, Bahamontes, Guillem Timoner, Ocaña, Paco Fernández Ochoa, Ángel Nieto, Herminio Menéndez van conquerir el món de l’atletisme, el tennis, la gimnàstica, l’esquí, el ciclisme, el motociclisme o el piragüisme literalment amb una espardenya.

Els canvis socials a partir de la mort del dictador van produir també canvis en l’esport. No gaires. Es continuava palesant la manca de planificació i mitjans. Puntualment sorgien esportistes magnífics, com ara Severiano Ballesteros, Perico Delgado, Sito Pons o Carlos Sainz. Tanmateix, es trobaven a faltar canvis molts més profunds, una aposta decidida per les estructures de l’esport, una inversió en mitjans, en tècnics, en centres d’alt rendiment, en educació esportiva.

Els canvis socials a partir de la mort del dictador van produir canvis en l’esport

Els Jocs Olímpics del 92 a Barcelona van marcar un abans i un després. L’esportista català i espanyol del segle XXI ja no va amb una espardenya. Tot i que no tot són flors i violes, l’esport a casa nostra, més bé o més malament, s’intenta planificar, manté una estructura i l’esportista d'elit és conscient que no té cap possibilitat de perllongar els seus triomfs si no disposa d’un munt d’ajudes d’entrenadors, preparadors físics, assessors de tota mena, representants i encarregats de la logística mediàtica.

Diumenge dos germans que van néixer a Barcelona i van créixer a Sant Boi assoliran un dels cims de l’esport mundial en convertir-se en titulars a l’All-Star de la NBA. Mai ho havien aconseguit dos germans, i tampoc cap jugador europeu. Nowitzki va ser titular dos cops, però no perquè l'escollissin, sinó perquè va substituir els lesionats Yao Ming i Kobe Bryant.

Pau i Marc Gasol s’ho han guanyat a pols. El seu camí no ha estat pas fàcil ni senzill. Tots dos han salvat un trajecte ple d’esculls. Però no han estat sols. La seva família, sobretot els seus pares, l'Agustí i la Marisa, han estat cabdals en el seu desenvolupament com a persones i com a esportistes. Amb ells han treballat igualment una llarguíssima llista d’entrenadors. Anomenar-los tots esgotaria el lector i trairia la cada vegada menys fiable memòria de qui escriu aquest article. Els seus mestres i entrenadors a l’escola Llor de Sant Boi, els seus entrenadors al Cornellà i a l’equip juvenil del Barça, quan en Pau ja va començar a albirar que potser tenia un futur a l’esport de la cistella, encara que continuava estudiant Medicina. I així fins a arribar al cim de la NBA: en Pau a conquerir dos anells amb els Lakers, en Marc a ser nomenat el millor jugador defensiu de l’any i a figurar, amb tota justícia i sense cap complex, entre els aspirants aquesta temporada a ser escollit el millor jugador (MVP) de l’any. I paral·lelament, els seus grandíssims èxits amb la selecció espanyola: un Mundial, dos Europeus i dues medalles de plata als Jocs de Pequín i Londres.

Només citaré alguns dels noms, alguns de més coneguts i d’altres menys, però no per això menys importants, que han tingut molt a veure amb l’apoteosi dels Gasol. Joan Montes, Juan Llaneza, Juanjo Campos, Ángel Pardo, Josep i Ángel Soriano, Montse Peris, Ricard Farrés, Pepiño Casal, Agustí Cuesta, Quimet Costa, Joaquín Juan, Aíto, Scariolo, Pepu Hernández, Pesic, Pedro Martínez, Imbroda i tants i tants d’altres només a aquesta banda de l’Atlàntic i només referint-me a entrenadors i preparadors físics. Quan la parella de germans jugui diumenge l’All-Star hi haurà moltes i moltes persones que d’una manera o altra veuran recompensades la seva feina i la seva empatia amb dos basquetbolistes i dues persones excepcionals.