Sense rumb i dividit

És una cosa que Espanya no es pot permetre, deia la presidenta de la Junta d'Andalusia en els dies previs a l'últim congrés celebrat pel seu partit: que el PSOE no tingui rumb i que segueixi dividit, la doble herència del futur secretari general dels dos anys que, en opinió de Susana Díaz, no havien estat bons per al seu partit. Mentiríem, va afegir, si diguéssim que no hi ha hagut enfrontaments i divisions en el partit, mentida inútil ja que aquests eren evidents des que Felipe González i Alfonso Guerra van protagonitzar, en la dècada de 1990, la primera escissió a la cúpula, només mig liquidada amb la renúncia de tots dos a repetir mandats, fins que Alfredo Pérez Rubalcaba va ocupar la secretaria general en un congrés caracteritzat per la divisió en dues meitats d'un partit incapaç de guarir les ferides de la seva última i inapel·lable derrota.

No es tractava únicament de divisions; hi havia també, i de quina manera, la falta de rumb: el partit i la seva política havien quedat desdibuixats i mancats d'ancoratges sòlids a partir d'aquella nit de maig de 2010 en la qual va naufragar el segon projecte de govern engegat pel PSOE des de la seva arribada al poder el 1982. El primer, presidit per Felipe González, havia esgotat l'impuls i el contingut en la batejada com la dolça derrota de 1996, complint el destí que semblava condemnar la socialdemocràcia a la desaparició de l'escena europea davant l'auge d'un neoliberalisme autoritari, d'origen angloamericà, personificat aquí per José María Aznar. L'agonia final d'aquest primer cicle de la socialdemocràcia espanyola havia tingut lloc també enmig d'enfrontaments i divisions, provocades aquesta vegada, no per una escissió a la cúpula sinó per la introducció d'eleccions primàries per optar a la presidència del govern, que contra les previsions de Ferraz, van donar el triomf a l'aspirant Josep Borrell, enfront del secretari general, Joaquín Almunia. El resultat d'aquests quatre anys erràtics (1996-2000) va ser, pel que fa a la política, una pèrdua de rumb, i orgànicament, el desplaçament de poder de la comissió executiva cap als barons territorials, que van investir el secretari general com a candidat a la presidència del govern malgrat la seva derrota en eleccions primàries.

Es va iniciar així una línia de fractura potencial entre l'executiva federal en declivi i les executives territorials en auge, fins que un diputat encara verd, José Luis Rodríguez Zapatero, va saltar de la preeminència entre semblants a cap de fila d'un grup congregat amb l'etiqueta de Nova Via per entrar a la baralla pel tron vacant. Més per fortuna que per virtut, Zapatero va aconseguir arrambar amb tot en un congrés que es farà cèlebre per la confluència en la seva persona, que havia rebut les benediccions de Pasqual Maragall, d'un número suficient, però ni un de més, de vots procedents de la facció liderada per Alfonso Guerra, coses de la política. Situat per sobre de la confusió, sense deutes amb cap de les dues grans faccions que havien anat protagonitzant les lluites internes, Zapatero es va presentar com una persona a qui el passat no el condicionava "gens" i que en lloc de dedicar-se a "repassar el que havia passat" pretenia "liderar la modernitat". Espanya podia prescindir del que el nou secretari, que havia presumit d'haver parlat quatre vegades amb González, va definir com a "mitologia del felipisme", perquè això, en política, era dolent.

Les divisions continuen, si no a la cúpula, entre la cúpula i alguna organització territorial

Aquestes coses, que es van dir el març del 2000, no deixaven de tenir la seva gràcia i atractiu. És una malaventura reiterada dels nostres presidents de govern que els seus successors es presentin nets, com volent sacsejar-se de damunt l'herència rebuda. Militants i electors havien quedat farts de lluites intestines i calia marcar un nou començament, aquesta temptació adàmica que impedeix alimentar tradicions sòlides davant l'expectativa de dies plàcids. Zapatero ho va intentar des de la seva irrupció a escena i ho va confirmar quan, per un nou cop de sort i sense necessitat de convocar eleccions primàries, el govern va arribar a les seves mans. Per continuar una política socialdemòcrata? Ca!; ell tenia dots de fundador i de la mateixa manera que va posar fi a la lluita de faccions saltant-hi per sobre, pretenia superar els referents socialdemòcrates dels liquidats trenta anys gloriosos, inaugurant un republicanisme de ciutadans que convertiria el PSOE en "avantguarda de la modernitat".

Des d'una estricta paritat de gènere al govern, passant per la dona embarassada revisant tropes en formació i el matrimoni entre homosexuals, fins a les converses per aconseguir la pau amb l'organització terrorista ETA o enviar "Nació" al magma dels conceptes discutibles, de les paraules sense pes, tot era i havia de sonar a nou, tot era inaugural. Espanya, societat moderna, pletòrica de joventut i energia, era també plural i, a sobre, rica, més que Itàlia, com França, a punt de superar Alemanya. La prova? A Espanya, a més a més de nous estatuts, de xecs nadó i de la deducció de 400 euros a l'IRPF, s'edificaven cada any tants habitatges com en aquests tres països junts.

I així cavalquem durant diversos anys sobre la bombolla immobiliària a la qual s'havia referit pel seu nom el mateix Zapatero l'octubre de 2002 quan va expressar la seva gran preocupació perquè "si comença a dissoldre's, la repercussió pot ser molt forta per a l'economia, el sistema financer i per a les famílies". A Zapatero li resultava insòlit que el govern del PP fes tres anys que mirés aquesta situació sense fer res per evitar un desastre assegurat. Ell tampoc va fer res i la bombolla no es va dissoldre, va esclatar, com sol passar amb les bombolles quan es bufa amb força perquè segueixin inflant-se. I amb l'esclat va desaparèixer la modernitat i es va esfumar el republicanisme. Zapatero va emmudir: el seu discurs davant el Congrés va mostrar, amb el desconcert dels seus seguidors —entre ells un bon nombre d'escriptors i artistes que li havien ballat l'aigua als ulls en plataformes i altres gresques teatrals— i desesperació dels seus lleials, que el fundador del nou socialisme s'havia convertit en mer transmissor de la política dictada des de Brussel·les. Una altra vegada el PSOE sense rumb, però ara, més que dividit, fragmentat, trencat a trossos.

Intel·ligent i astut, el seu successor, Alfredo Pérez Rubalcaba, no havia estat mai un líder polític, que no és ben bé un polític capaç, tal com ell ho va ser en dirigir la lluita contra ETA després de la voladura del pretès procés de pau. Triat secretari general enfrontat a Carme Chacón, hereva malgrat tot de Zapatero, es va dedicar a retornar al PSOE una identitat que l'allunyés de la retòrica buida postmoderna i restablís la seva històrica personalitat socialdemòcrata per afrontar amb altres propostes la devastació provocada per les polítiques d'una mal anomenada austeritat —en realitat: polítiques d'empobriment de salaris i de béns públics de les capes mitjanes i mitjanes-baixes de la societat— alhora que intentava posar remei, amb una proposta federal, a les divisions causades en el partit germà de Catalunya per la deriva creixent independentista. Però, malgrat la feina sòlida culminada en la Conferència Política de 2013 i d'haver rebaixat les tensions aixecades per la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut català —els efectes polítics del qual, havia assegurat Zapatero, serien limitats i no durarien "més d'unes setmanes"—, el PSOE va sortir molt malparat de les europees i Rubalcaba va haver de prendre el camí a casa després de convocar, per vegada primera en la història del socialisme espanyol, unes eleccions primàries per designar el nou secretari general que, en tot cas, hauria de ser confirmat per un congrés extraordinari.

El procediment, destinat a acumular a la cúpula totes les legitimitats democràtiques i orgàniques possibles, va donar com resultat la recomposició formal de la unitat del partit en la persona del seu nou secretari general, Pedro Sánchez. Tanmateix, i com han posat en relleu els passos endavant i enrere de la presidenta d'Andalusia, la insòlita i fulminant destitució d'un secretari general triat com cal, el de Madrid, i certes maniobres en una mitja foscor, les divisions continuen, si no a la cúpula, entre la cúpula i alguna organització territorial. En aquestes condicions, serà difícil trobar el rumb que acabi per retornar al PSOE la confiança del seu electorat i, més difícil encara, atreure nous votants. I llavors, dividit i sense rumb, el partit que es va presentar com a vertebrador d'Espanya, va impulsar la seva integració a Europa i va governar durant 21 dels 37 anys de democràcia, seguirà caient per la pendent que porta a una decadència irreversible.