La política es fa forta a les sèries

Un impeachment, un majority whip o líder de la majoria del Congrés, la situation room de la Casa Blanca o el roll call, la trucada per votar els legisladors nord-americans. El llenguatge especialitzat de Washington ha saltat de les converses dels experts polítics a la butaca dels espectadors, amb la capital dels Estats Units com a teló de fons de les trames de House of Cards, Scandal, Homeland o fins i tot Veep.

Des del blanc i negre dels monuments il·luminats a la nit de Washington fins al gris dels vestits dels polítics i funcionaris encorbatats que plaguen els carrers del voltant del Capitoli, han canviat el to de la televisió nord-americana. Com mai abans en la història, una de les ciutats menys estimades pels ciutadans ha agafat el relleu de Chicago o Nova York, i ha conquistat les pantalles de televisió com qualsevol altre protagonista.

“Quan parlem de Hollywood i de televisió mai no es tracta d'una coincidència”, assegura Trevor Parry-Giles, professor de comunicació política de la universitat de Maryland. L'època de les sèries d'advocats va donar pas a la dels policies i després als metges. “Ara és el torn dels polítics i el govern”.

Des del final d'El ala oeste de la Casa Blanca el 2006, la política no havia protagonitzat la ficció televisiva dels EUA. Tampoc no havien coincidit tantes sèries de trames governamentals com les vuit que pugnen ara per l'atenció de l'espectador. I des de l'obra d'Aaron Sorkin, cap no ha apropat tan detalladament els secrets de Washington. “El món de la política està plagat de components dramàtics i de poder, és un univers en el qual tot compta”, afirma Parry-Giles. L'expert apunta aquests elements, essencials en la ficció, com la raó per la qual Hollywood aposta ara pel gènere polític.

De la mateixa manera que títols com Llei i ordre van obrir una finestra al món de les investigacions judicials i els advocats, familiaritzant els espectadors amb un argot que no haurien conegut de no haver passat per un jutjat, la nova fornada de televisió política teixeix guions amb detalls dignes de la premsa especialitzada.

“No estic segur que vostè pugui eradicar l'atur com ha estat capaç d'eradicar el seu nivell d'aprovació entre els ciutadans”, li diu un periodista al nou president dels EUA a House of Cards, Frank Underwood, interpretat per Kevin Spacey. Underwood defensa la seva agenda: “Té la grandària i l'abast del New Deal”, respon en una referència que pot quedar lluny per a alguns espectadors: les mesures amb les quals el president Roosevelt va respondre la Gran Depressió econòmica dels anys 30.

En la temporada anterior, el complex sistema de finançament de les campanyes polítiques apuntalaba el centre de la trama. El treball dels lobbistes i les seves estratègies per recaptar fons van tenir un pes secundari. En altres sèries com Homeland —la preferida d'Obama, segons va reconèixer públicament el president— una part de la tensió neix de la relació difícil entre les diferents agències del Govern com la CIA i departaments interns del Pentàgon amb els quals l'espectador es familiaritza com amb qualsevol altre protagonista.

El fervor per aquestes sèries ha atrapat els espectadors, els mitjans de comunicació i els polítics per igual. L'èxit de House of Cards va convertir Netflix en la primera web de streaming a aconseguir un Globus d'Or per un treball que no ha passat per la televisió. Periodistes de mitjans com The New York Times han narrat en directe la seva experiència amb l'última temporada mentre humoristes de la talla de Stephen Colbert fan cameos en pantalla. I cares conegudes de Washington comparteixen plató amb els protagonistes. El vicepresident Joe Biden va tenir un paper a Parks and Recreation i l'assessora d'Obama Valerie Jarrett, així com l'analista política Donna Brazile, van protagonitzar escenes de The Good Wife.

La realitat política es barreja amb la ficció esborrant els límits entre l'una i l'altra, encara que experts com Parry-Giles, també director de l'Associació Nacional de Comunicació, confien que els espectadors siguin “prou llestos” per saber que cap de les sèries ofereix un retrat real del funcionament del govern nord-americà. “Em fa por pensar que a l'estranger algú aprengui sobre la política nord-americana veient Veep”, afirma. “La ficció mai no ha de ser l'única via per a aquest aprenentatge”.

Malgrat que mai no hi ha hagut tanta televisió política com fins ara, hi ha una llarga tradició de títols, també al cinema. Caballero sin espada (1939), Tempesta sobre Washington (1962) o Lincoln (2012) han servit de font en la qual els nord-americans aprenen el funcionament del seu sistema polític. Una altra qüestió és la fidelitat amb la qual les sèries actuals retraten la realitat. La tercera temporada de House of Cards arrenca amb una visita del president a un cementiri. Justificat com un acte privat, periodistes i agents de seguretat esperen en un marge de la carretera. En la vida real, mai s'haurien quedat tan lluny com perquè Underwood pogués pixar sobre la tomba del seu pare.