Fukushima redescobreix la por de la radiació

El 23 de maig del 2013, mentre un grup d'investigadors feia un experiment irradiant un objecte d'or amb un feix de protons es va produir un alliberament inesperat de substàncies radioactives tòxiques. Les alarmes van sonar immediatament, els sensors de seguida ho van detectar. Els científics van apagar les alarmes, van accionar la ventilació per deixar sortir el material radioactiu i van seguir treballant durant gairebé tres dies. Un total de 34 investigadors van rebre dosis detectables de radiació a l'organisme; dos d'ells van rebre a tot el cos l'equivalent a una vintena de radiografies de pit. Aquesta negligència es va produir al laboratori J-PARC, que depèn de l'Agència per a l'Energia Atòmica del Japó, dos anys després de l'accident de Fukushima. El Govern nipó va haver de demanar disculpes per l'actitud dels científics —es va trigar 36 hores a informar la ciutadania— i el laboratori va estar tancat gairebé un any fins que es van aclarir les responsabilitats.

El 82% dels japonesos donava suport a les nuclears però avui generen més por que el sisme que va matar 18.000 persones

El 12 de febrer del 2012, es va fer a la localitat de Villar de Cañas, a Conca, una manifestació contra la instal·lació d'un magatzem temporal centralitzat (MTC) de residus nuclears. Totes les organitzacions ecologistes espanyoles van omplir el poble amb centenars d'activistes que van anar-hi en autocar per assistir a una concentració a la qual també van acudir representants polítics, com Cayo Lara. Entre els manifestants, nombroses pancartes carregant contra l'MTC i recordant el desastre de Fukushima. En un d'aquells cartells, amb un senyal de perill radioactiu, s'hi podia llegir: "Vull morir als 90 d'un orgasme, no als 60 d'un càncer". L'activista que duia la pancarta estava fumant, una de les activitats conscients que més ens apropen a tenir càncer, entre altres coses per l'exposició als isòtops radioactius del radó.

L'ésser humà és tan contradictori com la seva relació amb la radiació. Després del terratrèmol i el tsunami que van devastar la costa est del Japó ara fa quatre anys, es va produir un accident a la central nuclear de Fukushima Daiichi, el més greu de la història juntament amb el de Txernòbil. Ningú ha mort com a conseqüència directa de l'alliberament de materials radioactius de Fukushima; al voltant de 18.000 persones van morir amb el terratrèmol i, sobretot, el tsunami posterior. No obstant això, l'ansietat que provoca entre els japonesos la possibilitat d'un accident en una central nuclear ha crescut el triple que la por d'un nou terratrèmol catastròfic, segons un estudi de diverses universitats japoneses que van comparar les pors cap a 51 amenaces (com l'atur, la guerra o les malalties) de la població nipona el 2008 i el 2012.

Al marge de les circumstàncies específiques del poble japonès, la suposada incoherència de la por de la radiació és un fenomen global. Els experts expliquen que es deu al fet que és invisible, genera incertesa sobre quins efectes causarà i que el dany, al contrari que altres catàstrofes, roman en el temps. Però la bretxa de percepció és evident en comparar els morts provocats en els accident nuclears i els provocats per altres indústries. Després de Txernòbil, el 1986, van morir uns 50 treballadors implicats en l'accident i l'OMS estima que 9.000 persones moriran al llarg de la seva vida per culpa de l'exposició als materials tòxics que va alliberar. Dos anys abans, el desastre de Bhopal va matar de cop més de 3.700 persones, i en va ferir mig milió, 4.000 de gravetat. El 1975, les fallades de la presa xinesa de Banqiao van matar 171.000 persones. Ni la indústria química i ni les preses apareixen en enquestes entre les amenaces que preocupen la societat.

Aquí és on sorgeix la bretxa de percepció: els especialistes i la resta de la societat veuen les coses d'una manera molt diferent. Als EUA, el principal productor mundial d'energia nuclear amb 100 reactors, la bretxa és molt notòria: el 51% dels ciutadans s'oposen a la construcció de més centrals, mentre que el 65% dels científics es mostra a favor de construir-ne, segons una enquesta del gener de Pew Research. Un estudi belga del 2014 va contrastar la percepció de risc de la població general amb la de més de 330 treballadors del Centre d'Estudis Nuclears: els experts —exposats habitualment a la radiació— consideraven que els rajos X utilitzats en medicina suposen una amenaça més alta per a la salut que un accident en una instal·lació nuclear. Per a la gent sense experiència, el resultat va ser exactament el contrari.

Experts en risc consideren injust parlar de por “irracional” de la radiació

El resultat d'aquests estudis ens podria fer arribar a la conclusió que la por sorgeix del desconeixement. No obstant això, els especialistes en la matèria tenen clar que el recel no es resol amb informació. El 2008, va haver-hi una seriosa fuita de iode radioactiu a Fleurus (Bèlgica) que va obligar el Govern belga a recomanar de no consumir productes de cultius de la zona. Els investigadors que van treballar amb la població van publicar les seves conclusions: la informació ajudava a rebre els missatges sobre el risc, però perquè s'assimilessin en l'aspecte psicològic, en l'actitud davant del risc, "la confiança era el factor més influent per a l'acceptació dels missatges". No passa només amb gent sotmesa a situacions d'estrès: un estudi entre estudiants universitaris californians sobre una central propera va mostrar que la seva acceptació no depenia dels seus coneixements sobre energia nuclear, sinó del seu nivell de confiança en la indústria nuclear, al marge del que sabessin sobre isòtops o reactors.

El pioner en l'estudi d'aquesta bretxa de percepció és el psicòleg de la Universitat de Chicago Paul Slovic, que ha publicat treballs sobre aquest assumpte des de fa dècades. Els seus estudis van ser els primers a observar com els experts en riscos col·locaven les centrals nuclears a la part baixa de la llista de possibles perills mentre que la resta de la gent les elevaven a les primeres posicions. No obstant això, va observar que els habitants d'un poble de Nova Jersey amb alts nivells de radiació natural per culpa del radó de la zona no semblaven preocupar-se excessivament, mentre que l'oposició a la instal·lació de magatzems com l'MTC sempre és important. "Sembla resultar del fet que [el radó] és d'origen natural, sense que es pugui culpar ningú. I mai es pot eliminar del tot. L'oposició al cementiri radioactiu, per contra, probablement es deriva que és un perill important i d'origen tecnològic; es pot culpar la indústria i l'Estat, el risc és involuntari", explicava en un article recent.

És irracional, per tant, la por de la radiació? "No s'ha de qualificar d'irracional un comportament sense conèixer el context de la situació", explica Slovic en una conversa per correu electrònic. "La radiació pot ser perjudicial i beneficiosa. Si no es gestiona acuradament, no és irracional témer-la", assegura aquest expert en percepció del risc. Des del seu punt de vista, "és clarament injustificat" qualificar d'irracionals aquestes reaccions: la gent accepta sense problemes el risc dels rajos X perquè percep els beneficis directes i perquè confia en els especialistes que gestionen la màquina. "Els gestors de l'energia nuclear clarament reben menys confiança i els beneficis d'aquestes tecnologies no són gaire apreciats; per tant, els seus riscos són menys acceptables", assegura.

La clau rau en la confiança: la gent es fia de l’especialista dels rajos X però no tant de la indústria nuclear

No obstant això, hi ha casos d'èxit en la consolidació del suport a l'energia nuclear: al Japó, el 2008, els nivells de suport als reactors s'elevaven fins al 82% de la població. Com va arribar a entusiasmar-se d'aquesta manera un país on les ciutats van servir com a banc de proves dels bombardejos més salvatges de la història? Just després del famós discurs Àtoms per la Pau del president Dwight D. Eisenhower anunciant l'ús civil del poder nuclear, el Japó va llançar el 1954 una campanya que va rebre el suport pels diners dels EUA. I amb el decisiu suport de Matsutaro Shoriki, pare del beisbol nipó, amo del diari amb més difusió del món (Yomiuri), la primera televisió (recentment creada) i cofundador del partit que ha governat el Japó 56 dels últims 60 anys, l'LDP. Aquell mateix any, va néixer Godzilla a les pantalles de cinema, just després que una prova nuclear a Bikini de l'Exèrcit dels EUA ruixés amb una pluja radioactiva els mariners d'un tonyiner nipó, cosa que va obligar a treballar de valent la maquinària propagandística de Shoriki.

Avui, el Japó viu una altra situació. La por de l'energia atòmica ha ressuscitat: després de Fukushima, els néts de les víctimes d'Hiroshima i Nagasaki –els hibakusha– han mostrat que són més vulnerables a l'estrès posttraumàtic i a la por de la radiació, una cosa semblant al que s'ha observat en els descendents de les víctimes de l'holocaust. Tot, malgrat que avui sabem que les terribles conseqüències de les bombes nuclears no ho van ser tant: no hi ha hagut dany genètic en les següents generacions i amb prou feines va augmentar un 1% la mortaldat per càncer entre els supervivents.

Després de Fukushima, com va passar en altres accidents nuclears, l'ansietat i la depressió ja es noten entre els veïns de les localitats afectades, entre altres coses, per culpa d'aquesta por envers la radiació. Fins allà s'ha acostat Evelyn Bromet, com va fer anteriorment a Txernòbil i a Three Mile Island, per estudiar l'efecte d'aquest estrès en la població afectada. "No és just en absolut qualificar aquesta por com a irracional. Hi ha un temor universal de les armes i les plantes d'energia nuclear que es remunta a la bomba atòmica. Continua per moltes raons, una de les quals és la comunicació inadequada sobre els seus efectes en la salut per part dels científics i, al mateix temps, l'alarmisme d'altres científics que diuen coses ridícules", critica l'epidemiòloga de la Universitat Estatal de Nova York especialitzada en les seqüeles psicològiques dels desastres de les centrals nuclears.

En la població de l'entorn de la central nord-americana de Three Mile Island, on ningú va patir una greu exposició a la radiació després de l'accident del 1979, els índexs d'ansietat i depressió duplicaven el normal fins i tot deu anys després. Bromet ha observat xifres similars en la població evacuada de Txernòbil fins i tot 19 anys després, amb importants percentatges de persones afectades per malalties psicosomàtiques. També augmenten les morts per problemes de salut derivats aquesta situació, que empenyen a l'alcoholisme o al suïcidi. "L'impacte en la salut mental és el principal problema de salut pública arran de l'accident de Txernòbil fins avui", segons el Fòrum de Txernòbil. Al Japó, tots aquests quadres es comencen a reproduir de la mateixa forma. 

Els nivells d’ansietat i depressió continuen molt alts fins i tot dècades després d’accidents com el de Txernòbil

Als tres escenaris, segons Bromet, l'ansietat sorgeix d'unes circumstàncies que es repeteixen en cada accident: secretisme per part de les autoritats, informacions contradictòries, rumors i una evacuació de la població negligent. Immediatament després de l'accident de Fukushima, els habitants de la propera localitat de Namie van fugir cap al nord pensant que en aquella direcció estarien més segurs. Als ordinadors de les agències governamentals es veia amb claredat que el núvol radioactiu viatjava precisament en la seva mateixa direcció, però ningú els va avisar. Quan es va saber, dos mesos després, l'alcalde de Namie va qualificar de "crim" aquesta ocultació de dades essencials. Les autoritats japoneses van generar tanta desconfiança dins i fora del país que els EUA van desplegar els seus drons sobre la costa de Fukushima per veure amb els seus propis ulls el que passava en realitat.