El lavabo de senyores?

“Com que vam ser les dues primeres dones a entrar en plantilla, no teníem lavabo per a nosaltres i havíem d'anar molt lluny de la redacció, pujant i baixant escales, per accedir a l'únic que hi havia, el de les telefonistes, que ens deixaven la clau per poder-hi entrar”. Ho recordava ahir la periodista Teresa Rubio. Era l'any 1974 i les instal·lacions, les del Diario de Barcelona. La col·lega era una Margarita Rivière que, anys després, tampoc no havia aconseguit esborrar els ruboritzants comentaris i xiulades per partida doble dels treballadors, tots homes, dels tallers d'una impremta de plom que sovint no hi havia cap altre remei que travessar... per després tornar-hi.

“A la premsa barcelonina llavors hi havia poques dones, algunes col·laboradores i, per sort, alguna redactora en algun mitjà però només en la secció de moda”, repassa Rubio. Rivière també va innovar en això i va fer un pas més: seria cap de secció, tant al vell Brusi com, posteriorment, a El Periódico de Catalunya, de l'equip fundacional del qual va formar part. “Era de tracte exquisit, no va alçar mai la veu envers nosaltres i sí, era la cap però també era la primera a treballar i arrencar”, recorda Maria Eugènia Ibáñez, que quan va arribar a El Periódico el 1982 des de Mundo Diario la va tenir com a responsable.

“Tenia les idees clares i sabia moltíssimes coses: moda, espectacles, cinema... Estava assabentada de tot i a sobre era la quinta essència del treball”, retrata Rubio. Sense anar més lluny, el seu últim article va ser en aquest diari, dimarts passat, dia 24: Tal para qual. “Va demostrar aquesta capacitat de treballar fins a l'últim moment i el seu currículum ho demostra: no es va quedar acomodada; era inquieta per naturalesa”, certifica Ibáñez. Una altra mostra: la seva participació en la primera Junta del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), filla de l'antiga Associació de la Premsa, en una transició a la qual Rivière no va ser aliena. “Aquí es va mostrar com era també en l'àmbit professional, rigorosa, insistent i combativa i assumint un feminisme ben entès”, opina l'actual degana del CPC, Neus Bonet.

El 1974, quan va entrar amb Teresa Rubio, eren les dues primeres redactores a plantilla del 'Diario de Barcelona'. No hi havia condicions per a elles

Coincideixen totes en el fet que on va deixar més petjada va ser en el gènere de les entrevistes. “Va innovar, les va treure d'una carrincloneria molt pròpia de l'època i les va convertir en alguna cosa àgil, amb preguntes incisives”, resumeix Ibáñez; però no a l'estil de la mítica col·lega italiana Oriana Fallaci: “No eren entrevistes agressives, però arribava al moll de l'os”, creu Ibáñez. “Oferien sempre un concís bon retrat de l'entrevistat i eren aparentment cordials... Jo sempre li deia: ‘Però com has aconseguit que et digui això?”, evoca Rubio.

La capacitat d'empatia de Rivière ja és, des d'ara, llegenda. I potser això explica la seva altra gran virtut: la discreció personal. “No parlava mai de la seva ascendència social, no l'amagava però tampoc no en feia gala; jo li deia de broma que era una desclassada; no es va emparar mai en la seva procedència de l'alta burgesia catalana”, pensa Rubio.

No només això, ho passava fatal si el tema apareixia. De nou al Diario de Barcelona: anys 70, el propietari José María Santacreu va presentar el nou director el consell de redacció: “‘Antonio Franco, il·lustre periodista; Enric Sopena, una gran ploma...’ i quan arriba a mi, diu: ‘Margarita Rivière... de bona família’. Em va fer tanta vergonya que vaig estar anys callant-ho, fins que vaig descobrir que no, que això s'havia d'explicar”, recordava no fa gaire.

No va lluir mai cap joia. Bé, una sí, una en què Rubio i Ibáñez coincideixen: un somriure desarmant. Una conseqüència de la seva cosmovisió, d'aquesta novençana estudiant de filosofia que va ser, com va dir fa poc més de cinc dies: “Sincerament, la vida, sense veure'n les coses positives, no sé si val gaire la pena”.