Declararà avui l’SNP la independència d’Escòcia?

Significa aquest resultat que l'SNP declararà avui mateix la independència d'Escòcia? No. De cap manera. En la democràcia britànica no es juga al plebiscit. Ni tan sols tenir 56 dels 59 diputats en joc legitimaria l'SNP per declarar la independència de manera unilateral. I no perquè les de dijous no fossin unes eleccions al Parlament escocès. Tampoc perquè l'SNP s'hagi quedat a un pèl de la meitat més un dels vots totals (ha sumat 1.454.436 respecte a 1.456.029 dels altres partits junts). L'SNP no declararà avui la independència unilateral d'Escòcia perquè seria il·legal, ningú se la creuria, no és el que havien de decidir els votants i a ningú a les illes britàniques li cap al cap que una cosa com aquesta es pugui fer així.

És veritat que l'independentisme escocès té un gran avantatge respecte al sobiranisme català: Londres no és Madrid i el Govern britànic va acceptar convocar un referèndum sobre la independència d'Escòcia perquè aquesta era la voluntat del Parlament escocès. Per això i perquè tenia l'absoluta convicció que els escocesos rebutjarien la independència. No obstant això, els sobiranistes catalans tenen moltes coses per aprendre de l'SNP. Entre d'altres, la coherència i la paciència.

A Catalunya, els sobiranistes semblen tenir molta pressa, pensant potser que és la crisi del moment el que ha fet pujar les seves expectatives, més que no pas una ànsia genuïna d'independència. Una pressa que els ha portat a posar el carro davant dels bous: a hores d'ara, encara no ha guanyat mai les eleccions al Parlament una formació que defensés al seu programa la independència. Això pot acabar en els propers comicis, però fins ara ha estat així.

L'SNP ho ha fet tot d'una manera molt diferent. Fa molts anys que defensa la independència d'Escòcia, però aquest no ha estat mai el seu únic crèdit. El seu auge no s'explica tant per la força de l'independentisme com pel biaix cada vegada més social del seu programa. En part per convicció i en part per conveniència: per aprofitar la immensa quantitat de vots potencials que hi havia entre les classes treballadores desencantades amb el gir al centre que va fer el Partit Laborista amb Tony Blair i Gordon Brown.

Aquella migració de vot laborista s'ha accelerat de manera espectacular després del referèndum d'independència. Va guanyar el no, però va deixar els laboristes tacats per la seva col·laboració amb els conservadors, un partit gairebé empestat a Escòcia des de l'època de Margaret Thatcher. “Van guanyar el referèndum, però es van quedar a la banda equivocada del debat perquè això ha acabat identificant-los amb Westminster i les polítiques del Partit Conservador. Molta gent creu que va ser una decisió estranya perquè els laboristes no necessitaven els conservadors per guanyar el referèndum”, opina el professor Michael Keating, director del Centre sobre el Canvi Constitucional que formen diverses universitats escoceses.

“L'SNP li ha arrabassat el seu paper al laborisme en dos sentits. Un és que s'ha projectat amb més claredat com a partit de centre esquerra, sobretot perquè Nicola Sturgeon ha substituït Alex Salmond –que representava més la dimensió de centre dreta del partit– i està en una situació idònia per substituir els laboristes com el partit de la socialdemocràcia a Escòcia. I, en segon lloc, estan jugant l'estratègia de ser el partit que representa els interessos d'Escòcia a Westminster, que és un paper de mediació que solien representar els laboristes i pel qual tenen més dificultats estant a l'oposició. I l'SNP ha estat molt hàbil en presentar-se com un partit capaç de contribuir a la política britànica, al Govern del Regne Unit”, afegeix Keating. Tant, que han tingut la prudència de deixar escrit al programa electoral que no tenen previst demanar en aquesta legislatura un nou referèndum d'independència.

La gran paradoxa és que els independentistes escocesos corren el risc de morir d'èxit. El seu creixement ha estat tan espectacular i tan anticipat per les enquestes que explica en part l'inesperat auge d'última hora del Partit Conservador per evitar que el Govern britànic quedés en mans d'un Partit Laborista que dependria, ho vulgui o no, dels independentistes. Encara que és obvi que l'SNP s'ha col·locat en una posició de molta força per exigir que es compleixin les promeses de més autonomia per a Escòcia, aquesta força és només relativa davant d'un Govern conservador amb majoria absoluta.

En realitat, la principal conseqüència de l'èxit de l'SNP és que ha estat tan important que les negociacions de més autonomia xocaran més que mai amb els recels de bona part de l'opinió pública i la classe política anglesa, que creuen que els diputats escocesos no haurien de votar a Westmintser la legislació que no té efecte a Escòcia perquè és una matèria que depèn del Govern autònom. Aquesta, més que algunes altres que poden semblar més delicades a primera vista (com el referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Europea) pot ser la veritable patata calenta de la legislatura.