La por com a ideologia

Avui ningú pot negar que en la política la por sigui un factor distorsionador. Avui la por s'ha posat de moda entre el consorci de les elits financeres en sòlida connivència amb les polítiques. Així les coses, res millor, doncs, que unes dosis de pànic ben mesurat per anar convertint un cúmul d'esperances en material de deixalla. La veritat és que hi ha pors i pors. Els nens, per exemple, tenen molta raó de solidaritzar-se amb la por de la Caputxeta al llop feroç, perquè no hi ha por més real que l'imaginari. Després hi ha una por assenyada, fins i tot diria que estadística, que és el que t'indica que no viatgis, per si de cas, a visitar Bagdad. O la capital del Iemen. Els que recorren a la por com a argument de dissuasió, quan no d'extermini de tota possibilitat de llum al final del tortuós túnel del neoliberalisme, saben molt bé el que fan.

L'exemple més meridià l’hem pogut observar en les eleccions britàniques. Els conservadors obtenen una majoria absoluta al Parlament (amb el 36% dels vots, que això sí que fa por: em refereixo al sistema electoral anglès, que fa que un partit, encara que no ens n’agradi el color, amb quatre milions de vots obtingui un sol diputat), i en virtut d'aquest sorprenent resultat obliguen l'endemà el principal partit perdedor, el laborisme, a replantejar-se el seu programa polític i albirar la possibilitat d'escorar-se una mica més al centre, traint el seu ideari de partit progressista, per a pròximes convocatòries.

A Espanya les coses van pel mateix camí. I a Catalunya també. Els partits que han decidit guanyar aquestes eleccions municipals amb l'únic objectiu de pal·liar la punyent incertesa que s'ha apoderat de la joventut i la desigualtat que a poc a poc es va cronificant han de lluitar també contra els que aprofiten l'oportunitat d'unes urnes per colar la seva pesada idea d'una terra de promissió. I contra una forma de gestionar els recursos públics en benefici propi, d'amics o de familiars.

Tant a Mariano Rajoy com a Artur Mas els interessen molt els comicis del 24 de maig. Segons els seus resultats podran dissenyar i posar a punt les maquinàries de les seves respectives campanyes per guanyar les pròximes eleccions autonòmiques (a Catalunya, probablement el 27 de setembre), i les generals previstes per a finals del 2015. És probable que ni el president del Govern espanyol ni el de la Generalitat necessitin l'assessorament antiprogressista del politòleg australià Lynton Crosby, també conegut amb els apel·latius humorístics de “Mag d’Oz” o “el Rottweiler tory”, per ficar-nos la por al cos. El Mag d’Oz va arribar a qualificar els laboristes britànics de marxistes recalcitrants, gent perillosa que el primer que faria, si governés, seria envair la Gran Bretanya amb immigrants de l'Est (gent encara més temible) i acabar amb l'èxit econòmic del regne. Això ho va dir el 2013. Mariano Rajoy i Artur Mas en tenen prou amb els seus assessors patris per estendre el pànic.

Els ideòlegs de la por es caracteritzen per la seva pròpia por del canvi. Cap partit progressista, sigui Iniciativa o Podem o Procés Constituent, apel·len a la presa del Palau d’Hivern. Només demanen un canvi. Cal una revolució perquè un treballador o un empleat de banca tinguin un sou i un contracte de treball justos? Només diagnostiquen el que ens espera al final de l'ideari neoliberal: un darwinisme més descarnat, més mercantilització de les nostres vides i desregulacions per a tots els gustos depredadors.

El març del 1982 la revista The Atlantic Monthly va publicar un article dels arquitectes i urbanistes Wilson i Kelling titulat “Broken windows”. Amb el temps, aquest article es va convertir en la Teoria de les Finestres Trencades. Aquesta teoria sosté que si en un banc de l’espai públic algú hi diposita una bossa de deixalles, és altament probable que altres facin el mateix i així fins a fer impossible l'ús d'aquest mobiliari per a res que no sigui un improvisat contenidor d'escombraries. La teoria impulsa a treure’n ràpidament la primera bossa, i així evitar que algú interpreti que el banc és un lloc molt apropiat per deixar-hi porqueries. Quanta misèria sistèmica i quanta por del desemparament social ens hauríem estalviat aplicant només aquesta teoria al més mínim símptoma d'especulació financera que s'hagués observat!

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.