“Rajoy, qui si no?”

No és imaginable un rajoymòbil per als desplaçaments del candidat del PP a les generals de finals de novembre. El pachecomòbil va ser l'autobús turístic descobert i de dues plantes que va fer servir el maig de 1999 el polèmic exalcalde històric de Jerez de la Frontera durant 20 anys, Pedro Pacheco, en aquella campanya. En el frontal figurava un lema: “Pacheco, qui si no?”. El PP si que es troba ara en aquesta tessitura, encara que per altres raons menys carismàtiques. Després d'una setmana crítica, en la qual a tota una organització acostumada al poder li ha costat molt digerir el dur càstig del 24-M, els ministres i dirigents del PP han sortit en massa a defensar que Mariano Rajoy és l'“únic candidat possible” i “el millor” en aquestes circumstàncies. No hi haurà recanvi ara.

Els símils esportius sobre la capacitat d'aguant i patiment de Rajoy s'esgoten. El Poulidor gallec, aquell ciclista francès persistent i inesgotable, que semblava abonat sempre a la segona plaça, té acreditada fama d'home temperat, assenyat, tranquil i poc propens a les improvisacions o a precipitar-se. Tampoc li agrada gens canviar les persones del seu entorn ni molt menys comunicar cessaments a amics o companys de tota la vida. “És amb el que ho passa pitjor”, coincideixen diversos dirigents que l'han acompanyat des de fa dècades. Aprecia l'estabilitat en tot.

“Li va costar 32 anys de carrera política arribar fins a La Moncloa per deixar-ho ara per això”, repeteix en aquest cas un exministre de la seva època als governs de José María Aznar i que es considera encara amic seu. El pitjors moments de la seva llarga trajectòria política, que va començar molt jove de regidor a Pontevedra enganxant cartells a les nits i després el va portar per la presidència de la Diputació, al govern regional gallec de vicepresident, al Congrés, a dirigir el PP i a l'Executiu d'Aznar en quatre carteres com a ministre, els va passar Rajoy les matinades de les seves dues dures derrotes enfront de José Luis Rodríguez Zapatero. Primer la de 2004 per culpa de la guerra de l'Iraq i l'11-M, i després i sobretot la de 2008. Aquell fracàs ja va ser tot seu. Es va tancar al seu despatx de Génova fins molt tard i se'n va anar a casa enfonsat. El partit li va regalar per recuperar-se unes vacances familiars a les Canàries. Allà se'n va anar. Tot el seu equip, i fins i tot el seu guru Pedro Arriola, havien preparat les maletes per desallotjar els seus despatxos i retirar-se. Rajoy va retornar de les illes i va deixar esbalaïts els seus assessors: “Jo segueixo”.

Mitja dotzena de ministres i dirigents del PP consultats per EL PAÍS coincideixen gairebé amb les mateixes paraules: “Rajoy no renunciarà a la seva candidatura ara. Això seria una bogeria i no és el seu estil. Els que diuen això no coneixen el personatge. La situació és complicada i està lògicament molt preocupat pel resultat de les eleccions però creu que si es persevera en la mateixa línia al final es notarà la recuperació econòmica i s'obtindran millors dades en les generals que ara”. L'afectat, el dilluns i després de l'executiva nacional del PP, ho va corroborar i va reafirmar que se sent en forma per seguir. Al matí següent, el baró de Castella i Lleó, Juan Vicente Herrera (59 anys), un dels pocs que va guanyar encara que sense majoria absoluta, el va comminar a mirar-se al mirall abans de llançar-se a l'arena, si realment en tenia més ganes. Després ho van parlar i Herrera ha quedat silenciat, de moment, encara que ell se segueix sentint de sortida.

Cares noves

Fins i tot els membres del PP més lleials històricament a Rajoy ofereixen com a argument irrefutable que la seva retirada no es preveu aquell exemple de la caravana de Pacheco: “Qui si no?”. Ni hi ha relleu a la banqueta, ni s'ha preparat, ni ningú vol quedar marcat ara, en vigílies d'una probable derrota. Les tres opcions recurrents que encara segueixen vigents després del fracàs del diumenge tenen el seu propi calendari: la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría viu sobreprotegida a La Moncloa, té molts partidaris entre els alts càrrecs, però gairebé cap suport al PP i no disposa de territori propi; Alberto Núñez Feijóo ha de convocar eleccions a Galícia el 2016 i encara no ha volgut revelar si intenta un tercer mandat (no vol); i es desconeix la figura d'una cara nova que pogués contrarestar l'evidència que Rajoy serà al novembre el cap de cartell més gran de totes les llistes amb 60 anys.

El debat al PP no està en Rajoy, que és intocable ara com ara. La disputa és pel control d'un partit que sobreviu ancorat en la seva refundació per Aznar el segle passat, i que sap que ha de preparar una campanya clau i, després, canviar la seva estructura completament, amb altres noms i un altre estil de funcionament modern i professionalitzat.