Tornar als vuitanta sense nostàlgia

Nou gran ple als jardins del palau reial de Pedralbes. Aquesta vegada van ser Spandau Ballet els que van aconseguir el ple i que, a més, repetiran concert aquesta nit al mateix recinte (encara queden entrades per a aquesta segona sessió).

El quintet britànic, convertit en sextet sobre l'escenari per l'afegit d'un teclista, va oferir un concert impecable: dues hores de música contagiosa i eminentment ballable. Pràcticament sense cap amaniment escènic, només la façana de l'edifici insigne com a teló de fons, un parell de canons de fum i un joc de llums que girava dels tons blavosos als lilosos, van anar repassant els seus èxits antics en versions directes i despullades de qualsevol connotació nostàlgica.

A Pedralbes els cinc membres originals de Spandau Ballet van sonar actuals encara que la majoria dels temes interpretats tinguessin més de trenta anys. Entre els seus grans i inapel·lables èxits va apuntar alguna cançó més recent que encaixava perfectament amb aquell esperit de tornar als vuitanta però fugint de qualsevol intenció de revival. Sens dubte el secret d'aquest saber fer es troba en la presència del cantant Tony Hadley i del guitarrista Gary Kemp, veritables centres neuràlgics de la proposta. Hadley posseeix una veu poderosa que el temps ha anat matisant i sap utilitzar-la amb elegància, no sobrepassant mai els seus límits. El mateix passa amb la guitarra de Kemp (més ben dit les guitarres ja que va canviar d'instrument pràcticament per a cada cançó) d'un so clar i penetrant amb solos perfectament mesurats per no cansar un públic que pensava més a ballar que en subtileses guitarrístiques.

I el públic va ballar, per descomptat. Un públic que, com la proposta escènica, feia ja més de tres dècades que exercia de fan i que, malgrat rondar els cinquanta, exterioritzava el seu entusiasme fins i tot amb una certa cridòria quan apareixien els temes més populars. Un entusiasme que es va palpar ja des de l'inici però van ser les primeres notes de Chant No.1 les que van desenfrenar els ànims, l'enorme bola de discoteca que penjava del sostre va començar a girar i el públic va deixar els seus seients per ballar sota els centelleigs de petites llumenetes. Els jardins es van convertir en una enorme discoteca a la llum de la lluna i la cosa ja no va decaure en l'hora llarga que quedava de concert.

Una intensitat rítmica que només es va trencar amb un parell de magnífiques versions acústiques de Empty spaces i Gold, interpretades en duet per Hadley i Kemp. L'entrega de la banda va ser total, gaudien, es notava i es contagiava, però mantenint sempre les formes: Hadley es va afluixar el coll de la camisa però, malgrat tenir-la completament amarada de suor, no es va treure l'americana en cap moment.

Un concert alegre i bulliciós que va acabar en apoteosi amb revisions dels seus clàssics Instinction, Lifeline, Communication i True abans de concloure els bisos amb una repetició de Gold, aquesta vegada en to elèctric i amb tota la banda. I la gent ballant i cantant, és a dir contenta i feliç.