Xile conquereix Amèrica

A Xile li ha valgut la pena esperar tota la vida per guanyar una Copa. La Roja va acabar campiona per vegada primera a la seva història a costa de l'Argentina. La roda dels penals va condemnar la selecció albiceleste, abatuda a la final del Mundial i de la Copa Amèrica, i va coronar la soferta Xile. Tot i que no hi ha sort més cruel que els llançaments des dels onze metres, els amfitrions es van guanyar merescudament el trofeu per haver frenat Messi, guanyador al Barça, perdedor a l'Argentina. No ha estat un torneig per a davanters amb talent sinó per a atacants malgastadors com Alexis; jugadors físics de la talla de Medel; tàctics categòrics, pocs com Sampaoli; i aficions entregades, cap com la de Xile.

Va haver-hi un moment en què semblava que s'anunciava la fi del món al Nacional. No hi havia cap més color que el vermell, el vermell del foc; la afició rugia, tots a l'una, com si tot Xile fos dins l'estadi; i l'equip atacava cada pilota com si fos l'última, la decisiva, la que per fi li donaria una victòria com Déu mana a la soferta Xile. No era una ofensiva salvatge, res de bàrbars, perquè els equips de Sampaoli procuren desplegar-se de manera sincronitzada, exigent, entrenada. No és casual que el seleccionador xilè participi en la ideologia de Bielsa i Guardiola. Tan bon punt es va fer el servei de centre, Xile va aconseguir ficar l'Argentina en una rentadora i la centrifugació va ser tremenda durant gairebé mitja hora.

A partir d'una línia de tres centrals, els laterals xilens xutaven llarg i ràpid, una tortura sobretot per Rojo. Els mitjos de Martino no donaven l'abast davant l'assetjament de Xile. La Roja jugava de manera agressiva, sincronitzada, col·lectiva, com si fos un sol jugador, arribant amb fins a cinc futbolistes, una vegada i una altra, sense parar, sense concessions, sense desmai; no concedia cap respir excepte quan la pilota arribava a Valdivia. Al Mago, tot i això, li va arribar poques vegades la pilota en un partit molt comprimit, sense cap respir, excepte quan en l'altre bàndol apareixia Messi.

Cap futbolista va expressar millor la declaració d'intencions que Alexis. No hi ha jugador més voluntariós, incontenible, generós i sobretot precipitat, perquè amb la mateixa facilitat que recupera la pilota, se li torna a escapar, que el Niño Maravilla, de Tocopilla, del desert d'Atacama. A l'Ardilla li costa acabar les jugades, trobar els tres pals, rematar la feina de La Roja. Amb prou feines va haver d'intervenir Romero, excepte en un xut de Vidal, i en canvi Bravo va treure dues rematades de gol, una del Kun i l'altra de Lavezzi, habilitat deliciosament per Pastore.

No era fàcil trobar la pilota amb tantes topades, empentes i anihilació, sobretot quan els xilens trobaven el punt exacte per pressionar. Les transicions argentines van ser poques, però selectives, fins i tot després que es trenqués Di Maria, desbordat pel ritme de Xile. Les faltes no paraven, el joc amb prou feines tenia continuïtat i les targetes se succeïen a Xile. Als futbolistes no els va anar gaire bé el descans perquè el partit va seguir sent poc lluït i per contra va perdre intensitat, entusiasme, energia.

El paisatge, tot i això, continuava sense despertar l'interès de Messi. El 10 estava tan fora del partit que fins i tot treia de banda, ni que fos per tocar la pilota, avorrit perquè els seus no sabien com trobar-lo i els contraris sabien amagar-lo, ja fos amb la pressió, amb la marca per avorriment. L'Argentina es va anar empetitint, cada vegada més sotmesa, lliurada a les pilotes llargues, ja amb Higuaín a la pista com a substitut del Kun.

Els canvis

Martino va acabar canviant també Pastore i va fer entrar Banega, senyal que veia l'equip desordenat i desorientat, sense brúixola, superat per l'alt voltatge de Xile. Ja se sap que a l'entrenador argentí sempre se l'ha acusat de no saber intervenir quan els seus equips es van desfent; li va passar amb l'Argentina; i li havia passat abans amb el Barça.

La Roja va tancar la seva pista i es va acostar molt bé a la contrària. El problema és que continuava sense encertar a l'última passada i menys en el xut a gol. La falta de precisió va gargotejar el seu futbol entusiasta, i de nou el focus va ser Alexis. Al davanter se li va escapar per un pam una difícil volea que va enganxar a la mitja volta i el partit va caminar irremeiablement cap a la pròrroga perquè l'àrbitre no va xiular un penal de Silva a Rojo i després, a l'última acció, Higuaín no va encertar una assistència de Lavezzi, assistit per Leo.

Una jugada del 10, inèdit des que va tornar dels vestidors, reduït per les cobertures xilenes, algunes al límit del reglament, hauria pogut donar la Copa a l'Argentina. El desgast havia estat tan alt que la prolongació va ser un turment per als dos equips, reiteratius en el cos a cos, en les faltes, en els errors, en les lesions; a tots, cansats, esgotats, enrampats, els pujava el bessó. Fins i tot Mascherano, una fera en un partit de gladiadors, es va empassar la pilota i va facilitar la cursa d'Alexis, que va fallar davant Romero. No hi va haver manera de fer un gol i va caldre recórrer a els penals, com demandava una nit més emocionant que futbolística, i allà la passió va ser xilena, de Bravo i d'Alexis.