Una utopia en venda

Els veïns de Llirt (Alt Urgell), un petit poble del Pirineu situat a vuit quilòmetres de la Seu d’Urgell, van abandonar el municipi en la dècada dels cinquanta. Va haver de passar mig segle més fins que l’any 2000 set aventurers van comprar el poble per construir-hi la seva pròpia utopia. Utopia que no s’ha fet realitat. Avui, Llirt continua deshabitat i ha penjat el cartell d’“Es ven”. Ja no és un poble abandonat sinó una societat amb el nom de Poble de Llirt SL que es pot adquirir per 749.000 euros, “negociables”.

La història del poble de Llirt és antiga. De l’església de Sant Jaume, que data del segle IX, avui només se’n pot veure part de l’absis. La teulada ha caigut i el cementiri que dóna accés al temple només té dues creus dempeus. Una informa de l’enterrament d’un home, el Narcís, mort el 1949.

Molt abans, a principis del segle XIX, un socialista utòpic francès anomenat Charles Fourier va plantejar la idea del falansteri. Una mena de comunitat rural autosuficient en què els seus integrants viurien junts en un mateix edifici i compartirien els serveis bàsics. El somni de Fourier va fracassar, però va influir en set professionals liberals que fregaven la cinquantena els últims anys del segle passat. Barcelona era una ciutat postolímpica quan els set amics celebraven –“potser amb massa vi”, bromegen– un dinar en el qual van decidir construir una comunitat al més pur estil falansteri. Els idealistes eren professors d’institut i universitat, advocats i un arquitecte de la Seu d’Urgell que tenia una lleugera idea d’on podrien construir la comunitat per viure una vegada jubilats.

Parcel·la a parcel·la

L’arquitecte Joan Nadal, que avui té 64 anys, sabia que hi havia un lloc anomenat Llirt, un nucli abandonat que actualment pertany al municipi de les Valls de Valira. “Coneixia un senyor que havia comprat el poble parcel·la a parcel·la, vam acordar una quantitat i l’any 2000 érem els propietaris d’aquesta aventura”. Nadal sabia que havien adquirit cinc cases derruïdes i algunes parcel·les. Hi havia molta feina per fer, però ja tenien un lloc on construir la futura comunitat. “Estàvem molt il·lusionats. Llirt està situat en una muntanya preciosa, davant del Cadí, i amb més de 300 dies de sol a l’any”, sap vendre la zona. Avui el poble és una autèntica ruïna i Nadal n’és conscient. “Mira, aquest és el carrer Major”, riu mentre assenyala un camí estret ple de pedres i esbarzers.

A finals dels anys cinquanta, els pocs veïns que hi havia al poble se’n van anar a la Seu d’Urgell i a França. Joan Caminal, fuster que avui té 71 anys, va ser un dels últims veïns de Llirt. “Vivia amb els meus pares a Ca l’Arnau i ens en vam anar quan tenia 14 anys. Es va quedar una família a Cal Sala, que també va acabar marxant”, recorda. Eren anys molt durs i l’economia del poble es basava en la subsistència: “Sembràvem blat, teníem vedells i gallines, matàvem el porc i fèiem vi”, recorda. Mai hi ha hagut aigua corrent ni llum a les cases i l’accés és per una pista forestal que requereix un tot terreny. Caminal hi va gairebé cada any. “Només hi vaig a buscar bolets, però encara recordo el nom de les cases: Ca l’Arnau, Cal Sala, Cal Marcelino, Cal Simón…”.

Quan Nadal i la resta d’aventurers van adquirir Llirt, sabien el que volien construir: “No teníem cap voluntat especulativa, la idea era crear un lloc on la feina, la vida familiar i l’oci no estiguessin segregats”. En adquirir les cases derruïdes i el mig centenar d’hectàrees, a més dels drets sobre el bosc comunal, van començar a fer plànols. “Em van sortir unes 14 cases de 150 metres cadascuna. Havíem arribat a acords amb grangers de la zona perquè pugessin les vaques a pastar, tindríem certa activitat agrícola, una fonda de muntanya, un alberg especialitzat per a músics amb capacitat per a 25 persones i un centre de meditació”, relata.

La utopia dels set propietaris cap en un gruixut dossier farcit de plànols. “Volíem obrir la porta a més socis i amb els diners de la fonda i l’alberg volíem autogestionar la nostra vida en comunitat”, recrea. “Pensàvem que les orquestres es barallarien per venir. Aquí es pot tocar de dia i de nit sense molestar ningú”, ironitza. El projecte també incloïa la idea de tenir menjadors i cuines comunes i fins i tot una central elèctrica que fos una “barreja de fotovoltaica i hidràulica” per crear l’energia necessària per al poble.

El grup de seguida va remodelar Ca l’Arnau, l’habitatge que estava en més bon estat i que havia estat la casa de Caminal. “És el nostre campament base”, explica Nadal. Els problemes, no obstant això, van començar a frenar el projecte. “El 2003 van voler acollir-se a un programa europeu per continuar construint, però el pla d’ordenament urbanístic municipal no estava redactat. Llirt estava considerat una zona rural”.

Aprovat el 2012

L’alcalde de Valls de Valira, Ricard Mateu, admet que malgrat que el 2006 van començar a discutir el pla urbanístic del municipi, no va quedar aprovat fins al novembre del 2012. “Ara Llirt està considerat casc urbà i si es vol urbanitzar es podria fer, però fins ara no es podia fer legalment”, assegura.

Havien passat 12 anys des que Nadal i la resta d’utòpics van comprar el municipi. “Quan va acabar de desenvolupar-se el pla urbanístic, estàvem immersos enmig de la crisi, no havíem construït res i, el pitjor, estàvem gairebé jubilats”, lamenta Nadal. Ara continuen reunint-se a Ca l’Arnau. “Aquí fem festes, mengem, riem…”, explica. “Hem fracassat en la nostra aventura, però ho tenim tot en regla perquè es converteixi en l’aventura d’uns altres”, es resigna l’arquitecte.

Qui vulgui adquirir Llirt i construir un poble haurà d’urbanitzar tota la zona. Els set venedors demanen 749.000 euros. El que els va costar comprar-ho l’any 2000 és un secret, però Nadal assegura que “si ens ho venguéssim per 749.000, recuperaríem la inversió i podríem anar-nos-en un parell de dies a sopar”.

Els falansteris només van tenir un èxit relatiu a Nord-amèrica. Allà, la majoria van tancar al cap de dos anys d’haver entrat en funcionament. Nadal i els seus mai podran viure a la comunitat que van somiar. “Els somnis no sempre es compleixen”, lamenta.