‘La crème de la crème’ de Pedralbes

El 2005 el monestir de Pedralbes mostrava per primera vegada una selecció del seu ric patrimoni format per més de 6.000 obres reunides al llarg de vuit segles. La sala, que havia servit de dormitori per a les monges clarisses i que entre el 1993 i el 2004 havia acollit la part catalana de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, abans d'emigrar al MNAC, ha acabat sent el lloc ideal per exposar 70 peces, el bo i millor d'aquest conjunt excepcional de peces tant de la vida religiosa com de la vida quotidiana de les monges que el temps ha acabat donant un valor artístic. Totes han arribat a nosaltres gràcies a una mena de miracle que ha fet que alguns dels conflictes que ha viscut Barcelona, entre ells la desamortització del segle XIX, la Setmana Tràgica del 1919 i la Guerra Civil, semblen haver-les respectat.

Però les modes i les tendències canvien. També pel que fa a la museografia. Si fa deu anys les obres d'art, les peces de mobiliari, els objectes litúrgics i d'orfebreria es mostraven en compartiments de colors vius vermells i verds, els mateixos que hi havia a la paleta dels artistes medievals i renaixentistes, després de subdividir l'enorme sala gòtica del segle XIV, ara han tornat el color neutre i els espais diàfans, més sobris, que no deixen cap dubte que estem en un dels espais més singulars de la ciutat. “La intenció és que la museografia passi desapercebuda i potenciar l'enorme sala gòtica que es va construir el segle XIV en els primers anys del monestir, igual que l'església i el pis de baix del claustre que va impulsar la mateixa fundadora, la reina Elisenda de Montcada, dona de Jaume II. Una obra que el segle XVI es va coronar amb un cassetonat de fusta”, explica Rafael Cornudella, comissari de la mostra Pedralbes. Els tresors del Monestir juntament amb Marià Carbonell (els dos professors d'Art de la Universitat Autònoma i responsables de la primera presentació el 2005 juntament amb la directora del centre, Anna Castellano). Per això s'han eliminat les barreres visuals i la mostren amb un aspecte semblat al que va tenir en els seus orígens, quan les monges dormien totes a la mateixa sala, sense cel·les. També s'han eliminat bona part de les peces que s'exposaven des del 2005: “un 30%”, segons Cornudella.

La relació que el monestir de Pedralbes ha tingut amb la reialesa i les classes poderoses de la ciutat des que es va fundar queda patent en contemplar les obres d'art que s'hi exposen. El mateix passa amb les peces que reben el visitant: un conjunt format per una Verge i un àngel anunciador realitzats el segle XIV en alabastre i, sobretot, unes figures de pessebre de la Verge, Josep i el Nen Jesús, del mateix material i època però amb la policromia original intacta i sense cap trencament tot i tenir 600 anys d'antiguitat. “Aquesta representació tridimensional del Naixement és, per la seva conservació i antiguitat, un unicum”, assegura l'expert assenyalant la curiosa cantimplora que porta Jesús a l'esquena. Aquestes peces formen part del primer dels quatre àmbits, l'anomenat Esplendor, quan el monestir va ser un dels centres espirituals i culturals més destacats de Barcelona. “També són d'aquesta època les pintures de la capella de Sant Miquel i el monument funerari bifront de la reina Elisenda”, apunta Cornudella, a més d'alguns mobles, com una arca, que formaven part de l'aixovar de la reina.

El següent àmbit, Reformes, correspon al segle XVI i un dels protagonistes n'és Fernando el Catòlic que va substituir els òrgans de poder del centre per poder endollar personatges del seu entorn, com va fer amb la seva filla María de Aragón, a qui va nomenar abadessa i que va comportar la implantació del corrent més rigorós de l'orde franciscà, l'observança, i va fomentar una clausura més estricta. Artísticament el període està marcat per l'arribada massiva d'obres d'art flamenc, el de moda a l'època. Destaquen un relleu de l'Epifania realitzada en terracota vidriada al taller de Della Robbia dels volts del 1475, l'impressionant Crist assegut a la roca freda, una figura de grandària natural de Jesús desesperat davant la mort segura i, sobretot, una selecció dels característics retaules facticis, creats “com si fossin trencaclosques” combinant peces de procedència i estils diversos. “Se'n conserven una desena i no tenen parangó”, explica Cornudella. En alguns es poden veure els escuts dels seus promotors, com Teresa de Cardona o la família dels Rocabertí.

El barroc protagonitza l'àmbit Recolliment, mentre que Renaixença repassa les obres modernistes i neogòtiques.