Un científic de lletres

Poques coses diran més d'una persona, dels seus motors interns i les seves passions, de les seves pors i fruïcions, que la seva actitud davant la mort, i en aquest sentit els lectors de diaris podem presumir de conèixer Oliver Sacks amb una intimitat que rares vegades se'ns ofereix ni amb els nostres amics més propers. Perquè aquest meravellós neuròleg i escriptor ha tingut la gentilesa i l'audàcia de narrar-nos els seus últims mesos de vida en dos articles que se'ns quedaran gravats fins al final dels nostres dies. I així sabem, perquè sabem que Sacks era sincer quan ho deia, quina era la seva gran font de desassossec davant la mort imminent: no poder arribar a saber el que es descobriria l'endemà; perdre's l'avenç de la ciència i del coneixement del món; deixar de llegir cada setmana Nature i Science, les seves estimades revistes científiques. Això ho diu gairebé tot d'ell, no és cert?

Gairebé tot, però no tot. Perquè Sacks pertanyia a aquesta raríssima i preciosa categoria dels científics de lletres. L'escriptura era per a ell tan necessària com la seva investigació, li sortia a borbollons quan descrivia un fenomen mental, o l'experiència d'haver tractat un nou grup de pacients, li revelava una nova història, un nou angle des del qual mirar l'objecte més complex del que tenim notícia a l'Univers, el cervell humà. La seva investigació mai estava completa fins que la compartia amb la seva legió de lectors. No és el primer científic de qui es pot dir això, però sí l'últim d'una llista molt curta i selecta.

Sacks va conèixer d'una manera curiosa un dels científics més importants del segle XX, Francis Crick, codescobridor de la doble hèlix de l'ADN i investigador, a partir dels anys setanta, dels engranatges neuronals de la consciència humana. Va ser durant el típic sopar de tancament d'un congrés de neurociències, crec recordar que a Califòrnia, i a Sacks li va tocar asseure's lluny de Crick, una figura que li semblava mítica i inaccessible. Tanmateix, en el moment del cafè i la copa, Crick es va venir a asseure al seu costat i, sense haver dit ni hola, li va demanar: “Explica'm històries”. Es referia, naturalment, a les històries de pacients. Sacks es va quedar perplex que un biòleg molecular, l'epítom de l'enfocament reduccionista sobre el cervell, es mostrés interessat en l'altre extrem de l'espectre metodològic, el del neuròleg que es passava el dia atenent els pacients psiquiàtrics del Bronx novaiorquès. Però aquella conversa de sobretaula va ser llarga i fructífera, i els va unir en una amistat duradora. Tots dos ja estan morts.

Els lectors de Sacks sentim avui una pena profunda, la pena de l'orfe en perdre el seu pare intel·lectual, però esperem que Sacks no ens deixi sols, que algú, en alguna banda, se senti motivat a recollir la torxa i ens continuï explicant històries, com demanava Crick. En alguns sentits, evidentment, Sacks serà una figura irrepetible. Membre durant anys del grup de motoristes freaks Els Àngels de l'Infern, solia dir que entenia bé els seus pacients perquè estava igual de boig que ells. La seva extraordinària intel·ligència creativa també hi tenia molt a veure, probablement. Però la seva obra nodrida hauria d'inspirar uns altres de la seva mateixa classe, altres científics de lletres que sentin la mateixa necessitat de convertir la seva investigació en un gènere literari, de percebre la narrativa bella i intensa que s'amaga sota el descobriment científic. Tant de bo siguis tu, lector.

Fins sempre, Oliver. Ha estat meravellós.