Aquesta vegada va de debò

Els ciutadans que van acudir a les urnes el 9-N sabien que amb el seu vot no estaven decidint res i que, sortís el que sortís d'aquell “acte participatiu”, poca cosa canviaria en les seves vides l'endemà o en les setmanes posteriors. Cosa molt diferent del que passarà el proper 27-S. Aquesta vegada la història va de debò.

Només Junts pel Sí i la CUP consideren que el que tindrà lloc aquell diumenge serà un plebiscit disfressat d'eleccions autonòmiques. Les altres cinc candidatures que es presenten amb possibilitats d'obtenir diputats no ho veuen així, i, per tant, no llegiran els resultats en aquesta clau. Més clarament: són els centenars de milers de catalans que votaran aquests partits els que no acceptaran que s'hagi referendat res aquell dia, i encara més si les paperetes que representen el suposat sí no arriben al 50% dels vots. Aquí, amics, tindrem un problema de debò.

Ara bé, que el 27-S no es decideixi el sí o el no a la independència no vol dir que estiguem davant d'unes eleccions qualsevol. Aquesta vegada els resultats poden tenir unes conseqüències que vagin molt més allà de decidir el color polític del Govern per als propers quatre anys. Si les forces independentistes sumen 68 escons o més i compleixen el que tenen pactat, s'obrirà un conflicte polític sense precedents en les dècades transcorregudes des del final de la dictadura.

Es disfressi com es vulgui, l'execució del “full de ruta” seria un atac directe a l'ordre constitucional, i això no hi ha Estat al món que ho pugui acceptar. Els que han dissenyat el pla ho expliquen sempre de manera que semblen donar per descomptat que l'Estat es quedarà poc menys que creuat de braços durant mesos veient com s'estableixen les bases de la seva futura destrucció. S'esperen algunes dificultats, per descomptat, però res que no sigui superable mitjançant la voluntat de la nació en marxa, sobretot si es manté unida. Després vindria la “desconnexió” sense cap cost i l'arribada a Ítaca sense més contratemps.

Les coses, a ningú amb dos dits de front se li escapa, seran una mica més complicades, i aquests dies ja n'estem tenint algun exemple. L'electoralista reforma exprés de la llei orgànica del Tribunal Constitucional promet grans emocions futures, i les contundents declaracions d'Angela Merkel, per més que la vicepresidenta Neus Munté hagi intentat patèticament donar-los la volta, deixen clares les complicitats internacionals que una declaració unilateral d'independència pot esperar.

Val més que no ens confonguem. Dos importants intel·lectuals gens sospitosos d'espanyolisme com són Josep Fontana i Jordi Borja han recordat recentment que la independència d'un país només es pot aconseguir per dues vies: mitjançant un procés pactat amb l'Estat o mitjançant una acció insurreccional. La primera, de moment, sembla tancada. Així, qui el 27-S col·loqui dins l'urna la suposada “papereta del sí” és conscient del preu que tocarà pagar si de debò s'engega el pla que avalaran amb el seu vot?

La “desconnexió” indolora i festiva no es produirà, i els que ens la venen ho saben perfectament. Si el full de ruta no és una fanfarronada, transitarem un camí que, amb els jugadors actuals, només pot desembocar en una situació que es resolgui per la força, de la llei i els tribunals en el millor dels casos, amb violència en el pitjor. I arribada aquesta situació, com molt assenyadament va assenyalar Josep Fontana en una recent entrevista a TV3, no sembla que sigui “Catalunya” (és a dir, els independentistes catalans) qui disposi dels millors arguments.

Algú podria pensar que aquesta és la clau: que els dirigents de Junts pel Sí no poden ignorar que això és el que passarà, i que, per tant, si ens porten a tots cap a aquell pou és perquè estan jugant a “com pitjor, millor”: mostrem el rostre més cruel i repressiu de l'Estat espanyol, perquè pot ser que aquesta vegada no guanyem, però ho tindrem millor per al partit de tornada. Tot sigui dit, en com hem arribat fins aquí, les responsabilitats estan repartides; des de fa temps, el Govern espanyol i el seu partit comparteixen aquesta estratègia: quin millor argument per a la seva campanya electoral de tardor que un Parlament en franca rebel·lia?

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.