Un acte únic al món

Casinet d'Hostafrancs, acte de Junts pel Sí anomenat “Sindicalistes pel Sí”. No és una retrospectiva sobre el sindicalisme peninsular. És un acte electoral. Acte, descripció: sindicalistes dels dos sexes, i Oriol Junqueras, vestit per a l'ocasió de sindicalista québécois, amb camisa de quadres. Sindicalisme, descripció: és una barreja de conceptes com èpica, lluita, vaga, Bankia, Caixa de Catalunya i comissió per ERO. Vaja, comença l'acte.

Una sindicalista presenta la llista en els mateixos termes i amb les mateixes omissions –la més divertida: Junts pel Sí és, en el seu 60%, l'artista conegut abans com CiU, un dels autors de l'anterior contrareforma laboral, que no serà al·ludida al llarg de l'acte– que un polític associat a la llista. És a dir, l'acte comença amb un número més espanyol que un quadre flamenc, o una vella colant-se a la cua: el sindicalista que es vincula a directrius polítiques, nascut amb els pactes de la Moncloa, aquell primer pacte entre franquisme i democràcia, en el qual els polítics van decidir, entre altres coses, prioritzar l'atur per davant de la inflació, i els sindicalistes van i, pam, ho van fer, com podeu observar si obriu la finestra.

Intervé després una senyora de CCOO. La seva descripció tampoc difereix de la d'un polític associat. Després parla un senyor de la UGT. La seva descripció tampoc etcètera. L'última a parlar és una altra sindicalista, la seva descripció etcètera, tot i que aporta la novetat de condemnar els pactes de la Moncloa, la submissió del sindicalisme davant la política governamental, que es reprodueix en aquesta sala en la qual, per cert, no han sortit paraulotes tradicionals del sindicalisme, com classe, assalariat, patronal o entrepà.

Presenten Junqueras. Però s'emboliquen i diuen que és el número quatre. Cosa, d'altra banda, normal, quan la llista no s'organitza pel sistema mètric decimal sinó, com a les pel·lícules de por mexicanes, a partir del 6 (6,6). Junqueras explica que és indepe a Catalunya, federalista a Europa i internacionalista al món mundial. Perquè es comprengui això últim, va i explica una bella paràbola. Però la història, snif, no al·ludeix a l'internacionalisme, sinó al comerç internacional. En una altra cultura sindicalista, això hauria estat el final. Fa un al·legat a favor de la UE, aquella màquina sensible que “pot col·laborar en les millores laborals” –millores, no ho sé, però el TTIP sí que aportarà canvis–. Sinopsi: amb la independència, el sindicalisme hi sortirà guanyant, “ja que tindreu uns interlocutors clars i definitius”, no com ara, que hi ha dos governs als quals s'ha d'escoltar.