“Catalunya, no te’n vagis”

Amèrica i Catalunya han construït una llarga relació d'intercanvi polític i cultural. Barcelona ha estat llar adoptiva, entre altres autors, de tres dels cinc premis Nobel de Literatura llatinoamericans: Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa i Pablo Neruda. Vuit escriptors i periodistes llatinoamericans han decidit pronunciar-se ara a EL PAÍS sobre una eventual secessió de Catalunya. Pràcticament tots coincideixen en una crida: “Catalunya, no te'n vagis”.

Fa un any, quan la Generalitat de Catalunya ja estava ficada de ple en el seu pla cap a la independència unilateral, l'escriptor colombià Héctor Abad Faciolince es va adreçar als catalans en un article al diari El Espectador que duia aquest títol: “No te'n vagis, Catalunya”. Ara, quan queda menys d'una setmana per a les eleccions autonòmiques catalanes del 27-S, diversos intel·lectuals, escriptors i periodistes llatinoamericans se sumen a aquesta crida, subratllant que la separació de Catalunya de la resta d'Espanya implicaria també en certa manera una ruptura dels llaços amb Amèrica Llatina.

El director de la revista mexicana Letras Libres, Enrique Krauze (Mèxic, 1947), desqualifica els fonaments de l'independentisme: “El fanatisme de la identitat és l'opi del segle XXI. El nacionalisme és una variant comuna i patètica d'aquest fanatisme. No el mou un sentiment d'amor, sinó una voluntat de poder”, afirma. Un punt de vista que comparteix Ibsen Martínez, periodista i novel·lista veneçolà: “Tot em remet al que de debò volia l'aristocràcia criolla de Caracas liderada per Bolívar: un mas propi, un vedat per a ells sols”, diu. Martínez (Caracas, 1951) qüestiona les diferències del president català respecte a la resta de polítics espanyols: “El sobiranisme d'Artur Mas té, tal com observava fa uns dies Javier Marías, un esperit caciquil que, tot i ser catalanista, és de profund arrelament espanyol”.

Entre els autors llatinoamericans que van viure a Barcelona —Neruda, García Márquez, Vargas Llosa, el poeta nicaragüenc Rubén Darío, el xilè Roberto Bolaño—, hi ha el peruà Alfredo Bryce Echenique, guanyador del Premi FIL de Literatura 2012. Bryce Echenique (Lima, 1939) exposa un argument inflexible: “No crec que a Catalunya li faci cap bé la independència. Si la comunitat europea diu que no el reconeixerà com a país, això seria fatal”. El seu compatriota, l'escriptor Santiago Roncagliolo (Lima, 1975), va més enllà i aprofundeix en la relació amb Llatinoamèrica: “Catalunya no només seria una pèrdua d'Espanya. Ho seria per al món hispà. I aquest món seria també una pèrdua per a Catalunya, tot i que als nacionalistes no els importi”, assenyala.

Roncagliolo va desfermar el juliol passat una polèmica sobre la situació dels autors llatinoamericans a Catalunya. Va denunciar que escriptors, editors i periodistes d'Amèrica Llatina estaven abandonant Barcelona, en bona mesura per una política lingüística que al seu parer exclou laboralment, sobretot en l'àmbit públic, els autors en espanyol. Héctor Abad recorre a un poeta català per criticar el fenomen: “Com diu Joan Margarit, renunciar al privilegi de ser bilingües per odi al record de Franco és una ximpleria”.

La crida d'Abad (Medellín, 1958) advoca per la conciliació: “Les nacions tenen impulsos centrípets i centrífugs: Europa ha estat molt millor i més pacífica amb els impulsos centrípets. Quan es van concentrar més en les nacionalitats i en les peculiaritats de cada poble, va haver-hi més discòrdies i més guerres”, afirma. També el mexicà Héctor Aguilar Camín (Chetumal, 1946) és clar: “Caldria tornar a la taula dels acords, a l'estil de la Transició espanyola, i suspendre els discursos del sí i del no”, apunta. L'historiador i director de la revista Nexos adverteix que aquest no és el primer repte històric del país: “Espanya ha donat mostres de la seva capacitat de reformar-se i convertir els seus conflictes en consensos”.

Hi ha veus discordants, com la del periodista Juan Luis Font (Ciutat de Guatemala, 1966), que sosté: “Veig venir una relació més estreta i específica entre els països d'Amèrica Llatina i una Catalunya independent, sense que intervingui la relació amb Espanya entre ells”. Tot i que per fer-ho, adverteix Alejandro Miró Quesada (Lima, 1944), exdirector del diari de Lima El Comercio, “Catalunya hauria de treballar molt”, perquè no li resultaria fàcil “ser reconeguda com a país per la població” americana.

Amèrica té un deute amb Catalunya. Barcelona els va donar una llar a diversos dels seus millors escriptors. Joan Grijalbo va fundar i va dirigir l'editorial que porta el seu nom a Mèxic. Ramon Vinyes li va ensenyar la literatura de Faulkner a García Márquez. Pau Vila va modernitzar l'estudi de les Ciències Socials a Veneçuela i Colòmbia. Antoni López Llausàs va liderar, amb Paco Porrúa, l'editorial Sudamericana a l'Argentina. Molt pocs intel·lectuals llatinoamericans esperen que Catalunya se separi d'Espanya si això significarà que s'allunyi d'Amèrica Llatina. “No te'n vagis”, tornen a dir, “no t'independitzis d'Amèrica”.