Reivindicació del maragallisme

És aclaparadora la insistència d'alguns socialistes que van abandonar el PSC, i especialment dels integrats a Mes, a reclamar una suposada i incerta titularitat sobre l'herència maragallista. ERC, el partit que va enfonsar el Govern de Maragall a la Generalitat, va iniciar fa mesos aquest intent d'apropiació indeguda i ara els qui s'han incorporat a la seva obediència des del socialisme expressen un gran interès a fer mèrits davant del seu nou patró. I ho van fer ni més ni menys que al Pati Llimona, espai de gran significació municipal. En realitat, per als qui vam tenir l'oportunitat i el privilegi de treballar en el projecte de Pasqual Maragall, aquesta obsessió a citar el nom del gran alcalde de Barcelona i d'atribuir-se el seu llegat és, abans de tot, indignant. És també penosa des d'una perspectiva ètica per l'aprofitament de la referència d'una persona greument malalta i que ha abandonat la vida pública.

Sembla com si, conscients de la gravetat de passar a militar en el nacionalisme radical, els nous sobiranistes busquessin amb ànsia una coartada que justifiqués o com a mínim desdibuixés la realitat no gaire estètica d'un canvi de fidelitat tan extrem. Però és comprensible, potser, que dissimular la validació de la corrupció i el mal govern que suposa un suport tan explícit a la plataforma de Romeva exigeixi gesticulació i sobreactuació. La maniobra dels nous sobiranistes resulta encara més inquietant pel que suposa de suport de gent culta i experimentada a un dels aspectes més deplorables del moviment nacionalista, que és el seu esforç per dominar i retorçar el llenguatge polític, una obsessió de les opcions polítiques que aspiren a un control total de l'escenari. Igual que s'ha fet entrar amb calçador el concepte unionista, l'eufemisme del sobiranisme, l'inexistent dret a decidir o l'oxímoron de les eleccions plebiscitàries, observem ara un trist intent de canvi de significació del maragallisme.

El món nacionalista reacciona amb una acritud molt disciplinada quan s'apunten referències històriques incòmodes, però la veritat és que l'obsessió pel control del llenguatge convida a repassar Orwell, Lakoff o Klemperer. Encara que és cansat haver de tornar sobre l'assumpte, la insistència en la manipulació no deixa una altra alternativa. S'imposa deixar ben clar que el grup adherit a la plataforma secessionista que lidera Romeva no representa el projecte maragallista, sinó més aviat la seva negació. I que la candidatura en qüestió, tant en el seu component dominant, que és ERC, com en la part de Convergència, suposa una proposta sideralment allunyada dels qui es podrien definir com a principis del pensament i la pràctica de Maragall.

Plantejaré aquí alguns aspectes significatius de la política de Maragall. Per començar pel més obvi i visible, el de Maragall mai va ser un projecte populista, una deriva que és en els mateixos gens de la plataforma Romeva. La proposta de Maragall ha estat sempre una proposta urbana. Les seves referències rurals –molt destacables– han estat sempre focalitzades en una interpretació culta, ètica i estètica o literària de les relacions entre la ciutat i el conjunt de les comarques. Per entendre'ns, una interpretació elaborada i urbana com es posa de manifest en la seva estima pel Maragall de L'Oda a Barcelona o el Verdaguer del Canigó, i també en l'extensió dels Jocs Olímpics a les subseus o en l'apel·lació a la institució del carreratge, als carrers de Barcelona, és a dir, a la projecció de la ciutat sobre el territori… Als antípodes, per tant, de l'esperit instrumental de la “marxa sobre Barcelona” que inspira l'actuació del pol independentista. És una perspectiva que xoca frontalment amb l'esperit i la pràctica tan lamentable de l'ocupació partidista de l'espai urbà i institucional o bé la pressió social sobre els ciutadans que es practica sistemàticament en l'àmbit no urbà de Catalunya. Un altre dels traços més destacables del maragallisme és la seva inclinació institucional i, per descomptat, el seu sentit d'Estat. Per no dir de la urbanitat i el civisme. Alguna cosa que per cert ha desaparegut de la Catalunya oficial.

El maragallisme no va ser mai una opció nacionalista. Va oposar en la teoria i en la pràctica la llibertat de les ciutats enfront de les banderes i les fronteres. Va ser cooperació entre institucions i una proposta radicalment metropolitana, alguna cosa que és impossible trobar en l'imaginari i en el projecte nacionalista. I, el més destacable, en un moment d'explosió de la corrupció, el maragallisme ha quedat com una referència de bon govern i de bona administració, només aombrada per la deriva de desordre i radicalisme que Esquerra va desencadenar amb la seva presència al govern de la Generalitat.

Xavier Roig va ser cap de Gabinet de l'alcalde Maragall.