El Papa demana al Congrés dels EUA l’abolició de la pena de mort

El missatge incòmode que el papa Francesc ha dirigit al Congrés dels Estats Units pot resumir-se en una de les seves frases: “Facin vostès amb els altres com vulguin que els altres facin amb vostès”. Jorge Mario Bergoglio, que s'ha presentat com a “fill d'aquest gran continent”, ha repassat davant els congressistes tots els assumptes —canvi climàtic, redistribució de la riquesa, regulació de la immigració, política exterior multilateral— que la majoria republicana ha estat bloquejant. El Papa ha demanat que la resposta envers l'arribada d'immigrants sigui “humana, justa i fraterna”, i ha advocat per l'abolició de la pena de mort. "Estic convençut que aquest és el millor camí, perquè cada vida és sagrada", ha assegurat.

El Papa, que ha estat rebut amb un llarg aplaudiment, ha tornat a fer aixecar els congressistes quan, només començar, ha dit: “Els agraeixo la invitació perquè els dirigeixi la paraula en aquesta sessió conjunta del Congrés a la terra dels lliures i en la pàtria dels valents”. Però, de seguida, ha començat un discurs menys complaent. “Si és veritat que la política ha de servir la persona humana”, ha plantejat Bergoglio, “no pot ser esclava de l'economia i de les finances. La política respon a la necessitat imperiosa de conviure per construir junts el bé comú possible, el d'una comunitat que resigna interessos particulars per poder compartir, amb justícia i pau, els seus béns, els seus interessos, la seva vida social. No subestimo la dificultat que això comporta, però els animo en aquest esforç”. I ha afegit: “Tractem els altres amb la mateixa passió i compassió amb la qual volem ser tractats. Busquem per als altres les mateixes possibilitats que desitgem per a nosaltres. Acompanyem el creixement dels altres com volem ser acompanyats. En definitiva: volem seguretat, donem seguretat; volem vida, donem vida; volem oportunitats, brindem oportunitats. El paràmetre que usem pels altres serà el paràmetre que el temps usarà amb nosaltres”.

El missatge del Papa és incòmode per a la majoria republicana del Congrés. En el canvi climàtic, en les desigualtats, en la immigració i en la defensa implícita del diàleg amb Cuba i l'Iran, Francesc s'alinea amb el president Barack Obama i el Partit Demòcrata. El Papa no és un líder polític, és un líder espiritual, però el discurs del Capitoli es pot llegir com una llista de retrets contra un partit que en els últims anys ha negat el canvi climàtic, ha vilipendiat les polítiques econòmiques redistributives, ha bloquejat els intents de regular la immigració i s'ha oposat amb virulència a la política exterior multilateral d'Obama. Si Bergoglio fos un més dels parlamentaris que l'escoltaven no hi ha dubte de la bancada en què s'asseuria.

I, així i tot, el missatge del Papa, suau en les formes, sense entrar a fons en cap dels assumptes, volia ser conciliador. El primer que ha fet Francesc, després de tornar a presentar-se com a “fill d'aquest gran continent”, ha estat col·locar els nord-americans davant el mirall de la seva pròpia història, per demostrar-los que personatges com Abraham Lincoln, Martin Luther King, Dorothy Day i Thomas Merton ja “van apostar, amb treball, abnegació i fins amb la pròpia sang, per forjar un futur millor”. Bergoglio, al qual una part del Congrés té per un peronista argentí, un papa roig, pretenia demostrar així que el seu discurs incòmode, els baluards de la doctrina social de l'Església, també es  troba en l'ADN dels Estats Units. Francesc, no obstant això, ha estat gasiu amb els gestos cap a la dreta religiosa. Només ha esmentat de passada un dels cavalls de batalla dels bisbes locals i del sector conservador, el matrimoni homosexual, legal des del juny a tot els EUA.

“A través de vostès”, s'ha dirigit el Papa als congressistes, “voldria tenir l'oportunitat de dialogar amb milers d'homes i dones que lluiten cada dia per treballar honradament (…), amb tants avis que atresoren la saviesa forjada pels anys i intenten de moltes maneres, especialment a través del voluntariat, compartir les seves experiències (…), amb tots aquells joves que lluiten pels seus desitjos nobles i alts, que no es deixen atomitzar per les ofertes fàcils, que saben enfrontar situacions difícils, fruit moltes vegades de la immaduresa dels adults”.

El papa Francesc s'ha referit també a la violència provocada pel fonamentalisme religiós per demanar als congressistes molt tacte i mesura a l'hora de lluitar-hi en contra: “Combatre la violència perpetrada sota el nom d'una religió, una ideologia, o un sistema econòmic i, al mateix temps, protegir la llibertat de les religions, de les idees, de les persones requereix un delicat equilibri en el qual hem de treballar. I, d'altra banda, es pot generar una temptació a la qual hem de prestar especial atenció: el reduccionisme simplista que divideix la realitat en bons i dolents; permetin-me usar l'expressió en justos i pecadors. El món contemporani amb les seves ferides, que sagnen en tants germans nostres, ens convoca a afrontar totes les polaritzacions que pretenen dividir-lo en dos bàndols. Sabem que en l'afany de voler alliberar-nos de l'enemic exterior podem caure en la temptació d'anar alimentant l'enemic interior. Copiar l'odi i la violència del tirà i de l'assassí és la millor manera d'ocupar el seu lloc. A això aquest poble diu: no”.

La imatge de Francesc dirigint-se al Congrés dels Estats Units és un símbol poderós del lloc central que el catolicisme ocupa a la societat i la política nord-americana. No sempre ha anat així. El Vaticà i els EUA no van establir relacions diplomàtiques fins al 1984, després d'un interval de 134 anys. Fa 55 anys, durant la campanya presidencial de 1960, el candidat demòcrata, John F. Kennedy, que era catòlic, va haver d'esforçar-se per desfer la sospita que governaria al dictat del Papa de Roma. Fins i tot personalitats com el reverend Martin Luther King, que va acabar donant-li suport, van qüestionar per aquest motiu les seves credencials per ser president.

“Crec en una Amèrica que oficialment no sigui ni catòlica, ni protestant ni jueva, en la qual cap funcionari públic requereixi ni accepti instruccions sobre política pública del Papa, del Consell Nacional de les Esglésies ni de cap altra font eclesial”, va dir Kennedy en un discurs davant líders religiosos a Houston. Llavors es deia que un catòlic —religió associada aleshores als immigrants irlandesos, italians i centreeuropeus— no podia ser president. El pronòstic es va incomplir i Kennedy va ser el primer, i fins ara l'únic, president catòlic.

Els Estats Units s'han transformat. L'hegemonia WASP (l'acrònim anglès dels protestants blancs i anglosaxons) s'ha diluït. El 2010, la retirada del jutge del Tribunal Suprem John Paul Stevens i la seva substitució per Elena Kagan, va posar fi a una era. Per primera vegada en la història, l'alt tribunal no tenia cap jutge protestant. Sis dels nou jutges i un 31% de congressistes avui són catòlics, una proporció més elevada del 20% que representen en la societat. Joe Biden és el primer vicepresident catòlic i 6 dels 15 candidats a la nominació del Partit Republicà per a les eleccions presidencials del 2016 també ho són. Francesc va parlar davant el Congrés convidat per un altre catòlic, l'speaker o president de la Cambra de Representants, el republicà John Boehner.

Al Congrés dels Estats Units, Francesc no era un estranger. Jugava a casa.