Els Pets més tendres

Hi ha fons de catàleg, calaixos plens de cançons esperant el seu moment, el context per enllustrar-les a l'escenari. Celebrant 30 anys, Els Pets tenen nou espectacle –aquest diumenge s'estrena oficialment al Temporada Alta–, que divendres va sonar en preestrena a Sant Cugat del Vallès, com a aperitiu de Petits Camaleons, el festival musical per a criatures i pares que avui conclou al Teatre Auditori de Sant Cugat. I sí, hi havia canalla al recinte i, excepte per a un que es va dormir, com va delatar la seva mare a manera de broma cridant-lo des del fons, la idea va funcionar. Deu ser que al cap i a la fi les balades i els mitjos temps pop poden ser el més semblant a una cançó de bressol.

Però que ningú cregui que aquest espectacle (passarà per Barcelona el 16 de desembre) és un muntatge amb vocació infantil. Els Pets s'han envoltat d'un quartet de corda i un trio de metalls per recuperar les cançons més idònies per ser tocades així. Cançons delicades on s'uneix l'amor, els desamor i aquella malenconia que sedimenta el pas del temps. Algunes semblen obligar a somriure mentre es canten: Blue tack, A batzegades, Dissabte... Són cançons amb un toc amarg que amb la melodia passen millor.

I menys l'inevitable Bon dia, interpretat al final com si fos una algaravia, tot va sonar com si fos nou, o gairebé nou. Sense ser especialment sorprenents, els nous arranjaments, exceptuant “la desconstrucció”, tal com va dir Gavaldà, de Soroll, l'entorn matisat de la interpretació va il·luminar un repertori del qual Els Pets van sobrats: cançons immaculadament tendres, sense aspiracions més enllà de l'esperit purament pop. Petites pedres brillants. En van quedar un bon grapat al rebost –d'haver-n'hi, n'hi ha– d'un espectacle que va patir un problema que s'ha d'esperar que se solucioni: un so mal equilibrat que suggeria que els arranjaments de cambra es caracteritzen per sonar només baixet. Era la preestrena, hi ha marge de millora.