“D’alguna manera, tots estem atrapats per les drogues”

“No entenc com algú pot tenir bona consciència i consumir cocaïna per passar-s'ho bé sabent que és produïda i comerciada per violadors, assassins en massa i traficants de persones. Tots som El cártel, esclar. Crec que la gent mira el llibre i creu que el terme es refereix només als càrtels en si mateixos, com Sinaloa… Sí, ells són El cártel, però les agències federals, les presons, els advocats, els exèrcits, la gent que es droga, els bancs que renten els diners que acaben en negocis legals, etcètera, també ho són. És a dir, d'una manera o una altra tots estem atrapats per les drogues”.

Odio la novel·la enigma, on al final ha estat el majordom i tothom és tan net. He estat allà i no és així, és brut, és horrible

Don Winslow (Nova York, 1953) remou consciències amb les seves preguntes incòmodes contra el bonisme dels EUA i Europa en la lluita contra el narcotraficant. L'autor nord-americà xerra amb EL PAÍS poc després d'haver baixat de l'avió que l'ha portat a Madrid per promocionar El cártel, el seu monumental retrat del submón del narcotràfic amb el qual va guanyar el IX Premi RBA de Novel·la Negra. “No estem perdent la guerra contra les drogues, l'hem perdut i mai l'hauríem d'haver iniciat. És només un negoci gegantí, una indústria en la qual els narcotraficants i els que lluiten contra ells mantenen una relació simbiòtica”, respon sense pestanyejar quan se li pregunta pels esforços dels EUA o Mèxic. “Fa 45 anys que dura aquesta lluita, la guerra més llarga que mai han lliurat els EUA i per res”, remata amb un gest amable que poc té a veure amb el panorama que descriu.

Don Winslow no podria anar tranquil pel món donant aquests titulars si no s'hagués passat 16 anys de la seva vida immers al món criminal de les drogues, com a testigmoni, estenent acta. Sis anys, primer, per escriure El poder del perro, i 10 més després per rematar aquest enorme fresc a mig camí entre el thriller, la novel·la política i el documental, en el qual l'agent de la DEA Art Keller i el cap del càrtel de Sinaloa, Adán Barrera, protagonistes d'El poder del perro, es tornen a veure les cares com a moderns Ahab i Moby Dick, en caça perpètua, obsessionats fins a la mort.

No entenc com algú pot consumir cocaïna per passar-s’ho bé, sabent que és produïda per violadors i assassins en massa

Però ara tot és molt més complex, violent i sàdic. La realitat és tan brutal i la documentació que hi ha darrere de la novel·la tan exhaustiva que tot corria el risc de no ser creïble. “És el més complicat”, explica. “No vols glorificar aquella gent però han de ser reals. De vegades llegia coses que no em podia creure. Altres vegades, vaig decidir no escriure sobre coses que sabia que eren certes perquè no creia que el lector pogués aguantar-les. Tampoc volia esterilitzar aquella violència. Odio la novel·la enigma, on al final ha estat el majordom i tothom és tan net. He estat allà i no és així, és brut, és horrible”, explica.

El llibre descriu els pitjors anys de la guerra contra la droga, una lluita militaritzada i plena de crims, decapitacions, assassinats en massa i violacions publicitats pels narcotraficants fins al vòmit. “Ells volien ser qui expliqués la història i això és una postura molt sofisticada, especialment per a un criminal. Primer van fer callar els mitjans tradicionals i després van aprofitar l'anarquia d'Internet i les xarxes socials i van posar gent a treballar-hi. Ara pots veure-ho en directe des de casa. És de bojos”.

El Chapo Guzmán i la Pax narcòtica

L'assumpte ens porta a un dels grans protagonistes de la novel·la, Pablo Mora, un periodista que estima Juárez i el seu treball i pateix perquè veu com tots dos moren. “Són els veritables herois”, assegura Winslow, que ha dedicat la novel·la a desenes de periodistes assassinats durant els últims anys a Mèxic. “És gairebé impossible ser un periodista honest a Mèxic. El que no entén la gent a Europa i els EUA és que la corrupció no és una elecció per a molts”.

Cervantes i ‘El Lazarillo de Tormes’ van ser els primers a parlar de lladres, putes, proxenetes i tot aquest submón

Winslow somriu quan es pregunta per un dels seus temes preferits, Joaquín el Chapo Guzmán, del qual Barrera és un transsumpte literari. “No es va escapar per aquell túnel. Per favor! És ridícul! La violència estava pujant i el Govern va decidir que sortís perquè és l'únic que té el poder i el prestigi per controlar la situació, per ser el Padrí”, assegura mentre deixa anar una de les seves teories preferides: la Pax narcòtica de Sinaloa. Important: el Govern mexicà ha col·laborat passivament, quan no activament, amb aquest càrtel per ajudar-lo a controlar la situació. “Un túnel i dos guardes que estaven jugant a cartes en comptes de vigilar? Va, i què més?”, afirma divertit, mentre explica anècdotes sobre el gran cap narcotraficant.

L’allargada ombra del que ha vist

Fill d'una família humil de mare bibliotecària i pare mariner, Winslow estima els llibres i viure d'ells. De vocació primerenca i èxit tardà, l'autor de Salvajes va treballar de guia turístic i detectiu privat abans de poder dedicar-se de ple a l'escriptura, en la qual es va iniciar amb la sèrie del detectiu Neal Carey. “Saps què? No sé ni com va sortir, jo només intentava fer alguna cosa divertida i homenatjar Elmore Leonard o Lawrence Block, als quals llegia per matar el temps mentre feia torns de vigilància com a detectiu”. Parlar de literatura li retorna la lluentor als ulls: “Influències? James Ellroy i Roberto Bolaño, per exemple. James Crumley i molts més del gènere. M'agrada també referir-me Cervantes i El Lazarillo de Tormes, la primera vegada en la literatura occidental que algú va parlar de lladres, putes, proxenetes i aquell submón en el qual s'està millor que en el de les princeses i els somnis”, explica torrencialment, sense rastre de jet lag, feliç.

Però el món del narcotraficant té massa poder i la seva ombra torna. En els finals tristos de Winslow només hi ha mort, exili o redempció. Descartades les dues primeres, l'autor busca sortida. “Ara vull escriure una altra novel·la de Neal Carey però no sé com. No he oblidat el que he vist aquests 10 anys. No he pogut. Aquesta vegada és molt pitjor que amb El poder del perro i he vist coses que no puc ignorar. Feia grans esforços al final de cada jornada, sortia a córrer, a fer surf, cuinava per a la meva dona, però no he tingut èxit, no ho he pogut deixar enrere. M'agradaria dir una altra cosa, seria genial, però no, no puc”, conclou, conscient que, en efecte, tots estem atrapats per El cártel.