Carlos Zanón: “Si avui dispares per l’esquena, no passa res”

“Que l'està molestant aquest individu?", interromp en el que és una broma però que ho sembla menys des de la corpulència i les ulleres i el vestit negres del cantant Loquillo just abans de saludar el seu amic Carlos Zanón, per alleujament de l'interlocutor de l'escriptor. Passa al mateix bar en què un Rei Melcior de gran magatzem es planteja amb regust suïcida retardar la fugida amb la seva nova amant i una bossa amb diners il·legals que l'atzar ha posat a les seves mans per acomiadar-se de la seva fins llavors madura companya separada i amb fill. La del rei és una decisió fruit de les dificultats de comunicació entre les persones, d'aquella impossibilitat d'estimar i ser estimats que, esclar, només portarà la desgràcia. El que li passa al Melcior de lloguer no és gaire diferent del que viuen la majoria dels seus col·legues protagonistes que naufraguen pels 14 relats de regust negre, de forta càrrega emotiva i entrellaçats que conformen el nou llibre de Zanón, Marley estaba muerto (RBA), nou títol després de la seva premiadíssima novel·la Yo fui Johnny Thunders.

"Ser estimat per la persona errònia és una constant de les meves novel·les, on tothom és víctima d'algú i, al seu torn, botxí d'algú altre; per a mi, en no tenir déu, les històries d'amor són la manera de redempció: un se salva en la mesura que tens algú que t'estima; si no t'estimen no existeixes, no hi ha miralls on mirar-se", reflexiona Zanón (Barcelona, 1966), desenfundat ràpid, com en els seus mitificats westerns, en què va buscar de nen paràmetres dels quals no el podia proveir una família que era gairebé un matriarcat al seu barri del Guinardó. "Ens falten models de conducta on reflectir-se, tot s'hi val avui perquè del que es tracta és de triomfar; en els westerns tu sabies que no podies disparar per l'esquena; avui fer-ho no importa: robes i amb mala sort, si t'enxampen, potser et cauen tres anys de presó; després ja ningú se'n recorda i tu tens el botí".

Sacsegen els relats de la suposada cinquena incursió de Zanón en el gènere negre perquè els seus personatges són d'una marginalitat massa propera al lector: gent sense subsidi d'atur, matrimonis que malviuen en separar les seves economies, esposes maltractades, el retorn a casa dels pares ancians i, a sobre, escanyar la seva pensió... "Mai solc posar-los jugant-se deliberadament la vida, ni dormen al carrer i si es droguen ho fan més per gust que per dependència… Sí, viuen en un món sense déu però la gent té fe en certa redempció". Per això no es rebel·len i assumeixen submissament el seu destí? "És que els enemics avui no sabem qui són o són massa forts per a nosaltres; a més, el sistema ha instaurat un món en què cada persona és el seu propi tirà: si has fracassat és perquè no has estudiat, no tens l'actitud positiva... És el parany perfecte… El protagonista del relat Armagedon vol matar la seva família perquè no suporta el dolor d'estar separats i no poder mantenir-los, no per una altra cosa". Tampoc demanen tant els seus personatges: "Demanden un salari mínim emocional, normalitat: casa, feina, algú que els estimi… Que la vida els passi per damunt sense que els faci gaire mal".

Un se salva en la mesura que tinguis algú que t'estimi”

Recorda, a més, Zanón que vivia amb els seus pares i els quatre avis: "Sempre hi havia algú a casa, era una estructura familiar que ens protegia i que ara no existeix: avui els tens a la residència i per pagar-ho has de treballar 24 hores… Es absurd: cal trencar amb això, es desballesten moltes coses Un discurs conservador? Potser sí en l'aspecte social però no en l'econòmic".

Les històries són tan vívides que no poden haver estat prefabricades amb l'ofici: han estat emmagatzemades per un Zanón que encara viu al Guinardó. "Busco una literatura emocional; més l'emoció que la tècnica: escriure un conte perfecte sense cor no m'interessa". I en aquesta línia, la idea que podria ser escriptor en qualsevol part ja no és tan ferma com va pensar. "M'he adonat que el territori és més important del que mai vaig imaginar; avui sóc més de Barcelona que abans d'aquests llibres; el que passa és que no em considero patriota, em sento més meva la família, els amics, els llibres i els meus discos". I amb ells es parapeta del temps: "No crec en banderes però sí que seria necessari un referèndum per saber què vol la gent i així saber a què atenir-nos".

Una accelerada descripció de la gent del Guinardó o el relat Tío Noel Loco podrien passar, en prova cega de sabor literari, per estampes o aventis de Juan Marsé, amb qui es compara Zanón, igual que se l'aparella amb Manuel Vázquez Montalbán. "Sóc més proper al primer per estil i mirada que al segon, tot i que del pare de Carvalho em subjuga la seva condició de gran poeta i aquella capacitat de baixar al carrer i captar una instantània social que acabarà ratificant-se al cap de pocs anys".

Aquí entra també el vessant de bard de qui té el doble de llibres de poesia que de lladres i serenos: "Vaig començar amb els versos als 22 anys; la poesia és intensitat i emoció en poques paraules; és revelació, imatges que diuen més que la prosa; no vull renunciar a la meva mirada, que és la de poeta", reivindica. No hi ha en Zanón mai, a més, gaire sang. Menys en aquests relats: ni un assassinat, ni un sol tret en 231 pàgines; per no haver-n'hi, ni apunten els policies. Cada vegada n'hi ha menys… "Aspiro a ser escriptor sense encasellar-me en un gènere: vaig començar amb aquest gènere perquè en el meu primer llibre, Tarde, mal y nunca, per sortir d'un bloqueig se'm va acudir posar-hi un cadàver i l'editorial em va classificar com a policíac, però jo vull estirar la goma al màxim". Per la qual cosa, que salti a la literatura sense qualificatius en breu "no em sorprendria gens", reconeix.

La seva heterodòxia és tal que en els relats apareixen fins i tot espectres, que en un són els seus familiars morts. Un mestissatge que creu que li convé al gènere. "La hibridació és a l'ADN mateix de la novel·la negra, considerada sempre un subgènere; Fred Vargas o John Connolly li fan un gran favor amb el seu element fantàstic i aquell ductilitat també permet que autors de qualitat entrin en el gènere… Con això, la novel·la negra és avui l'única branca de la literatura que ha plantat cara a la televisió… Fins i tot l'ha obligat a fer literatura: aquí hi ha True detective".

Sense crims, tots els relats transcorren per Nadal. "El Nadal mola. Per Nadal vas ser feliç. De menut. Vas creure que tothom podia estimar-se", diu un personatge. "La festivitat fa de caixa de ressonància de tot el que volia dir: no és el mateix passar sol el 21 de maig que el 31 de desembre", afirma qui reconeix que de petit se sentia aïllat, sol, ("vivia en un carrer sense sortida, amb gent molt més gran que jo i no tenia gaires contactes amb nens de la meva edat"). El va ajudar a sortir de tot això la música, primer de jove (va formar part del grup Alicia Golpea als 90) i ara esquitxa les pàgines amb lletres i intèrprets com potser ningú ha fet en el gènere: Lou Reed, Lennon, Elvis… "La música em va ajudar, connecta amb tu emocionalment i et rescata… He intentat això al llibre, fins i tot hi ha fragments que volen tenir una cadència de dos minuts de cançó". Ho aconsegueix. I, a sobre, ja no està sol, té el seu salari mínim emocional: lectors i un amic que li espera recolzat a la barra del bar.