Quatre directors per 25 anys de la Fundació Tàpies

Poques vegades poden veure's juntes les persones que han portat les regnes d'un centre cultural al llarg d'un quart de segle. Aquest divendres, a la Fundació Tàpies de Barcelona es van reunir i van recordar el seu pas per aquesta institució, que va obrir les portes el 1990, els quatre directors d'aquest espai, que va néixer a l'antiga Editorial Montaner i Simon, construïda per Lluís Domènech i Montaner, i que ha acabat convertida en un referent de l'art contemporani local i internacional.

A l'acte, anunciat com una taula rodona en la qual havien d'intervenir Manuel Borja-Villel, el director que va obrir les portes de la Fundació el 1990 fins al 1998; Núria Enguita, que la va dirigir entre el 1998 i el 2008; Laurence Russell, des del 2008 fins a l'estiu del 2015 i l'actual, Carles Guerra, també hi van ser presents la família del pintor: la seva vídua, Teresa Barba, en la que va ser una de les seves primeres aparicions públiques des de la defunció de l'artista el 2012, els seus fills Antoni i Clara Tàpies i dos dels seus néts; a més d'Ada Colau, alcaldessa de la ciutat, i Berta Sureda, la seva comissionada de Cultura i un bon nombre de persones vinculades amb l'art en aquesta ciutat: directors de centres culturals com Ferran Barenblit (Macba), Vicenç Villatoro (CCCB), Àlex Susanna (Institut Ramon Llull) i Sergi Aguilar (Fundació Suñol), artistes com Eulàlia Valldosera, Toni Llena o Perejaume, galeristes com Carles Duran (Senda) i Emilia Álvarez (Àngels Barcelona) o cineastes com Pere Portabella, entre d'altres, que van omplir la planta baixa de l'edifici.

Tots van voler celebrar aquests 25 anys ahir al matí i es van creuar amb un grup d'escolars que acabaven de comprovar, en primera persona, el procés creatiu d'aquest artista fonamental de l'art abstracte ple de simbolisme, en el qual adquireix una gran rellevància la matèria.

El mestre de cerimònies va ser Guerra, que va recordar un text de Tàpies del 1991 on reflexionava sobre els museus i el sentiment de possessió, de l'amistat i de l'art: “Durant els últims anys l'art necessita tornar-se a acollir als seus temples i viure a l'abric d'unes creences... si no es vol que s'esvaeixi en la sola cultura de l'entreteniment i del negoci”, aportant una visió profètica. Guerra va destacar “la solidesa i la consistència dels programes de la fundació en moments d'emergència social, quan la cultura es menysprea”, i va recordar que l'obra de Tàpies “ha abocat a la modernitat, fins i tot des de la foscor del franquisme”.

Miquel, en el record

En ordre cronològic Borja-Villel va destacar la vocació internacional de la fundació, “per l'obra de Tàpies, la seva fundació i la ciutat i la seva gent”. Enguita, “l'esperit crític que sempre ha caracteritzat el centre”, que va ser, “com Tàpies va assegurar, l'R+D de l'art contemporani a Barcelona”. Rassel, que possiblement va viure l'etapa més difícil després de sumar-se a la crisi, les obres de reforma que van tancar l'edifici dos anys, a més de la defunció de l'artista i de Miquel, l'altre fill de l'artista, que va rebre el record dels participants. Rassel, en un discurs emocionant, va recordar els estatuts que el pintor va redactar el 1984, per abundar en els objectius fundacionals de “posar en pràctica idees impossibles”. Moltes s'han acabat materialitzant durant els últims 25 anys a l'antiga editorial convertida en centre d'art.