“La música pot construir fins i tot un poble”

Al contrari del que passa entre molts músics espanyols dels nostres dies, que, entre altres coses, es lamenten per la crisi o critiquen de forma més o menys vaga les mesures dels governants o la seva responsabilitat pública pel que fa als ciutadans, Nacho Vegas (Gijón, 1974) no fuig del terme: és un cantant polític. "La política forma part de la vida i les meves cançons parlen de la vida", assegura el compositor, que fins i tot prefereix puntualitzar-ho amb una altra paraula: populista. "La cançó es torna populista quan la utilitzes de manera constructiva i per fer alguna cosa. Crec que cal adonar-se que la música té un poder. El populisme que reivindico és el que és relatiu al poble", diu.

Canciones populistes (Marxophone) és el nou disc de Vegas, un EP de cinc composicions que estarà en vinil a partir del gener, però ja es pot escoltar en plataformes digitals, just uns dies abans de les eleccions del 20 de desembre. "És casualitat", assegura. "El volia haver tret fa temps, però es va retardar per la portada. Volia que la dissenyés Miguel Brieva i tenia moltíssima feina".

Amb una imatge que per al conjunt de persones amuntegades sembla inspirada en la famosa caràtula de Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, dels Beatles, aquest treball és un "germà petit" de Resituación, publicat fa un any i mig i considerat com l'àlbum polític de Vegas, que portava des que es va separar de Manta Ray amb el canvi de segle l'etiqueta del portaveu del desamor, per les seves addictives, ombrívoles i viscerals cançons sentimentals recollides en discos trencadors com Cajas de música difíciles de parar o La zona sucia. Canciones populistas, sorgit en la seva majoria de les sessions de Resituación, és el petit perquè té menys minutatge, però no per això menor. "Perquè és també el germà més rebel", apunta el cantant.

Rebel·lia i càrrega social

Una rebel·lia que es mostra en cinc cançons de forta càrrega social. Una és una adaptació lliure de Love me, I’m a liberal, de Phil Ochs, poeta del folk més combatiu dels EUA, i una altra està dedicada a la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), a la qual Vegas dóna suport activament a Astúries. Canción para la PAH, basada en un poema de Gloria Fuertes, és gravada ara després d'haver-la tocat a l'interior d'una oficina bancària a Gijón junt amb membres de la PAH i el cor El Altu La Lleva, un vídeo que va córrer com la pólvora a Internet: "Encara que no ho sembli, la PAH té més feina ara que fa uns anys, però no es veu. Són els desnonaments silenciosos, sense policia ni puntades de peu a la porta, però amb negociacions".

La cançó es torna populista quan la utilitzes de manera constructiva i per fer alguna cosa

Assegut al Café Real a Madrid, parla amb un discurs assossegat i reflexiu. Alguns li han retret aquesta deriva política i li han demanat que torni a les cançons d'amor o "col·locones", però no el preocupa. "El règim neoliberal dels noranta va treure la política de les nostres vides i després el món indie va fer veure que els cantautors dels setanta estaven mal vistos", afirma. "Trobo a faltar més posicionament populista entre els músics d'ara", reconeix. I ho explica: "Les cançons, per naturalesa, són populars. És veritat que ens enfrontem una mica al dilema d'estar sotmesos ara al mercat, amb la qual cosa cal bregar, però la música pot construir entitats col·lectives, fins i tot un poble. La música et parla de les coses. Et diu tant Kortatu del que passava a Euskadi als vuitanta com Locomía del que passava a Eivissa als noranta. Com deia Chantal Mouffe, la dimensió populista és massa central en la política, és massa important, per deixar-la a la dreta. I crec que la música té un paper important en aquest tema".