Víctor del Árbol: “La literatura sempre ha d’incomodar la consciència”

Totes les novel·les de Víctor del Árbol (Barcelona, 1968) parteixen d'una pregunta que acostuma a fer temps que creix al seu cap. La fórmula no li ha anat gens malament a l'autor de La tristeza del samurái (2011) o Un millón de gotas (2014). L'última inquietud: “Podem ser una altra persona?”. D'aquí, també com sempre, una llibreta sencera amb personatges, idees i fletxes i esbossos de la qual van sortir un policia que vol morir i una dona de mitjana edat, que a les portes de la mort vol viure costi el que costi i que fuig del que va ser conduint per una carretera fins que aquesta s'acabi. I això la porta a un poble de la Costa da Morte gallega, on una matinada es creuaran tots dos. El resultat: La víspera de casi todo, nova autòpsia estripada de l'ànima humana que li va valer a l'autor la nit del dimecres el 72è Premi Nadal (18.000 euros), guardó degà de les lletres espanyoles.

Al poble gent exiliada de si mateixa es troba, i aquest encreuament impossibilita que, en mans de Del Árbol, ningú quedi moralment a resguard. “No podem escapar del que hem estat però podem ser d'una altra manera; això sí, fa falta empenta i mirar la vida de cara; o, almenys, intentar-ho”, comenta qui, en el fons, ho ha experimentat: origen molt humil, exseminarista, expolicia local, Mosso d'Esquadra… “Mai és tard per ser un mateix”, insisteix, com ha fet amb la seva voluntat de ser escriptor, des que llegia llibres a la cuina fent companyia a la seva mare, que l'aparcava amb els seus cinc germans a una biblioteca mentre anava a treballar de dona de la neteja. “Somiava des de petit ser-ne; ja n'era, en el fons, però ara amb el Nadal és dir-se: ‘Ja estàs a la nòmina dels escriptors en llengua espanyola’”. A més, compleix un altre somni: després de veure la seva obra en 14 idiomes, “fins i tot en xinès”, serà traduït per vegada primera al català: Abans de gairebé tot.

Ha entrat, no obstant això, l'autor de Respirar por la herida (2013) a aquest parnàs per un gènere que fins fa molt poc la resta del sector ha mirat per sobre de l'espatlla, la novel·la negra. “A Espanya es confon amb el policíac; estic més còmode en el que els francesos anomenen noire, un thriller amb més barreja de gèneres”. Aquesta comoditat és mútua perquè Un millón de gotas ha venut 25.000 exemplars a Espanya, però 50.000 al país gal, on a més va guanyar l'any passat dos dels premis més prestigiosos: el de la revista Lire al millor polar i el Gran Premi de la Literatura Policíaca a la millor obra estrangera. “Què és la literatura sinó depassar els gèneres com a mer instrument per parlar de la condició humana?”, planteja. Ell ho fa, a més, buscant i gairebé furgant en el conflicte interior d'un mateix: “La meva obra té com a objecte d'estudi la dissecció de la persona des de tots els vessants que puc: psicològica, narrativa… Sí, m'agrada estripar: odio el clixé i vull escriure com el que he llegit que m'ha mogut de lloc o pensament”. I al cap d'un segon, afegeix: “La literatura ha de ser sempre incòmoda per a la consciència del lector”.

Eclèctic, Del Árbol ha buscat aquestes sacsejades des de l'obra de Vázquez Figueroa, que llegia amb 15 anys a les edicions de Cercle de Lectors, als seus grans referents, com Camus, Vázquez Montalbán, Marsé o Delibes. I, esclar, als novel·listes russos. “Ahir mateix vaig acabar la relectura d'El jugador de Dostoievski per un problema d'un amic ludòpata i em ratifico: és dels grans disseccionadors de l'ànima humana”.

Amb sana ambició, admet Del Árbol: “Haig de millorar com a escriptor”, si bé sent que ha crescut des del seu debut amb El peso de los muertos (2006, ja premiada) i la nonata El abismo de los sueños (2008, finalista del Fernando Lara), totes dues purament policíaques i molt allunyades de l'escriptor que és avui. “A La víspera de casi todo no hi ha doble trama paral·lela ni context històric com en gairebé tota la meva obra anterior; a més, he intentat depurar i cenyir-me molt al nucli de la història”, diu qui té la seva carrera literària molt clara però amb la modèstia justa per aprendre de qualsevol lloc, com de la televisió. “Sèries com True detective o Breaking Bad tenen un discurs i un ritme narratius i una evolució dels personatges que avui no registren ni el cinema ni bona part de la narrativa; segueixo tot això”. Fins i tot admet cert regust de la primera en l'obra guanyadora del Nadal: “És aquesta tempesta que es va gestant per esclatar en tota la seva violència, una atmosfera de fi del món”. I aquí, Del Árbol en estat pur, l'ànima a la intempèrie.