La dimensió de la tragèdia

Que era tragèdia es va veure a l'instant amb la confessió. Una de les personalitats polítiques més prestigioses del país decideix de sobte arruïnar la seva imatge i tacar la seva trajectòria de pare de la pàtria i fins i tot d'heroi nacionalista. Si de jove es va juramentar per lliurar la seva vida familiar a la causa, ara ancià ho sacrifica tot per salvar els fills de la justícia, sense pensar en el futur del partit que va fundar, en el moment que viu el nacionalisme —el procés—, ni en la ferida profunda i qui sap si letal infligida a la ideologia catalanista a la qual tant va contribuir.

Més difícil és calibrar-ne l’abast i dimensió, i fins i tot seguir reconeixent-la com a tragèdia en el paisatge d'escàndols que s'eixampla fins a ocupar-ho tot. Aquestes imatges de l'expresident i la seva dona que desfilen a l'entrada i la sortida de l'Audiència Nacional, convocats com a investigats per blanqueig de diners i sota la sospita de participar en una organització criminal, serien percebudes d'una altra manera sense el context del judici del cas Nóos, que afecta la família reial, i de l'allau de putrefacció que està enfonsant el PP en els seus principals feus valencians i madrilenys.

L'expresident Artur Mas, i amb ell Convergència sencera, segueixen aferrats a l'argument forjat en les primeres hores: és un assumpte privat i d'abast familiar, del qual no en volen saber res quant a responsabilitats i conseqüències. Més tard parlarem de la dimensió quantitativa, però pel que fa a la qualitativa, el cas Pujol és pitjor que el de qualsevol altre partit perquè afecta la idea de Catalunya i els valors que Pujol predicava i després no practicava i el programa polític i ideològic del catalanisme que ha estat hegemònic fins ara.

Tant és el rang dels personatges: Rodrigo Rato ha estat vicepresident del Govern i director de l’FMI, Cristina de Borbó és infanta d'Espanya i setena en la línia de successió; però ningú com Pujol ha enganyat tant, sobretot els seus. Xavier Bru de Sala ha trobat una magnífica rondalla al llibre de l’Èxode per explicar fins on arriba la traïció: seria com si Moisès, en baixar del Sinaí on Déu li lliura les taules de la llei, després de destruir el vedell d'or i reprimir els idòlatres, i ja dins de la seva tenda i fora de la mirada del poble, adorés el déu dels diners i del desenfrenament (Pujol contra els valors de Catalunya, El Periódico, 12-2-2016). Amb un Moisès així, el poble escollit segur que no hauria arribat a la terra promesa.

La paraula de Pujol, després de la confessió, val molt poc. Però encara es devalua més quan acredita la mentida davant els tribunals. La coartada per explicar el document escrit per ell mateix, en el qual es reconeix com a propietari del compte a Andorra després d'haver dit que no tenia comptes a l'estranger, no deixa alternativa: va mentir si el document és autèntic i va mentir mesquinament la seva nora si el document era per afavorir el seu fill en el tràmit del divorci. Tot era mentida: personalisme cristià de portes enfora i fred maquiavel·lisme en la vida real.

Després hi ha la dimensió quantitativa, en la qual no va poder entrar la comissió d'investigació, que va tenir com a únic mèrit oferir un retrat de família de valor pedagògic notable. Les quantitats valorades per la justícia són encara molt limitades —1'8 milions del llegat, que es converteixen miraculosament en 8 amb el temps; 11'5 milions de pagaments per suposades comissions—; encara que la UDEF (Unitat de Delictes Fiscals i Econòmics) s'enfila sense documentar-les fins a quantitats molt més grans. La prolongadíssima presidència de Pujol i l'elevat nombre de fills acampats en els voltants del govern durant tants anys, precisament els de construcció d'una administració autonòmica tan potent com la catalana, haurien de ser l'estímul per a la investigació detallada que no ha fet el Parlament i que és del tot necessària si es vol de debò arribar a conèixer l'origen i la dimensió d'una fortuna presumptament pastada sota la protecció paterna.

L'última i més actual conseqüència fa referència a la refundació de Convergència, partit fundat i modelat per Pujol amb unes pretensions dinàstiques que van quedar truncades per la confessió. Políticament és la més interessant, però difícilment Artur Mas tindrà èxit amb la seva refundació si abans no es coneix la dimensió del cas sencer. L'ombra d'un dubte tan seriós és com un núvol tòxic. I res és tan temible com les rèpliques inesperades d'un terratrèmol.