Muriel Casals com a indici

Tres dècades llargues de veïnat en la docència universitària, nombrosos amics comuns, no poques complicitats acadèmiques i vitals, juntament amb l’empatia natural de Muriel per avenir-se amb gairebé tothom, donen per a molts records. Des de diumenge passat, s'amunteguen en la meva memòria com a homenatge silenciós a l'economista i activista desapareguda.

Les xerrades a bord del “metro del Vallès”, en què parlava de l'última estada a Londres per gaudir del seu nét Max; els dinars compartits amb altres col·legues a l'Hostal Sant Pancraç de Bellaterra; les festes d'aniversari del malaguanyat crític de televisió Josep Maria Baget Herms, que Muriel i altres amigues li organitzaven cada quatre anys, ja que havia nascut un 29 de febrer; els sopars-col·loqui de L'Opinió Catalana; aquests últims anys, ja jubilada de la UAB, les trucades o missatges de text esporàdics per comentar aquest article o aquella polèmica; o, el 14 de gener passat, la seva càlida i afectuosa presència al Born per assistir a un col·loqui organitzat per L'Avenç. Qui m'havia de dir llavors que l'abraçava per última vegada!

Aquests dies, els mitjans s'han omplert d'elogis de la seva figura. Ben merescuts, però que segurament l’haguessin incomodat una mica. Per no redundar en aquesta línia, voldria posar el focus en un altre aspecte que potser Muriel acceptaria millor: la seva condició d'indici, de mostra individual notòria —fixeu-vos que no dic exemple, ni model— d'una trajectòria col·lectiva sense la qual el procés independentista no tindria les característiques ni dimensions que té avui.

Muriel Casals i Couturier era una filla de l'exili il·lustrat: nascuda a Avignon el 1945, el seu pare era un advocat de Sabadell i la seva mare una institutrice francesa. Tot i que va créixer i es va socialitzar ja a la ciutat vallesana, la cultura laica, republicana i progressista de la seva França natal l'acompanyaria sempre. Això, els antecedents familiars, l'ingrés a la Universitat dels anys 1960 i la decisió d'estudiar Econòmiques la van conduir gairebé inexorablement a la militància clandestina en el PSUC; en el “Pe-esse-u” segons l’anomenaven els iniciats d'aquella fratria. El marxisme com a mètode d'anàlisi, l'afirmació nacional de Catalunya i l'activisme antifranquista: aquests eren els tres pilars d'un compromís que va seduir gran part de la joventut universitària durant els tres últims lustres de la dictadura.

En el cas de Muriel, no va ser un compromís fugaç ni circumstancial, abandonat tot just va despuntar la democràcia. Es va mantenir a les files del PSUC malgrat la crisi de 1981, va participar de la metamorfosi que donaria lloc a Iniciativa, va esdevenir després una militant crítica i, ja entrat el segle XXI, es va desvincular discretament de la formació ecosocialista per assumir responsabilitats de tipus cultural i cívic.

Arran de la seva mort, algú ha dit que va ser la primera persona procedent del PSUC que va abraçar l'independentisme. Vés a saber. El que és segur —i, segons el meu parer, el més rellevant— és que no va ser ni de bon tros l'única. Abans o després que Muriel Casals, cada un amb la seva trajectòria i les seves motivacions, han estat milers, desenes de milers, fins i tot centenars de milers els antics militants, simpatitzants o votants no només del PSUC-ICV, sinó de l'esquerra en general (i molt singularment del PSC) que s'han posicionat sense embuts a favor de la independència de Catalunya.

El discurs unionista procura minimitzar aquest fenomen, o reduir-ne els casos més visibles a mer transfuguisme polític ansiós de prebendes, perquè pretén fixar la idea que l'aspiració a la sobirania és —només a Catalunya, esclar— intrínsecament dretana i reaccionària. És un esforç legítim, però inútil davant l'anàlisi dels escrutinis electorals o al simple repàs de l'evolució de tants noms coneguts en els camps d'activitat més diversos. Sense la contribució de moltes persones procedents (com Muriel Casals) de l'esquerra antifranquista, o de l'esquerra postfranquista, l'independentisme no hauria assolit ni de lluny el 47,8% dels vots amb una participació del 75% del cens.

Per cert: aquells que, com a exemple de la fractura social a Catalunya, fa anys que es queixen de l'agressivitat independentista a Internet i les xarxes socials, que facin un cop d'ull als comentaris, a certs webs espanyolistes, sobre la mort de Casals. Veureu quin rigor, quin respecte, quin esperit de concòrdia.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.