Les cuixes de Verdaguer

Ben entrat el segle XXI ja hem après que els lectors també creen les obres i se les emporten, les capgiren, s’endinsen en aspectes imprevistos pels autors. Aquest és el cas de Bernat Gasull (Barcelona, 1971), que a Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Anetos’ ha llançat de cap en els escrits de mossèn Cinto per buscar l’epopeia més que no pas el poeta. Una aproximació diferent d’altres estudiosos com Josep Maria de Casacuberta i Narcís Garolera.

El juliol de 1882, Verdaguer va caminar des de la Seu d’Urgell fins al pic de l’Aneto, i de les notes d’aquell viatge i d’altres estades al Pirineu va sortir Canigó i part de les proses d’Excursions i viatges. L’autor ha estudiat les llibretes de la travessa, avui a la Biblioteca de Catalunya, i ha resseguit les passes de l’escriptor una vegada i una altra, sovint acompanyat del seu germà Martí, enyorat per tants.

A Maleïda trobem tres tipus de textos: els apunts de Verdaguer, les reflexions de Gasull i una descripció tècnica del camí. La separació és clara i resolta tipogràficament, però hauria valgut la pena d’agrupar la guia excursionista al final perquè talla el discurs, per altra banda ple d’informació. El llibre fa una arrencada de cavall des dels preparatius de l’expedició fins a arribar a la Vall Ferrera. Hi ha escenes vives i ben pintades: podem imaginar la baixada del poeta a l’estació de tren de Ripoll “just al punt que afluixava la màquina de vapor” amb els carruatges, “els brecs senyorials, els tílburis i els matxos de sella” que esperaven els viatgers. O reviure l’atac en “ple hivern, tot ple de neu”, de quatre llops que van arrencar el cap d’un home a queixalades en temps d’un Pallars fosc i primitiu; més endavant la narració decau i es fa un xic reiterativa, però aviat agafa el to, i el tram final, amb l’ascensió a l’Aneto, és esplèndid.

La fal·lera detectivesca de Gasull de seguir Verdaguer exactament per on va passar o dormir en hostals que ja no hi són té alguna cosa de quimèrica, d’impossible, però li permet de recrear escenes, intuir, portar el text al seu terreny personal. Així, de pas per la Vall d’Aran, s’atura a la Ròca Sèrra i conclou que és el punt precís on Verdaguer va fer un dels seus croquis a doble pàgina: “El paratge real d’aquest dibuix que no em trec del cap... frisava per situar-lo, per tenir-lo ben viu, al davant”, i a Luishon recorre les llibreries per esbrinar en quina d’elles va comprar aquesta o aquella altra guia. I és que la cosa ve de lluny. Joan Maragall ens advertia a tots plegats que “en cada camí us semblarà sentir-hi les petjades, en cada casa la veu, i en cada bosc veure voleiar, fugitiu entre les soques, un pany del negre manteu sacerdotal d’en Jacint Verdaguer”. Avui que ja gairebé ningú no escolta els llibres potser ha arribat l’hora d’escriure per poder parlar amb els morts i donar-los vida. En català, una de les grans converses amb els absents va tenir-la Dom Bonaventura Ubach a Viatge per l’Aràbia pètria cercant les petjades d’Israel. El monjo de Montserrat buscava les traces d’un poble sencer, i l’obra també culmina amb la pujada a una muntanya, el cim del Sinaí.

Gasull sap per on trepitja (Carranza, calça’t!) i comparteix amb el poeta l’amor franciscà per ocells i plantes: “Després de travessar el bosc de faigs i avets repasso les flors dels prats de què parla Verdaguer. Hi són. Tot és verd, curull de gencianes grogues i lliris blaus, els sorts, que es barallen vejam qui enlluerna més els vessants”. Però més enllà de la biografia estricta, escriu el retrat d’un paisatge i d’un món desapareguts: el Pirineu i el pirineisme del XIX. Un dels encerts del llibre és justament la referència a d’altres viatgers europeus, com el francès Maurice Gourdon, que descobria la serralada en paral·lel al poeta. La nostra lectura de Verdaguer s’eixampla, el podem col·locar en unes coordenades noves.

Si Enric Casasses va obrir el cap del geni i en va treure Dimonis, Gasull ens ha ensenyat les seves cuixes de muntanyenc: “s’arromangava la sotana lligant-se-la a la cintura, de manera que es presentava amb els hàbits fins a mig cos”, llegim en una cita que el descriu preparant-se per caminar. Fa anys, Carles Hac Mor va començar la festa de despullar el de Folgueroles en una brillant actuació a l’antic Espai Brossa. Ara, Verdaguer Edicions la continua.

MALEÏDA. L’AVENTURA DE JACINT VERDAGUER A L’ANETO

Bernat Gasull

Verdaguer Edicions

296 pàgines. 18 euros