Mai se sap de què parlem

Dilluns. Les tertúlies televisades m'avorreixen, però he d'admetre que reflecteixen molt bé l'ambient tavernari en el qual ens hem criat. En les discussions de carrer, el tumult de les assemblees o les esbroncades parlamentàries hem après a celebrar la confusió. Ho prova l'enuig amb què el tertulià suporta la intervenció dels altres: aquí hem vingut a interrompre, no a escoltar. És el més notable de la nostra cultura política: la impossibilitat de saber de què estem parlant.

Dimarts. En la campanya desencadenada contra la medicina homeopàtica intervé el mateix artefacte ideològic. Els administradors de la indústria sanitària i farmacològica han aconseguit difondre un influent sofisma. Si un pacient tractat amb homeopatia mor, és per culpa d'aquesta disciplina mèdica. No obstant això, quan mor un pacient tractat per la medicina “oficial”, la culpa és de la malaltia.

La indústria clínica ha aconseguit consolidar el seu prestigi científic mitjançant un ús hipnòtic de l'estadística. Certs tipus de leucèmia, per exemple, reben tractaments el resultat dels quals es presenta així: “La taxa general de curació és del 30 al 40 %”. Podria dir-se a l'inrevés —“els morts són el 70 o 60 % dels malalts”— però els fabricants prefereixen publicar dades optimistes, emmascarar la impertinent realitat i proclamar el lema de la indústria: la mort és el fracàs del cos malalt, no de la medicina.

Dimecres. Enrique Murillo, al capdavant ara de la seva editorial Los Libros del Lince, publica la quarta edició de l'aclaparador estudi del metge i investigador danès Peter C. Gotzsche. El llibre té un gran interès per als ciutadans envoltats pel prestigi científic de la farmacopea industrial: “Medicamentos que matan i crimen organizado”. Joan-Ramón Laporte, professor de Farmacologia Clínica a la Universitat Autònoma de Barcelona, resumeix al pròleg el que l'autor demostra al llarg de 500 pàgines: “Les pràctiques reiterades per la indústria farmacèutica: extorsió, ocultament d'informació, frau sistemàtic, malversació de fons, violació de les lleis, obstrucció a la justícia, falsificació de testimonis, compra de professionals sanitaris, manipulació i distorsió dels resultats de la investigació, alienació del pensament mèdic i de la pràctica de la medicina, divulgació de falsos mites als mitjans de comunicació, suborn de polítics i funcionaris, corrupció de l'administració de l'Estat i dels sistemes de salut”.

En començar la seva exhaustiva exposició, Gotzsche ens trastorna amb una dada que ningú ens havia explicat: “Als EUA i Europa, els medicaments són la tercera causa de mort, després de les cardiopaties i el càncer”.

Sabíem alguna cosa de les demandes contra metges imprudents o cirurgians negligents, però ningú ens havia dit que els medicaments fabricats per guarir les nostres malalties són una epidèmia mortal consentida pels legisladors. (Malgrat que fa 40 anys el pensador austríac Ivan Illich ho va anticipar en el seu sagaç assaig “Némesis médica. La expropiación de la salud”).

La Unió Europea estima que “les reaccions adverses són les responsables de la mort de 200.000 europeus cada any”. Per esfereïdor que sigui, la dada és immediatament digerida per un tertulià loquaç: el prospecte del medicament receptat enumera els efectes secundaris i això eximeix el fabricant de qualsevol indemnització; i al mateix temps: a les institucions que comptabilitzen els que moren per ingerir medicaments autoritzats per altres institucions, no els correspon fer retrets.

La resignació dels ciutadans cansats i la incompetència dels legisladors precipiten la decadent deriva de la nostra cultura, però la confusió celebrada pels tertulians és gran. Mai se sap de què estem parlant.