La violència que no s'atura

La va matar i després es va suïcidar. D'aquesta manera va passar dijous a Sant Feliu de Llobregat quan un mosso d’esquadra va disparar contra la seva companya sentimental. I d'aquesta manera passa també en molts altres crims masclistes que es produeixen a Espanya. En aquest patró d'assassinat-suïcidi radica, fins i tot quan per alguna raó no es materialitza, un dels elements centrals d'una incògnita que ocupa i preocupa els qui treballen i lluiten per reduir la violència de gènere. La incògnita és per què, malgrat el gran nombre de mesures que s'han anat aplicant des que va entrar en vigor la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere el 2004, les morts no s'han reduït significativament i en l'última dècada romanen estancades al voltant de 70 anuals.

Aquest estancament està portant certs sectors a preguntar-se si potser la violència de gènere és quelcom consubstancial a les relacions entre homes i dones, i si no ha arribat l'hora de resignar-se perquè ja no es pot fer res més del que s'està fent. Aquest discurs, tot i ser minoritari encara, resulta preocupant. Perquè no és cert no es pugui fer res més. Una anàlisi detallada dels casos que es produeixen permet observar que el sistema judicial presenta encara mancances notables i que el sistema habilitat per a la protecció de les dones i la prevenció té una capacitat escassa per calibrar bé les situacions de risc.

D'entrada, el fet que el 84,3% de les dones assassinades en els últims deu anys no haguessin presentat denúncia prèvia deixa fora del radar judicial molts casos que, si haguessin arribat al jutjat, es podrien haver activat mecanismes de protecció. Però fins i tot en els casos en què hi ha denúncia, no sempre els jutjats encerten a l'hora de valorar el perill que corren les dones.

Hi ha doncs, un gran marge de millora en la prevenció, amb mesures d'alerta primerenca que haurien d'activar-se des de la mateixa comunitat. Des de l'entorn de les mateixes dones amenaçades. La família, les amistats, poden i han d'actuar amb més determinació. La violència masclista no és un assumpte privat. És fruit d'unes determinades estructures socials i culturals que concerneixen tota la societat. Sabem que les dones sotmeses a maltractaments perllongats entren en una situació de bloqueig psicològic que moltes vegades els impedeix fins i tot demanar ajuda. Per això és important que l'entorn actuï davant els primers indicis.

Aquests indicis acostumen a concentrar-se en moments molt concrets. Les estadístiques de feminicidis indiquen, per exemple, que gairebé el 35% de les morts es produeixen durant els tràmits de separació o quan la dona pren la decisió d'abandonar la parella. Aquest és un moment de veritable perill, perquè és quan es materialitza allò que els homes maltractadors perceben com un atac insuportable a la seva identitat masculina. I no només els de mentalitat més tradicional. En els seus interessants llibres sobre la violència masclista, i particularment a Los nuevos hombres nuevos, Miguel Lorente Acosta descriu bé les arrels culturals i psicològiques d'aquesta violència. Molts homes s'han adaptat a les noves exigències de llibertat i autonomia de les dones fent veure que canvien, però se senten profundament ferits i reaccionen violentament quan han de renunciar a la posició de poder i dominació en què basen la seva identitat masculina.

Això explica un dels trets diferencials d'aquest tipus de violència: l'escassa capacitat de dissuasió que té la sanció penal sobre aquest tipus d'homes, un fenomen que ha estudiat el catedràtic de Dret Penal de la Universitat d'Oviedo Javier G. Fernández Teruel, en el seu aclaridor anàlisi dels feminicidis que van tenir lloc entre l'any 2000 i el 2015. I explica per què per altes que siguin les penes, els crims amb prou feines disminueixen.

Aquest és un element a tenir molt en compte pels qui pateixen o coneixen algun cas de violència de gènere. Hi ha certs senyals que han d'encendre totes les alarmes: quan l'home comença a fantasiejar amb la idea de llevar-se la vida. Si no s'ha fet abans, és el moment de sortir corrents. Perquè quan comença a proferir amenaces com “et mato i em mato”, “abans em mato que deixar-te marxar” està dient que comença a ser psicològicament immune, insensible, a les conseqüències penals, socials i vitals de matar la seva parella. Aquest tipus de fantasies, proferides en forma d'amenaça, han de prendre's molt de debò, per molt que després, com acostuma a passar, expressi penediment i digui que no parlava de debò.