La màgia de Merlí a La Sexta

La graforràgia que ha afectat la llengua catalana aquestes darreres setmanes està davallant com un bon suflé. Seguim on érem, ara més nafrats que abans però igual de necessitats de mesures de foment del català. En això envejo molt d’altres disciplines. La gent del medi ambient, per exemple, oscil·la en una doble praxi: d’una banda, esperona el debat de les idees sobre l’ecologia i la supervivència del planeta, però de l’altra implementa accions concretes, tot buscant impactar en el medi a fi de regenerar-lo. Per entendre’ns, si cal netejar un riu empastifat, no s’esperen que la Xina redueixi les emissions de CO₂. Tristament amb la llengua això no passa: hem abandonat les propostes de foment del català a canvi del debat de les idees al voltant del bilingüisme, una mostra més de la mort de la imaginació en política lingüística.

Això ve a tomb que l’altre dia, dijous crec que va ser, vaig mirar-me encuriosit el hashtag #Merlí, per veure què es deia de la sèrie a propòsit de l’emissió en castellà per La Sexta. Bons comentaris en general, alguns celebrant-ne la qualitat, d’altres lloant el tractament que s’hi fa de la filosofia, però també uns retrets poc dissimulats al doblatge, que molts consideraven una calamitat. Vaig sintonitzar l’emissora per veure si en treia la mateixa impressió, i així era: la versió en castellà resultava decebedora, res a veure amb doblatges de sèries de producció llunyana.

La gràcia de l’anècdota, però, rau en el comandament a distància. Des d’allí hi ha la possibilitat de seleccionar l’idioma original de l’emissió, de manera que, des de qualsevol televisor, es pot veure Merlí sense passar pel doblatge infeliç i seguir la versió original en català (oh, màgia!), tota una raresa en la difusió de continguts televisius a Espanya. Ja s’havia encetat aquesta possibilitat amb algunes retransmissions esportives de les plataformes digitals, en què l’usuari podia seleccionar una retransmissió alternativa en català —per exemple de ràdio— a la que oferia la mateixa televisió en castellà, però fins ara en produccions de ficció no ens hi havíem trobat, tret potser del cas de Polseres vermelles (no ho vaig mirar, però suposo que devia ser possible).

De fet, que es pugui emetre més d’un senyal d’àudio per al mateix senyal de vídeo, i que sigui l’usuari sobirà qui triï l’idioma, obre tot un ventall d’opcions que hauria de saber aprofitar aquest Estat plurinacional que és Espanya (ai, un moment que em recupero del gag que acabo de fer...). Una televisió pública d’abast estatal que cregués realment en el reconeixement de la diversitat lingüística hauria de tenir com a màxima la difusió d’aquesta diversitat, i emetre com una cosa natural (de suyo, en castellà) més d’una versió de la mateixa cosa. La tecnologia ho permet, humanament és fàcil d’activar (només cal prémer uns botons del comandament), però políticament, és clar, és una utopia.

Això no obsta, però, que es puguin emprendre mesures en favor de la llengua catalana que vagin en aquesta línia. L’arxiu de pel·lícules doblades de què disposa TV3 deu ser prou important per poder proporcionar versions en català de moltes cintes programables per les televisions privades, les quals no hi perdrien i qui sap si podrien guanyar audiència. Lògicament, caldria establir alguna mena d’acord amb aquestes cadenes que inclogués algun tipus de compensació, de manera que no semblés que sempre som cornuts i paguem el beure, però en tot cas no em semblaria un mal destí per a un recursos que, al cap i a la fi, són públics. Que Cuatro vol emetre Rocky? Doncs fem de manera que les estomacades amb Apollo Creed siguin també en llengua catalana.

Això es podria fer igualment amb les estrenes de llargmetratges. Entre tots hem pagat el doblatge d’El despertar de la força a través de les subvencions al cinema en català, i, tècnicament, res no impedeix que la televisió que n’hagi comprat els drets l’emeti, quan sigui, en més d’una llengua. Qui en sortiria perdent?