La maroma de la correcció literària

Teníem l’altre dia un intercanvi d’opinions amb un conegut guionista i escriptor que qüestionava la fiabilitat dels correctors literaris. Sosté que, per algun motiu —una certa tradició en aquesta línia, inseguretat de no saber-ho fer d’una altra manera, qui sap què—, els professionals de la correcció que es dediquen a la literatura acostumen a aplicar uns rígids criteris de fidelitat a la normativa, fins al punt de fer dir a l’autor coses que, amb normalitat, no diria mai. Mentre una col·lega li recordava les condicions de treball, sobretot quant a terminis, servidor va mirar de posar l’accent en una evidència mai prou repetida: no hi ha a l’abast cap mena de formació per dedicar-se a la correcció literària.

Això no seria un problema si no fos que altres àmbits de la llengua sí que compten amb cursos i postgraus de formació específica, com per exemple els mitjans de comunicació audiovisual, un sector a hores d’ara saturat de professionals de l’assessorament lingüístic, mentre que els correctors amb experiència per encarar una novel·la amb garanties cada cop escassegen més. Si a aquest fet hi afegim uns terminis difícils de complir i uns criteris d’aplicació funàmbula que transiten entre la norma i el respecte a l’autor, aleshores no és tan estrany que topem amb intervencions poc felices en el text.

Tampoc ens beneficien els tòpics. El més freqüent és aquell que diu que la correcció ha de tenir en compte el registre, un mantra que repeteixen els que no se solen moure del territori de confort que representa l’estàndard. Només cal veure com davallen els recursos lexicogràfics a l’abast a mesura que davalles en el registre lingüístic i t’endinses en el col·loquial. I si dius que l’estàndard és rígid, que el col·loquial té molts recursos oblidats, que la llengua és molt més que norma i criteris unificats, et recorden que la fidelitat a la normativa sempre és matisable. I és cert: un cop allà, un cop a dins del registre —en el nostre cas, el literari—, tindràs molta més capacitat de maniobra, però també molts menys llocs on agafar-te.

La clau per a la correcció literària no és el registre, sinó la intenció estètica. Són molts els autors que, en emprar la llengua, no busquen que aquesta tingui una funció singular: no serà llavors sinó el mer vehicle de la construcció de la trama, de la profunditat dels personatges, un instrument que explica la història i que serveix per connectar l’escriptor amb els lectors. En aquests casos, la intervenció del corrector sobre el text podrà cenyir-se a uns principis correctius genèrics, que esmenin tot el que sigui gramaticalment incorrecte i proposin petits canvis d’estil, sempre amb respecte perquè no s’ha de menystenir mai l’ego dels autors.

El factor determinant d’aquesta feina és decidir si un autor estableix, amb les tries lingüístiques que fa, que la seva llengua és una proposta estètica, un element més en la construcció de la seva novel·la i, si déu vol i els lectors ho avalen, de tota la seva narrativa. Crear-se la pròpia veu, edificar per mitjà de tots els instruments a l’abast un artefacte lingüístico-literari que el defineixi i el singularitzi. És aquest l’àmbit en el qual la transgressió lingüística és legítima i la correcció ha de ser quirúrgica, quan l’autor planta la maroma perquè el corrector-funàmbul la transiti amb ell.

Tot i que no us coneixeu de res, de vegades tens la sensació que l’autor t’agafa de la mà i t’hi acompanya, i és llavors quan saps que les correccions que facis, les intervencions que decideixis en la seva obra, seran encertades i benvingudes.