Maica García: “Ara toca divertir-se”

La recorden com una boleta preciosa, un casquet i uns enorme ulls blaus, sempre somrient, nedant a la vella piscina de Sabadell. Una nena eixerida que, com moltes a la capital vallesana de les que fan olor de clor, havia arribat amb una beca. Des de l'escola Santa Clara va començar a ser habitual a la piscina del carrer Montcada. Tenia set anys. Els dissabtes, de la mà dels seus pares Mari Carmen, administrativa, i Manuel, topògraf, corria per allà mentre el seu germà, Víctor, un any més gran, jugava amb una pilota a l'aigua.

Más información

Germans sota diferent bandera

Jessica Vall: “Quan nedo no em veig tan petita”

García Bragado: “Aquesta vegada gaudiré dels Jocs”

“Aquest és el meu primer record d'un partit de waterpolo, aquelles tardes”, explica ara mentre pren un cafè al quiosc de l'estació dels ferrocarrils catalans de Sant Joan, la que porta al CAR de Sant Cugat. Qui probablement és la millor boia del món va néixer a Sabadell fa 26 anys i va practicar gimnàstica rítmica abans de començar a nedar. “Amb onze anys tot era mig de broma. Érem tan poques les nenes, que jugàvem amb nens, amb Óscar Carrillo i Marc Soler. Alguns estan a Primera, altres ho van deixar a les categories”, explica mentre assegura que manté la sensació que tot va ser molt ràpid.

“Un dia es va formar un equip, de noies, un altre dia va aparèixer Mateo Celma, l'entrenador de categories, em va agafar i em va dir que m'ho plantegés: 'Si t'ho proposes, hi arribaràs, si t'ho prens de debò, si treballes i t'enforteixes, pots arribar a alguna cosa', em va dir”. Llavors, ni somiava amb anar a uns Jocs: “Ni se'm passava pel cap, per descomptat”.

Va ser aleshores quan va tocar buscar posició. “Era la més oca, la més alta de totes”, assegura. La van proposar de portera, perquè amb aquells braços, tan gran com era, tapava molt. “Em donaven molts cops de pilota, i vaig dir que no, que ni parlar-ne”. Tenia talent i al Sabadell ho sabien. “Em van proposar ser boia i vaig dir que d'acord, que boia". De vegades se'n penedeix. “Home, preferiria jugar fora, i hi ha dies que maleeixo la meva sort, però jo això ho gaudeixo. Si no, fa anys que ho hauria deixat. És dur, és un horror ser boia, però al final ho gaudeixes”, riu. I en fer-ho, li brilla la mirada, el somriure i fins i tot el pírcing del nas.

"El primer record del waterpolo són els partits del meu germà Víctor"

Es va posar les piles i en dos anys, Jordi Valls la va seleccionar pel CAR i li va donar una beca. Va arribar amb Laura Ester, l'actual portera de la selecció que venia del Mediterrani, el club de Sants. I aquí hi havia  Ona Meseguer, Eli Gazulla, Marta Recio… I una altra vegada, tot va ser molt ràpid. A finals del 2006, Espanya acabava de quedar quarta a Belgrad i Mar Sanromà, llavors la seleccionadora nacional, la va citar al desembre pel Mundial de Melbourne 2007. Aquí hi havia Blanca Gil. “La Blanca era el meu referent absolut”, admet.

D'alumna a mestra

Amb una diferència d'edat de vuit anys, assumeix que es va convertir en la seva nena: “Em protegia; jo la mirava, li preguntava, aprenia veient-la jugar”. La Blanca era un referent del waterpolo femení. Amb el temps, l'alumna va superar la mestra “No sé si es pot explicar així”, discuteix. La veritat és que li està agraïda i segueix tenint molt bona relació amb ella. Tampoc creu que s'assemblin a l'aigua però matisa: “Per com agafo les pilotes, com faig les passades, podria ser. Però en general, no ens assemblem. Els acabats, l'habilitat tècnica, això és més meu. La recepció, agafar la pilota, això sí que ho vaig aprendre d'ella. Era la millor del món i m'hi fixava molt però crec que jugant, en general, no ens assemblem".

Ara és ella la mestra. I té bona mà: de nena volia ser professora. Cada dia escolta com en Miki diu: “Maica ensenya-li on s'ha de posar”, la que sent que quan acaba la jugada, té els ulls de Paula Leitón sobre seu: “És un encant”, diu en parlar de la boia més petita de la selecció, de 16 anys, jugadora del CN Terrassa. “Un encant de nena”.

" De nena mai vaig somiar amb uns Jocs,  tot era mig de broma. Érem tan poques  que jugàvem amb nens"

Des d'aquell primer Mundial a Austràlia, a la Maica se li acumulen els tornejos, els partits, les experiències, els cops, les baralles amb desenes de defensores de boia, històries, derrotes, alegries, apostes amb xocolata pel mig perdudes, “i fins i tot sessions d'hipnosis”, riu a riallades, en una picada d'ullet a l'equip que no explica. Riures i llàgrimes, de vegades barrejades, com la tarda de Trieste quan es van classificar pels Jocs de Londres el 2012.

El salt va arribar amb Oca. “No crec que sigui casualitat. Mentalment ens va fer creure en nosaltres, vam fer un pas endavant i van arribar els resultats. En Miki n'és el responsable en el mental i en el tàctic també. Sense ell, la pel·lícula del waterpolo seria diferent”, diu abans d'argumentar per què l'aportació dels clubs catalans al waterpolo resulta decisiva: “Sempre ha estat pioner, per la cultura de clubs, i pels valors esportius que es transmeten”, assumeix.

Diu que per a les noies, a les piscines, el punt d'inflexió va arribar a la Copa Kirishi el 2011, abans del Preolímpic de Trieste. “Aquí canvia tot, ens vam adonar que podíem guanyar. Veníem del no-res i vam anar a Trieste disposades a tot. Ens ho vam creure”. I es van ficar als Jocs. I van guanyar la plata i van posar el waterpolo femení espanyol al mapa. I van ser les millors al Mundial de Barcelona i a l'Europeu de Budapest. I mentrestant, Lligues i una Copa d'Europa després d'una altra a Sabadell. “Després va venir l'enfonsament”.

Els va costar un món ficar-se a Rio 2016: “No crec que fos més difícil que Londres , però després d'allò, saps el que és, llavors et pots perdre i no deixàvem de pensar en Rio”. Va aconseguir el passi, es va comprar un gos i li va posar Samba. Camina preparant les maletes. “Ara ve el millor, toca gaudir. Però morint a la piscina. L'objectiu és l'or perquè sabem que podem guanyar a qualsevol. Ara ens respecten”. I això, el respecte, de vegades pesa més que les medalles. Maica, la nena del carrer Daoiz, ho sap bé.