“Escriure és anar contra tot i contra tothom”

“La Cambra catalana és un Parlament exhaust i en estat precalavèric perquè no hi ha gaire coses a dir; es va consumint i podrint; no hi passa res: per no fer, ni ha aprovat els pressupostos”, opina Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965). Esperonat per la inquietud universal de qualsevol escriptor de raça, va canviar la crònica de carrer que practicava des de feia deu anys a l'edició catalana d'aquest diari per la parlamentària, per la qual va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona 2014 que concedeix l'Ajuntament. Ha coincidit, així doncs, amb els anys tan convulsos com estimulants del procés independentista, amb el qual ha estat especialment crític, cosa que li ha passat una agra factura tant a Internet com a l'articulisme dels defensors de la causa sobiranista. Dimarts passat, el Consistori el va triar pregoner de les festes de la Mercè, al setembre, fet que ha refermat tant els atacs a ell com a l'alcaldessa Ada Colau per haver escollit un crític del sobiranisme.

“Tota aquesta gent no s'adona que escriure és el màxim acte de llibertat i que vas contra tothom i contra tot; si a Catalunya volen tenir escriptors s’han d’empassar això, i si no volen tenir-los, que se’n vagin perquè jo em quedaré aquí escrivint”, diu fixant la seva posició l'autor de Paseos con mi madre i Diccionario enciclopédico de la vieja escuela, que admet que, en aquest context, “és més difícil ser cronista parlamentari que de carrer”.

Tampoc ajuda, diu, l'última fornada de diputats. “Donen menys joc que els anteriors, que eren més professionals… Semblava que hi havia entrat gent que representava la societat civil; però no, representen els famosets de la societat civil”. I conclou, passional, com ho és quan escriu: “Un polític no ha de ser professional de la política però sí que se l’ha de prendre així, viure-la, creure-hi, lluitar per ella i que la seva vida en depengui”.

Ni tan sols la maniobra d'aprovació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent de dijous passat li sembla gran cosa. “Són les mosques del cadàver; cors i danses; tocar la simbomba per Nadal. Que passi alguna cosa és legislar, aprovar lleis que necessiti la gent; l'única cosa que es fa és gesticular, i tota l'estona”. I ho compara amb Twitter: “El que passa a la xarxa no passa al carrer, i el que passa en l'aparell legislatiu tampoc passa al carrer: va haver-hi una transgressió virtual d'una alegalitat, però al carrer no va passar res perquè desobeir és molt bèstia, desobeir és no fer...”.

La majoria de les crítiques a Pérez Andújar s'han centrat en un article sobre la Diada multitudinària del 2014, que va qualificar de “parc temàtic”. “Jo venia d'un entorn de manis del 15-M on es respirava una llibertat brutal, on cadascun anava vestit i portava la pancarta que li donava la gana, i de sobte es convoca la gent perquè els diguin: ‘Poseu-vos la mateixa samarreta i quan us ho diguem, tots a terra’; semblava que els poséssim en mode de gimnàstica sueca... Quan ho vaig anomenar parc temàtic, i no penso retirar-ho, ho vaig dir perquè aquestes regles de joc no les considero vàlides. No tinc res a objectar si dos milions de persones, xifra que no em crec, volguessin acceptar-les i participar-hi, però tinc dret a dir que aquestes regles són de parc temàtic: no falto al respecte a la gent sinó a les seves regles”. I obre el zoom de la discussió. “Estem parlant d'escriptors: no pots pretendre crear un país com França però sense res que els ofengui, sense un Charlie Hebdo. Han d'aguantar que si munten unes regles de joc hi hagi gent suficientment rebotada perquè els diguin que aquestes regles de joc no serveixen”. Ha estat víctima d'una caça de bruixes del sobiranisme i el seu aparell mediàtic? “No vull acusar les idees del que fan les persones. Qui ho està fent són els beneits de sempre. En la meva vida he llegit, per exemple, un article de Pilar Rahola: en el meu fòrum intern és cutre; Rahola, als vuitanta, escrivia en aquest diari crítiques bestials a Manuel de Pedrolo, dient-li mal escriptor… Ara Pedrolo és lectura obligatòria; ella és lectura evitable”.

No creu que Colau l'hagi posat a la diana triant-lo com a pregoner: “A mi Colau no m'hi ha posat, m'hi he posat jo; era un desafiament: per mi, dir que no era claudicar, i un escriptor de debò no es talla, va a totes”. També fa cas omís als qui l’impugnen perquè és de Sant Adrià de Besòs. “Fa 20 anys que visc a Barcelona, però encara que visqués a Sant Adrià: Barcelona i tota l'àrea metropolitana estan pagant junts una hipoteca molt bèstia... Però és que és igual, un pregó el pot fer qualsevol; el meu ideal de pregoner és Nazario, Jimmy Hendrix, Rosa Luxemburg..., gent amb caràcter que va a la contra i que no deu res a ningú”. Perquè la mera insinuació que és de la corda de Colau l’ha molestat especialment. “No sóc de la corda de ningú; tinc una trajectòria en què m'he ficat amb tothom; ara, que em cau millor una dona que ha estat aturant desnonaments que algú que ha estat fent tripijocs amb els bancs, doncs és clar”. Té preparat el pregó? “No, però serà subversiu i incendiari”.