Podria ser pitjor

Siguem clars: un hotel, a hores d’ara i a Barcelona, no suma, resta. És obvi que l’explotació del turisme es comporta com una bombolla. De moment, la construcció i la compravenda d’hotels aquí és el negoci del segle, el pol d’atracció d’aquests capitals flotants que busquen invertir no pas per l’objectiu o el projecte, sinó pel simple rendiment. Un banc acaba de comprar el centre comercial de Diagonal Mar! S’entén que aquest procés, boig i desbocat, superi la capacitat municipal de controlar-lo i que acabi distorsionant la ciutat. Quan la trama urbana és negoci, qui en pateix les conseqüències és la ciutat sencera, en els seus veïns i en les seves textures. El mercat és el pitjor urbanista possible.

Dic això a causa del nou hotel que creixerà a la punta del Raval. El que menys necessita el Raval és un hotel. Aquest experiment ja es va fer, sota la batuta del mag Oriol Bohigas: es va emplaçar el cilindre del Barceló al bell mig de la Rambla del Raval i no va passar res. Era una gentrificació controlada, un canvi de paisanatge que no s’ha notat: l’embalum hi continua sent un element estrany, sense cap tipus de contacte amb l’ entorn. Ara ja no es tracta d’elevar el nivell de vida (estadístic) del barri, de barrejar-lo, sinó de fer-hi negoci. Praktik és una marca en expansió, tutelada per un jove empresari d’aquests que ens haurien de caure simpàtics, per la capacitat inversora, pel dinamisme d’escola cara, però no. No podem veure’ls com a classe dirigent, com a burgesia a l’antiga, perquè no tenen cap projecte que vagi més enllà del propi compte corrent. Aquest jove empresari és, per herència, marquès de Sardañola (sic), amb castell i tot, però això no és rellevant.

L’important és que, en declaracions publicades, explica que el seu model és l’Standard Hotel del Meatpacking novaiorquès. No sé si el coneixeu, però es tracta d’un edifici aberrant, altíssim, que es projecta com si fos una revista oberta sostinguda en vertical sobre els genolls. Ho tapa tot. Qui tria aquest hotel i aquest barri com a model no té cap sensibilitat: és que al Meatpacking no hi està quedant ni un aborigen, el barri pres pels joves emprenedors guais, moderns i trencadors que, en efecte, ho estan trencant tot. Aquest home va comprar un solar que s’havia destinat a habitatge públic, perquè el 2007 ja es va esfumar aquesta voluntat i es va lliurar al mercat. La cúpula de l’urbanisme socialista vol avui que se li reconeguin els mèrits, però en els darrers trams del seu poder van abandonar cruelment la construcció d’una ciutat equilibrada i van començar a jugar al Monopoly, com tothom.

Bé. Si això ha de passar, cal reconèixer que està passant en el millor lloc possible. La parcel·la buida, amb cinc solitàries taules de ping-pong, és l’última ala de Drassanes, el Raval de Mar, just on s’acaba el barri. Ho sento pels hostes del Praktik. Santa Madrona és una autopista que en un racó manté la narcosala (diuen que la canviaran de lloc). Dins del barri, s’alça el paral·lelepípede gris de la Seguretat Social, en una plaça que és perfecta per a un mercat: el que hi havia, el del Carme, va tancar per falta de clientela. Els veïns ara el troben a faltar, però els paradistes estaven encantats de marxar. És un detall de poca vida col·lectiva. Aquí mateix neix el carrer de l’Om, que va ser un experiment d’habitatge social que sempre es va considerar fallit, perquè agrupava un segment de població tan problemàtic com homogeni, però a simple vista diria que avui tot això s’ha suavitzat. A l’entorn hi ha un hotel, el Mimic, modern, net, dos estrelles. I una escultura que, com totes, no té nom ni atribució.

Al carrer Perecamps, que delimita la parcel·la, en una banda té pisos bonics i, a l’altra, les restes d’un enderroc. La casa del costat, molt estreta, està tapiada; després en ve una de més nova. La que està obturada llueix una pancarta. “Més habitacles. No macrohotels”, així, tal qual, i és cert que hi ha veïns organitzats contra l’hotel. Volen un altre barri, no pas un terreny d’especulació que els fa esdevenir invisibles. Miro cap als pisos superiors, que estan oberts i, al balcó del tercer, un home amb samarreta. No sé per on deu entrar. El saluden tres palmeres. Tot té un aire desolat, d’alguna cosa que s’acaba. D’una ciutat que se’ns està acabant.

Patricia Gabancho és escriptora.