El martell de Ter Stegen

Marc-André ter Stegen s’assembla cada vegada més a Víctor Valdés com a porter del Barça. Tots dos tenen una personalitat molt forta, difícilment admeten competència i s’impliquen en el joc de l’equip amb la mateixa determinació que Busquets. No responen al perfil clàssic dels porters que cuiden l’àrea sinó que són futbolistes de camp sobre els quals el FC Barcelona edifica el futbol tan singular de possessió, posició i pressió, liderat per Messi.

Valdés va ser un porter difícil que va polemitzar fins i tot amb el seu mentor Van Gaal per finalment prendre la davantera sobre Reina. A partir de la Champions de París, ningú va discutir la seva jerarquia després d’alternar actuacions molt sòbries amb errors majúsculs davant pillets com Tamudo i Villa. Va jugar i va actuar com el porter titular d’un campió: exigia molt i s’exigia més, de manera que no era fàcil tenir-lo content, com es va veure en la seva sortida del Camp Nou.

Tenia reaccions difícils de desxifrar i el seu caràcter envanit més que altiu abonava moltes llegendes, no totes bones precisament, alguna intencionadament falsa. Els entesos van coincidir, de tota manera, en què a partir d’ell es va saber quin tipus de porter li convenia al Barça: el model a seguir era el de Valdés.

Peus, mans i cap

La tasca de trobar el seu substitut s’anunciava especialment complexa en un club que ha tingut porters de categoria, i també de grans contrastos, com Zamora, Platko, Velasco, Ramallets, Sadurní, Reina, Urruti, Zubizarreta o Busquets, el porter sense mans, com el va batejar L’Équipe, perquè a Cruyff l’obsessionava que el joc comencés pels peus de l’arquer, una tesi tan discutida a l’inici com assumida amb el temps des que als porters els va ser prohibit rebre amb les mans les cessions de la seva defensa.

Zubizarreta va patir amb Cruyff i va aguantar la pressió del Camp Nou abans de desesperar-se amb Valdés en qualitat de director esportiu del Barça. Molt pocs han entès més Valdés i han analitzat millor el Barça que Zubi. Així que la seva obsessió va ser la de trobar l’entrenador i el porter ideal pel Camp Nou. Avui pot presumir d’un llegat guanyador: Luis Enrique i Ter Stegen.

A l’alemany el va seguir molt temps, a casa i al camp, fins que es va convèncer que era un porter a la mida del Barça. La categoria de Ter Stegen va quedar contrastada a la Copa i a la Champions. Ha estat fins ara un porter excel·lent amb els peus, les seves mans funcionen com els pals en les rematades d’ariets de la talla de Lewandoski, té reflexos i el seu cap sembla tan dur com el de Valdés, un arquer únic, d’altra banda, en el mà a mà, idealitzat des que es va empassar Henry a París. Cal ser fort psicològicament per defensar el marc blaugrana i competir amb Bravo. La lluita, tan professional com tibant, a la mesura de Luis Enrique, ha acabat amb la marxa del xilè a Manchester. Bravo se’n va amb Guardiola per la meitat del preu de la seva clàusula: 20 milions davant 40.

Així que Ter Stegen es queda feliç, perquè el seu litigi amb Bravo va ser “dur, just i motivador”, d’acord a la seva definició. La versió és diferent si es pregunta en l’entorn del porter de Xile, que ha donat a entendre que l’alemany seria millor porter que persona, segurament perquè feia notar la seva ambició per jugar els dies feiners i els festius, segur de poder guanyar la lluita perquè tota la seva vida que ha competit i vençut Leno a Alemanya.

Alemany, un punt arrogant, Ter Stegen és un martell.

Ara li toca defensar que és el porter del Barça, i no només la meitat, amb el permís de Cillessen i l’aprovació del Camp Nou. L’afició, experta a generar debats, l’escrutarà més que mai, cosa perillosa per a un porter els errors del qual són molt vistosos per la seva manera de jugar i mostrar-se, com es va veure a la Supercopa de l’any passat quan va encaixar un gol des de mig camp de San José. La gent havia interioritzat que Bravo era el porter de la Lliga i Ter Stegen, el de la Champions. I ja s’ha vist en la lluita Barça-Madrid que no són precisament el mateix torneig, de manera que és ara quan l’alemany haurà de demostrar que és la rèplica de Valdés. Bravo, al cap i a la fi, va guanyar tots els tornejos en què va ser titular, prova de la seva regularitat als 33 anys. Passa que ningú se sent tan segur ni positivitza millor els errors que Ter Stegen als 24 anys. Convé no oblidar que de la mateixa manera que a Valdés, li agradava Khan.

Zubizarreta està molt tranquil i Cruyff se sent joiós perquè de la mà de Guardiola fins i tot la Premier fitxa porters que juguin amb els peus com Bravo.