“La Generalitat ha canviat de paraules, però no de fets”

Joan Carles Gallego (Barcelona, 1954), s’enfronta al que podria ser el seu darrer curs al capdavant de CCOO. de Catalunya. El professor encara no ha decidit si es presentarà a l’abril a la reelecció del secretariat general del primer sindicat català (150.000 afiliats i 42% de representació), però de moment fa un balanç positiu de la gestió dels anys més forts de la crisi i planteja reptes de futur. “Aquests últims anys hem intentat aguantar l’envestida d’una reforma laboral que el que volia era eliminar l’organització dels treballadors. Ja és hora de sortir a disputar la riquesa que s’està començant a crear i traduir-la en drets per als treballadors”, apunta.

Más información

Pacheco es perfila com el successor de Gallego a CCOO

Primer de Maig amb amenaça de vaga general a Barcelona

Pregunta. Nota cap canvi entre les etapes Mas i Puigdemont?

Resposta. La inexistència d’un pressupost per al 2016 vol dir que s’ha continuat amb les mateixes polítiques i, per tant, la incidència sobre aspectes com la pobresa, la desigualtat o les polítiques industrials no ha canviat. Han canviat les formes i la paraules, però els continguts materials continuen sent els mateixos.

Hi ha sectors empresarials que confonen la flexibilitat laboral amb la lliure disponibilitat

P. Costa d’imaginar-se amb l’Executiu anterior una operació com la de les subcontractes de Telefònica…

R. Sí, però la Inspecció de Treball ha actuat després de les nostres denúncies. L’evidència i el clima social al voltant de com s’estava utilitzant irregularment la subcontractació van fer que no li quedés més remei. És cert que aquí sí que hi ha un canvi d’actitud en el Govern, i esperem que es mantingui, per exemple, amb les càrnies.

P. Per què han trigat tant a denunciar els abusos en les càrnies?

R. Casos com el dels escorxadors d’Osona impliquen construir un gran consens. Els treballadors molt precaris tenen por de denunciar, molts miren cap a una altra banda, per la pressió del territori. Hem sortit a la llum quan hem pogut lligar-ho tot. Crec que la Inspecció de Treball hauria d’actuar d’ofici en aquests casos.

P. La indústria ha protagonitzat els grans ERO d’aquest semestre. Què passa?

R. Al Govern català li ha faltat, tret d’algun cas, més proactivitat. Per exemple, utilitzar l’Institut Català de Finances per promoure alguna alternativa industrial a un tancament. Necessitem una política activa, amb intervenció directa. No es pot quedar tot en regals i rebaixes fiscals, sinó que cal fer infraestructures de telecomunicacions i polítiques de qualificació i investigació que ens tornin atractius. Tampoc no hi ha una reflexió sobre per què se’n van. La resposta no són només els costos laborals unitaris.

P. Vol derogar la reforma laboral, però hi ha en algun calaix el text que la substitueixi?

R. El nou marc pivotarà sobre els acords a què sindicats i patronal havíem arribat abans de la reforma. Una regulació de la negociació col·lectiva, els drets d’informació i participació, la causalitat de la contractació i l’acomiadament com a aspectes fonamentals…

P. Com s’hi poden incloure les noves realitats laborals?

R. Hi ha sectors empresarials que confonen la flexibilitat laboral amb la lliure disponibilitat. A Alemanya o Dinamarca veiem que els elements de flexibilitat estan acompanyats d’alts nivells de protecció social. És a dir, entre feines el ciutadà té garanties de subsistència. Aquí alguns només volen flexibilitat sense traves. El teletreball, per exemple, cal regular-lo: la durada de jornada, la conciliació, els riscos professionals. Cal fer que les empreses de serveis integrals reconeguin els drets; mitjançant els convenis ja estem intentant limitar l’ús d’aquestes empreses.

P. Aquestes realitats desborden el sindicalisme com el coneixem. Com s’adaptarà?

R. El centre de treball és cada vegada menys el lloc d’organització sindical, és cert. Els locals sindicals que fins ara han estat un espai d’assessoria i d’organització de l’estructura del mateix sindicat han de buscar la fórmula de convertir-se en el punt de trobada d’aquells nous perfils laborals. I cal atreure’ls defensant també els seus drets i creant marcs que s’ajustin a la seva realitat.

P. Hi va haver una gran polèmica per la publicació dels salaris de la cúpula de TMB. Però les hores d’alliberats sindicals arriben als 3,4 milions d’euros.…

R. Aquests drets estan regulats. A Espanya, a diferència de la resta d’Europa, no es veu la capacitat d’organització dels treballadors com una cosa positiva. La transparència i la disponibilitat d’informació és vital per millorar la participació dels treballadors en les decisions de les empreses, per més que molts vulguin sembrar dubtes sobre la nostra presència, per exemple, als consells d’administració. I així, en cas de conflicte, podem fer propostes més raonades i ajustades al context.

P. El ciutadà entén una vaga tan llarga com la de TMB?

R. Hi va haver un conflicte derivat del bloqueig de la negociació col·lectiva i ja està desencallat. Una representació sindical tan plural també fan més complexes les converses. El problema és que l’empresa va fer una gestió política i no empresarial del conflicte, tot intentat condicionar l’opinió pública amb els seus arguments. Quan arribem a la vaga en els serveis públics és perquè ja hem exhaurit les vies de negociació, és l’ultim recurs. No són només sous i hores de feina, es busca la millora en el servei.