Una balena o moltes sardines?

Un. Aparcada la batalla entre l’obsessió comarcal del nacionalisme i la sublimació urbana del socialisme, el barri s’imposa ara com a panacea territorial en la política cultural barcelonina. I entre el model socialdemòcrata o la marca liberal emergeix una política que fa prevaler el matís social de les inversions culturals. Una política que, dit sigui de passada, substitueix el culte a la personalitat dels il·lustres d’abans —els intel·lectuals actualment coneguts com casta— per un culte a la despersonalització basat en un subjecte col·lectiu que no acaba de prendre forma, però sí que va adquirint contingut.

Si la xarxa ferroviària —trens de rodalia, posem per cas— o la xarxa de biblioteques van configurar la nostra versió particular de l’era de l’accés —a Barcelona o al coneixement—, ha arribat el torn a l’era de la proximitat. Només que, si abans l’energia era imantada cap a Barcelona, avui s’expel·leix des d’ella cap als voltants.

Sabut això, no queda del tot clar si l’aposta per la perifèria es deu a la generositat d’una Barcelona que es descentralitza a posta o si obeeix a la rendició d’una ciutat que ha perdut la seva capacitat nuclear. Estem davant d’una renúncia magnànima o davant d’una resignació que converteix la capital en capitulació?

Mentre s’aclareixen aquests dubtes, resulta bastant obvi que la política cultural del consistori no s’encarrila per la banda, ni tan sols per la banda esquerra, sinó pel mateix centre del camp. Amb aquestes estratègies intercalades entre la independència i el federalisme, la marca i el model, el centre i la perifèria, Barcelona i Catalunya. Des d’aquestes mediacions, es dóna per liquidada l’època bipolar en què socialistes i convergents experimentaven les seves pròpies versions de l’Ogre Filantròpic, aquesta figura generosa i vigilant al mateix temps —protectora i inclement— que Octavio Paz va utilitzar per descriure la intervenció de l’Estat en la cultura.

Els comuns tenen un projecte que sembla substituir el mite de la feina ben feta pel del treball en perspectiva; que prefereix el laboratori al museu, la performance a l’obra estàtica, l’assaig al relat, la pel·lícula mòbil dels processos a la foto fixa de les inauguracions. D’aquí ve aquesta ciutat en work in progress permanent, el discurs cultural de la qual es forneix d’un vocabulari fabril per definir-se. Vet aquí les metàfores industrials, les fàbriques de creació, les indústries culturals... Tot —altra vegada la mitjania— entre una reminiscència del proletkult i la deriva postfordista d’una esquerra tan procliu a Engels que sembla sentir-se més còmoda amb la situació de la classe obrera a Anglaterra que amb El capital.

Dos. És poc discutible que els models i les marques establerts per socialistes i convergents s’han esgotat. Barcelona viu les conseqüències del pas d’aquella imatge alegre dels polítics, amb les seves tisores disposades a tallar alguna cinta en una inauguració, a la dels polítics amb les seves tisores disposades a emprendre tota mena de retallades. És poc discutible que els comuns han trobat una cultura que —entre la caiguda de les ajudes públiques i la no conformació d’una iniciativa privada mitjanament eficaç— havia entrat en un xoc sense teràpia a la vista. I és poc discutible que, quan la centralitat consisteix a apostar per una franquícia de l’Hermitage, i la descentralització a imaginar alguna cosa com BCN World, el cop de timó ja no és només una necessitat, sinó un acte de decència.

Una economia de serveis acaba generant una cultura de serveis. I, fins fa ben poc, la diferència entre els dos grans projectes de política cultural era que la marca Barcelona donava per feta l’acceptació d’aquesta correspondència, mentre que el model Barcelona la intentava suturar. Aquestes dues respostes, amb el seu repertori de tensions, eren conegudes per bona part dels col·lectius culturals i els seus líders, avui en llocs polítics clau a l’Ajuntament o fins i tot al Congrés de Diputats. Alguns d’ells havien actuat, durant un temps, com fases d’aquest sistema cultural col·lapsat: un capítol dissonant de les institucions quan aquestes es decidien a operar a manera crítica. (Això també és poc discutible, per més que alguna urgència èpica disminueixi avui aquesta participació o s’expandeixi una imatge absoluta d’aquestes institucions com a mers edificis de la casta.)

Diversos d’aquests col·lectius entraven i sortien dels centres de la cultura —CCCB o Macba, per exemple— sobre la base d’un contracte social no escrit que els permetia convertir les seves intencions polítiques en projectes culturals. Ara, a l’inrevés, els ha arribat el moment de convertir els seus projectes culturals en política pura i dura.

Ja no constitueixen una zona del sistema, són el sistema mateix. Ja tenen el poder —o gaudeixen de l’empoderament, per mantenir-nos en l’argot vigent de la nostra eufemocràcia—, ja formen part del desastre. I ja deuen haver comprovat, en fi, que és més fàcil fer una revolució des del museu que una reforma des del parlament.

Seguint aquesta tradició tan barcelonina segons la qual fer política és, sobretot, fer política cultural, no és estrany que les claus de l’empremta descentralitzadora també tinguin el seu paradigma en referents de la cultura. En un Reina Sofía, posem per cas, que és capaç d’autoproclamar-se un museu “perifèric” per abordar els seus projectes llatinoamericans i així esquivar l’ombra colonialista. O en l’aposta sorpresa de la propera Dokumenta de Kassel, que ha desplaçat el debat d’Alemanya a Atenes, per reflotar aquesta perifèria que és avui el nucli mateix, no ja de la civilització, sinó del seu desmuntatge físic i cultural.

Aquesta periferització que avui busca el seu clímax al Besòs, a l’Hospitalet o a la Fabra i Coats no està fora de perill de dificultats noves o de manies velles. Amb exemples tan propers com el Raval i el Born, o una mica més distants com Berlín est o Brooklyn, és fàcil sentir l’alè de la gentrificació que sol acompanyar els emplaçaments culturals. En un transvasament que encara és més de discursos que de recursos, la cultura no pot repetir, en actitud Sartre, que l’especulació són els altres. Ja no queden coartades, ni fraseologia crítica a mà, capaç de dissimular que l’art s’ha comportat sovint com una avançada d’aquests processos d’especulació urbans.

Tampoc queda gaire espai per aixecar una nova mitologia que, a força de negar-los, acabi repetint la cantarella de la Catalunya autèntica o la Barcelona cosmopolita. Reivindicar el barri està molt bé, però no convé sobreestimar-lo fins al punt de tractar-lo com “allò que és real”. Això és repetir un essencialisme tan arquetípic com el de la nació, el terrer, la ciutat, qualsevol entitat imaginària. Al meu barri, per posar un exemple amb el qual ensopego cada dia, no ens va quedar cap més identitat que la del bar i la farmàcia, pràcticament els únics elements sòlids que van quedar drets després de la desaparició de centres d’ensenyament, quioscos i altres vestigis de la nostra antiguitat material. Per no parlar d’uns emigrants que operen com usufructuaris d’un territori en què a penes s’integren, impermeables davant els nous costums i afermats, encara amb més desesperació si és possible, als seus vells usos.

Avui el reguetón, el hip-hop, les bandes urbanes, el futbol amb rostit incorporat, el pícnic improvisat, la música a tot drap o el botellón ofereixen, en aquestes perifèries, un imaginari de barri que té poc a veure amb els reductes del flamenc o la reivindicació de la vida xarnega tan ben narrada, en la nostra antiguitat espiritual, per Candel, Vázquez Montalbán, Marsé, Casavella o Pérez Andújar.

Tres. Aquests són alguns traços, a peu de carrer, d’aquesta Barcelona en gerundi perpetu en què ja hem passat dels preliminars però no albirem encara l’orgasme. Una ciutat en la qual no rematem, extasiada en un work in progress infinit des del qual la independència, el federalisme, la regeneració, el que sigui, està sempre, com l’emblemàtica pel·lícula de Guerín, en construcció. Una ciutat en la qual l’experimentació és marca, model i rèmora, tot junt.

Amb la disseminació del seu poder, Barcelona està passant de ser una balena inabastable —independent o assetjada— a alguna cosa semblant a un banc de peixos (gràcies a aquesta aposta per la intel·ligència col·lectiva, els col·lectius de creació, l’acció social com una de les belles arts). Aquesta mutació està, també, envoltada de perills. Tots sabem —per mantenir-nos en les metàfores marineres— que darrere de les sardines sempre ve el tauró. I que no hi ha banc de peixos que no acabi convocant els seus depredadors.