Una generació maltractada?

La història literària de qualsevol país ha de ser una qüestió oberta a debat constant, a relectura constant i a reinterpretació constant. La història literària només podria assolir la condició de tancament definitiu si la mateixa literatura estigués a punt d’extingir-se, tal com va vaticinar Hegel per primer cop al segle XIX. Però, per sort nostra, la literatura i la història de la literatura tenen una mala salut de ferro i mai s’acaben d’acabar. Tot plegat és com els dos versos del poema de Raimon: “Quan creus que ja s’acaba, torna a començar”.

Fa massa temps que la història de la literatura catalana moderna i contemporània necessita urgentment tornar a començar, reiniciar-se o, en termes actuals, fer un reset. El grup Enciclopèdia Catalana ha engegat un ambiciós projecte d’una nova Història de la literatura catalana, en vuit volums, dels quals només han aparegut els tres primers, corresponents a l’època medieval. Haurem d’esperar fins a l’any vinent, com a mínim, perquè arribin els volums V-VIII, que van del vuit-cents a la postmodernitat. A la vista dels primers fruits, però, no hem d’esperar grans aportacions i canvis. I, de moment, haurem de continuar amb els repertoris consagrats de Riquer, Comas i Molas (Ariel, 1986-1988), Joan Fuster (Curial, 1972), Francesc Vallverdú (Edicions 62/Orbis 1984) i alguns altres que aniran perpetuant entre els estudiants i els lectors veritats que no s’ajusten ja a la realitat dels fets. I un d’aquests desajustos és el de la generació de poetes nascuts al llarg del segon decenni del XX, com Salvador Espriu, Joan Teixidor, David Sanahuja o Joan Vinyoli. Individualment, han tingut homenatges anuals o edició d’antologies o obres completes. Però no hi ha cap estudi global, cap fotografia coral d’un grup sobre el qual no s’ha pogut concretar ni un nom.

Afortunadament, l’estancament no s’ha apoderat del tot del panorama perquè hi ha un veritable exèrcit d’investigadors i crítics, com ara Jordi Amat, Isabel Granya, Jordi Julià, Jordi Marrugat, Abraham Mohino i Alfred Mondria, per citar només alguns noms, que van treballant infatigablement per anar endreçant parcel·les concretes de la història literària del país. Aquest exèrcit, amb modèstia i tenacitat, està aconseguint gradualment la tan desitjada relectura i reinterpretació de la història de la literatura catalana moderna i contemporània.

Qüestió de noms

Un dels capítols que està canviant és el dedicat a la generació de poetes nascuts al llarg del segon decenni del segle XX, autors com Espriu, Leveroni, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Vinyoli. Diversos crítics, estudiosos i autors han batejat el bloc generacional amb diferents noms: Generació Sacrificada, Generació del 36, Generació de la Guerra, Generació de la República, Generació Fallida, Generació de la Universitat i Generació Perduda. I encara podríem afegir-ne algun més de collita pròpia: Generació Ignorada, Generació Maltractada...

La primera dificultat, doncs, amb la qual es troba de cara qualsevol persona interessada a acostar-se a aquesta magnífica generació (Teixidor qualificava de “germans” poètics Espriu o Vinyoli, per exemple) és la falta d’unanimitat sobre el nom de la generació, sobre el descriptor que ofereix una primera aproximació crítica. Els estudiosos i els crítics no s’han posat d’acord ni en la terminologia, clar indicador d’indefinició i indecisió. El nominalisme sempre ha ensenyat que el nom fa la cosa. En aquest cas, se suposa que la cosa no està feta perquè hi falta el nom. Una exageració, és clar, però un punt de raó sí que hi ha, en això.

Respecte als noms proposats per batejar la generació, els estudiosos que els van encunyar no es van aturar a pensar en els efectes negatius dels seus enginyosos descriptors. Per exemple, la Generació Sacrificada té connotacions clarament negatives de victimització, pèrdua i mort. La Generació del 36, la Generació de la Guerra i la Generació de la República són massa historicistes i indueixen a creure que la generació respon a un moment històric concret sense solució de continuïtat. La Generació Fallida és gairebé un insult que declara als quatre vents que els poetes en qüestió no van poder desplegar correctament els seus projectes literaris. La Generació de la Universitat és massa restrictiu i classista i tècnicament exclouria algun membre molt assenyalat del grup, com ara Rosa Leveroni o Joan Vinyoli. I la Generació Perduda és descaradament un calc, a la baixa, del terme The Lost Generation de Gertrude Stein. A més, l’adjectiu lost vol dir perdut en el sentit moral de perdulari, que no té res a veure amb els poetes catalans que es vol descriure amb la Generació Perduda.

La segona dificultat amb la qual es troba de cara qualsevol persona interessada a acostar-se a aquesta magnífica generació és la falta d’unanimitat sobre la nòmina dels poetes que integren la famosa generació. Després de repassar totes les llistes de tots els crítics, estudiosos i acadèmics, i adoptant un criteri d’inclusió generós, potser caldria arribar a la nòmina següent: Rosa Leveroni (1910-1985), Lluís Casals i Garcia (1912-1993), Ignasi Agustí (1913-1974), Salvador Espriu (1913-1985), Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), Joan Teixidor (1913-1992), Josep Maria Boix i Selva (1914-1996), Martí de Riquer (1914-2013), Tomàs Lamarca (1914-1969), Òscar Samsó (1914-2008), Joan Vinyoli (1914-1984) i David Sanahuja (1915-1990).

Una recepció desigual

La recepció de les obres d’aquests poetes ha estat molt variada. En aquest sentit, es va del gigantisme central de la figura i l’obra d’Espriu, que ha deixat gairebé a l’ombra els seus companys de generació, potser amb l’única excepció de Vinyoli, fins al desconeixement absolut de Lamarca. N’hi ha per a tots els gustos. Poetes castigats per qüestions polítiques i ideològiques com Agustí, que es va alinear amb el franquisme. Però les seves tendències polítiques posteriors no neguen que El veler (1932) fos un dels llibres més llegits i celebrats pels joves de l’època. Poetes inexplicablement perduts com Boix i Selva, que té al seu haver una obra poètica que només es pot qualificar d’excel·lent. Poetes ignorats com Samsó, que va publicar en vida la seva obra poètica completa, Riera de Caldes i altres poemes (2002), que ha estat calladament bandejada.

També hi ha poetes com Rosselló-Pòrcel, profusament estudiat i editat, tot i que la seva prematura mort encara li juga a la contra amb la cançoneta eterna d’allò que hauria pogut fer si hagués viscut més anys, com si l’obra que va fer no fos de primeríssima categoria. Poetes com Leveroni, Teixidor i Sanahuja, que, gràcies a edicions recents de la seva obra, estan experimentant un mena de revival amb força. Poetes com Vinyoli, que ha anat creixent al llarg dels anys fins a convertir-se en un autèntic clàssic modern, un referent poètic. Poetes com Casals i Garcia —pare de Muriel, Isabel i Montse Casals—, que serà feliçment recuperat per Antoni Clapés i el segell Cafè Central en un futur no gaire llunyà.

Començar des de zero

Tradicionalment, tota mena d’obstacles han barrat el pas cap a una justa consideració dels mèrits artístics d’aquests poetes i la seva aportació a la poesia catalana moderna i contemporània. Per exemple, la falta d’accés als seus textos. O els comentaris de crítics com Gabriel Ferrater, que han servit de desqualificacions en tota regla. Ferrater va titllar Teixidor de “renyoc” i el va acusar d’haver estat el responsable que no guanyés el premi Carles Riba amb Da nuces pueris, quan no era cert. També va deixar en mal lloc Leveroni, tot afirmant que en sabia molt de poesia però no tenia res a dir, la qual cosa tampoc era certa. Malauradament, els judicis de Ferrater han pesat com lloses.

També hi ha hagut les imatges distorsionades que s’han generat de certs poetes que s’han anat perpetuant al llarg del temps. Per exemple, la imatge de poeta funest, passat de moda i impenetrable que penja com una llufa a l’esquena d’Espriu i que es va poder palpar a bastament durant l’Any Espriu el 2013. I falsedats que han circulat com veritats objectives com en el cas de Teixidor, que sempre ha passat com un falangista i col·laboracionista quan era el contrari: va ser una persona francament mal vista pel règim franquista, a qui va costar molt ressituar-se en el panorama laboral després de la guerra i un dels elements més oberts de la revista Destino i l’editorial del mateix nom, propietat seva.

Amb aquests esplèndids autors el millor que es pot fer és tornar a començar de cap i de nou. De fet, certs estudiosos ja s’hi han posat a treballar, amb uns resultats excel·lents. Leveroni ha tingut una segona vida literària gràcies als esforços d’un estudiós d’excepció, Abraham Mohino, que ha tornat a posar en circulació tota la seva producció en vers i prosa, començant amb la modèlica Obra poètica completa de Curbet Edicions. Casals i Garcia serà rescatat molt aviat. En el cas d’Agustí és d’esperar que especialistes com els periodistes Sergi Dòria o Ignacio Orovio, parent de l’autor, es vulguin fer càrrec de recollir i editar l’obra poètica en català.

Sense cap mena de dubte, Espriu ha estat l’autor més destacat i celebrat del seu grup generacional. El gigantisme de la figura literària d’Espriu ha obstaculitzat el reconeixement dels altres poetes del seu entorn. El llegat literari de l’autor de Setmana Santa compta amb una fastuosa bateria de recursos: el rigorós Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu a Arenys; una excel·lent edició crítica de la seva producció a Edicions 62 en més d’una vintena de volums, a cura d’un equip dels millors especialistes; un impagable anuari especialitzat Indesinenter i una autèntica allau de monografies exegètiques.

El cas de Rosselló-Pòrcel és una qüestió agredolça perquè, d’una banda, ha estat profusament estudiat, però de l’altra el coneixement aprofundit de la seva vida i la seva obra encara no s’ha traduït en una edició digna del conjunt de la seva producció. És cert, però, que ja hi ha monografies de primer nivell de Xavier Abraham, Rosa Delor, Roberto Mosquera i Pere Rosselló Bover, entre d’altres.

La commemoració del centenari del naixement de Teixidor, el 2013, va significar un punt d’inflexió en la seva recuperació definitiva. Per celebrar l’ocasió, Curbet Edicions, amb la col·laboració de la Fundació Valvi, va publicar Una veu et crida. Obra poètica (1931-1989), a cura del sotasignat. En els propers anys, es procedirà a la recuperació total de la seva valuosa obra en prosa, que abraça la crítica d’art i literatura, la crònica de viatges i el dietarisme.

La posteritat literària de Boix i Selva clama directament al cel. La seva obra poètica és, avui, pràcticament introbable i hi ha un munt d’inèdits al fons de l’autor que la seva família va crear a la Biblioteca Nacional de Catalunya. De moment, l’únic editor que ha exercit un sentit de la responsabilitat cultural ha estat Jordi Raventós des del segell Adesiara, que es va atrevir a reeditar la monumental traducció d’El paradís perdut de John Milton en la magnífica edició de Rosa Flotats. El Milton de Boix mereix un lloc al costat de les altres dues grans traduccions poètiques del segle XX, l’Homer de Riba i el Dante de Sagarra.

Lamarca i Samsó, ara per ara, no tenen cap valedor que es responsabilitzi de l’estudi i la difusió del seu llegat. L’interès per l’obra de Vinyoli ha experimentat un canvi dramàtic en els darrers anys, esperonat per la dedicació exegètica de Ferran Carbó; les cinc edicions de la seva obra poètica completa a cura de Xavier Macià; la publicació de La bastida dels somnis, una documentada biografia de Pep Solà; la creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona, sota la direcció de Mita Casacuberta, i la inauguració de l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula de Santa Coloma de Farnés. Per la seva banda, Sanahuja ha estat recuperat de cop, tant l’obra publicada com la inèdita, gràcies a l’edició d’Obra completa (1946-1988), a cura de l’infatigable estudiosa Isabel Granya i publicada per Curbet Edicions de Girona.

Aportacions de primera magnitud

Aquesta generació, es digui com es digui, va fer contribucions de primera magnitud a la poesia catalana moderna i contemporània. Així, van assegurar la continuïtat de la lírica catalana després de la Guerra Civil i durant els difícils i asfixiants anys de la primera postguerra. Van actuar de baula en la cadena de transmissió de la tradició literària, entrellaçant les grans figures de la preguerra, com ara Riba, J. V. Foix o Marià Manent, amb les generacions posteriors.

Des del vessant més formal, van reconduir l’estètica predominant del postsimbolisme dels anys vint i trenta cap a nous paràmetres de complexitat conceptual, culturalisme textual i profunditat humana. Van reformar la musicalitat del vers, allunyant la mètrica i el ritme del mecanicisme preciosista del neonoucentisme i canalitzant-los cap a nous registres expressius més subtils, exigents i discordants. Van dotar la llengua poètica d’una més gran naturalitat en un intent consolidat de tancar la separació entre la vida i la poesia, entre la realitat i l’art de la paraula. Van treballar des d’una clara mentalitat interdisciplinària, on la poesia era vista com una part integral d’una comunitat general de les arts. Des d’una clara consciència de pertinença a la comunitat catalana, van ser europeistes i internacionalistes. I al marge de la seva obra creativa van generar un cos de teoria poètica de gran ambició intel·lectual i artística.

Sense un bon coneixement i reconeixement de la contribució d’aquesta generació poètica, la crònica del desplegament de la poesia catalana al llarg del segle XX queda, ara per ara, incompleta i falsejada.