Judici per contraban de llet… des d’un país que ja no existeix

El 1991, l’empresari Enrique Villalba va muntar una xarxa d’empreses per importar grans quantitats de llet en pols i mantega i vendre-la a grans empreses, com Kraft. Els documents de transport, no obstant això, indicaven que es tractava de productes químics: àcid bòric i parafina. Villalba va aconseguir així eludir el pagament de l’aranzel duaner, que gravava la introducció a la Comunitat Europea de productes agrícoles i ramaders procedents de tercers països com Txecoslovàquia (la República Txeca i Eslovàquia encara estaven per néixer i no formarien part de la UE fins al 2004).

Villalba i els seus socis van aconseguir eludir el pagament d’uns 5,6 milions d’euros –2.200 milions de pessetes– i van introduir a Espanya 5.000 tones de mantega i 720 de llet en pols en tres anys. Sense aranzels, podien vendre el seu producte “a preus molt competitius”, segons els investigadors. Per eludir els controls, Villalba i el seu principal associat, Javier Esteve, donaven indicacions als transportistes perquè no fessin constar la temperatura dels productes (la qual cosa casaria malament amb la mantega, que havia d’estar congelada) i precisaven que el transport havia de realitzar-se sempre pel pas fronterer de la Jonquera. La raó, assenyala el jutge, és que és un lloc difícil de controlar a causa del seu “intens trànsit de vehicles”.

L’Agència Tributària va comprovar sobre el terreny la trama –que també va eludir els controls sanitaris– i va comprovar que part de la llet en pols acabava en països com Tanzània o el Marroc. Els informes van ser signats, entre altres, per Roger Bergua, que anys després acabaria condemnat pel cas Hisenda. La Fiscalia es va querellar, el 1996, contra 15 persones. El cas va recaure en un jutjat de Figueres (una plaça amb una elevada mobilitat de magistrats) i s’ha tramitat, amb nombroses interrupcions, fins al dia d’avui.

El camí ha estat llarg i pedregós. Gairebé tres anys després de la querella, Villalba, el principal implicat, va morir. El 2010 va haver-hi un altre sedàs: el jutge va arxivar la causa contra Gabriel G. per demència i contra quatre persones més per falta d’indicis. La instrucció es va tancar per primera vegada el 2013 per diversos delictes (contraban, contra la hisenda pública, falsedat documental) i apuntava que les empreses compradores “coneixien l’origen il·legal de la mercaderia” per “falta de convalidació sanitària”, segons el titular del jutjat de primera instància i instrucció número 2 de Figueres, Javier León Mata.

Els recursos van acabar de complicar-ho tot una mica més. L’advocat d’Esteve, Xavier Melero, va insistir que els fets ja no podien acoblar-se a tipus penals concrets “a causa dels nombrosos canvis legislatius, històrics i polítics” ocorreguts durant la transició. “És el que té el transcurs del temps”, ironitzava en el seu escrit. El 2014, el jutge va desestimar els recursos. Encara que en realitat ja no era un jutge, sinó una jutge: María del Mar Iglesias. L’any següent, l’Audiència de Girona els va estimar parcialment i va acceptar deixar fora el delicte de contraban per Esteve i per a una altra acusada, i va deixar fora Kraft.