De l’art de la ceràmica

Voldria parlar-los de ceràmica, arran de l’exposició D’obra. Ceràmica aplicada a l’arquitectura, que vaig visitar al DHUB fa unes setmanes; ho faig des de Lisboa, la ciutat on em trobo actualment i que dona una perspectiva singular i pertinent amb relació a la mostra. Un element més que acompanya aquesta reflexió és el cicle que l’associació Arquitectes per l’Arquitectura (AxA) ha iniciat organitzant un conjunt de converses entre arquitectes catalans i portuguesos que tenen lloc quinzenalment a Barcelona i Lisboa. I és justament des d’aquest aparent interès arquitectònic entre aquestes dues capitals des d’on és més opinable la mostra D’obra.

No tinc dubtes que una mostra així és singular pel mateix fet de dedicar-la a un material que en els darrers anys hem arraconat. Només per això mereix fer-hi una visita i poder veure el potencial d’aquest recurs i el paper que encara té a les nostres ciutats i en la nostra vida. Però malgrat aquest sincer respecte per aquest material sortit dels forns parents de les pastisseries, penso que la mostra queda encallada en quatre capítols una mica racionals i moralistes, per dir-ho d’alguna manera; de la mateixa manera que crec que li sobren apuntalaments històrics i li manquen argumentacions més propositives, especialment si pensem que es realitza al DHUB, centre que imagino que està interessat en un debat sobre aquest material.

El catàleg fruit de la mostra és el que més acusa aquesta debilitat, amb alguns articles que tenen en comú el fet de ser en excés enumeratius i realitzar un viatge entre un passat gloriós que es remunta a Mesopotàmia, Grècia o Roma per saltar, quasi sense parades, a la ceràmica puntera contemporània que es realitza a Catalunya i que fa que en alguns moments sembli un catàleg comercial.

Aquest lligam del món antic amb la Catalunya contemporània fa un xic antipàtics els oblits de la resta del nostre entorn, el Llevant, Andalusia o —especialment— Portugal (tan sols una referència en tot el catàleg). En aquest sentit, manquen exemples de la ceràmica contemporània més decorativa, la que revesteix paraments i que, més enllà de protegir-los de les inclemències del temps o de ser eficaçment higiènica, ha assumit molts cops un paper urbà que ha fet de les ciutats portugueses en totes les èpoques un exemple de delicadesa difícil de trobar en altres llocs, sense anar més lluny a Barcelona. A la ceràmica decorativa, representada al DHUB, té massa pes la peça i manca més presència dels conjunts que forma en la decoració.

Seguint el fil, ara coincideixen a Lisboa dues obres que, tot i ser incomparables des del punt de vista de la repercussió mediàtica i del pressupost d’execució, representen dues maneres d’entendre i utilitzar la ceràmica molt diferents. Una és el celebrat MAAT, inaugurat aprofitant la Biennal d’Arquitectura d’aquesta ciutat, un museu que sembla una peça de land-art vora el riu revestida de ceràmica fabricada per Cumella. Una firma catalana present a la mostra del DHUB, i lligada especialment a l’artifici del muntatge del MAAT, ja que es tracta d’una ceràmica collada en sec sobre una complexa estructura-bastiment d’una artificiositat que tan sols se m’acut comparar al fenomen culinari dels germans Roca.

L’altre és la intel·ligent i elegantíssima intervenció que rep el nom de 5 pm (l’hora del te). Un delicat revestiment a dues bandes del Paço da Rainha al costat del palau de Caterina de Bragança, la portuguesa reina d’Anglaterra responsable d’haver introduït el te en una Anglaterra que no somiava amb els sofisticats costums importats de l’Orient del nostre país veí. Delicada ceràmica fabricada per Veuva Lamego, de figures blaves que parlen d’una versió econòmica i popular de la porcellana xinesa, que aquí decora carrers en lloc de plats i tasses. Una intervenció feta amb uns pocs motius florals i la combinació de dues escales de representació i, evidentment, collada al mur amb pasta i no amb cargols. La dimensió urbana de la ceràmica és la de l’economia i l’estètica de la substitució, la d’imitar amb el que és barat les coses que no estan al nostre abast. Exactament el contrari de la nova arquitectura tecnològica, que converteix el que és econòmic en un ridícul producte que no podem pagar.