Un president ‘in extremis’ per salvar el procés sobiranista

L’any 2016 va començar com va acabar: amb vertigen polític sobre les volcàniques, tenses i esgotadores negociacions entre Junts pel Sí i la CUP per desencallar la investidura de la presidència de la Generalitat. Després de diverses assemblees dels cupairesrebutjant el nom d’Artur Mas com a president —inclosa l’estrambòtica del 28 de desembre que va acabar amb el mític empat a 1.515 vots—, el procés independentista semblava estava dat i beneït un 8 de gener. Jordi Sànchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, va dir aquell vespre que encara era viu “un fil d’esperança” —el termini acabava el dia 10— després d’una reunió a la seu de l’entitat, al carrer Marina de Barcelona. Aquella nit gairebé es van creuar l’ecosocialista Joan Coscubiela, sorprès amb la bossa d’escombraries —viu al barri i anava al súper— i Carles Puigdemont, llavors alcalde de Girona, que va desfilar sense voler parlar. 48 hores després, era investit, in extremis,com a 130è president de la Generalitat.</CS>

Amb menys èpica, menys romanticisme i menys metàfores marineres que Mas però amb el pedigrí ser un independentista de soca-rel, Puigdemont condueix amb fermesa el procés i vol coronar-lo convocant un referèndum encara que sigui sense permís de l’Estat. El procés ha viscut aquests 12 mesos a sobre d’una muntanya russa i ha conclòs que ja no s’hi val el resultat del 27-S, sinó que l’únic desllorigador és anar a les urnes amb una votació —no com el 9-N— vinculant.

El camí, fins aquí, ha estat ple d’entrebancs i el desenllaç es dibuixa com un signe interrogant gegant per l’oposició frontal de l’Estat. Però Puigdemont ja hi està acostumat, perquè des que va ser nomenat ha fet una carrera d’obstacles. Culer com és, el 22 de maig, el dia que el Barça jugava la final de Copa, va saber que la CUP trencava el pacte de legislatura amb Junts pel Sí. Els cupaires es van sentir amb les mans lliures i van refusar tramitar els pressupostos. Junts pel Sí ho va entomar com una traïció. Ràpid de reflexos i periodista com és, Puigdemont es va treure un as de la màniga i, malgrat l’estupefacció de part dels seus <CS8.7>—“Què fa! S’ha suïcidat!”, es va sentir al Parlament—, va anunciar que se sotmetria a una qüestió de confiança al setembre, lligada als pressupostos, i que hi hauria eleccions si la perdia. El moviment va deixar glaçada la CUP, que va evitar a corre-cuita la pròpia escissió i amb el seu suport va garantir una tardor tranquil·la. Però ara som a l’hivern i tornen les desavinences. Només dos —i en té 10— dels seus diputats van votar el 20 de desembre a favor de tramitar els comptes. L’any començarà, per tant, amb l’ull posat al 28 de gener, quan prengui una decisió definitiva. La tensió hi és, i així ho va il·lustrar la diputada Eulàlia Reguant quan va regalar a Oriol Junqueras el llibre L’hora dels voltors, que descriu l’estafa de la crisi, de l’exdiputat Josep Manel Busqueta. La CUP dubta, a més, de la lleialtat dels Mossos d’Esquadra amb el procés després de les detencions de cupaires. Però, malgrat tot, les dues parts es necessiten i, probablement, encara que in extremis, seguiran sent aliats pel bé de procés. El govern central vol moure fitxa, però Puigdemont vol arribar fins al final i ha impulsat una campanya pel referèndum acordat. Com acabi la història, això ja ho escriurà aquest 2017.