Mirades molt diferents sobre el judici

L’inici del judici pel 9-N ha tingut molt de ressò, això sí, amb mirades molt diferents. La premsa estrangera majoritàriament ha titulat amb els milers de manifestants que van donar suport a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Segurament el més original ha estat el de Libération de la vigília (“Artur Mas, el Moisès català, processat”). El seu corresponsal, François Musseau, considera que la justícia espanyola, sense voler-ho, dona ales a l’independentisme català, que amenaça amb una separació unilateral. “Per part del Govern espanyol, la intransigència és total”, però Brussel·les, escriu, dona suport a Madrid en la seva negativa a un referèndum. L’article acaba amb la cita d’un editorial d’EL PAÍS: “La passivitat del Govern [espanyol] pot provocar problemes molt seriosos per al país”. Sandrine Morel (Le Monde) explica que la polèmica principal no és sobre si va haver-hi desobediència o no. “És sobre l’oportunitat de llançar la justícia sobre una qüestió política, que, lluny d’arreglar-se, promet nous trencaclosques a Madrid”. Le Figaro defineix Mas al titular com l’independentista que ha desafiat Madrid. El diari va encapçalar una entrevista amb Mas, fa uns dies, amb un: “M’enfronto a un procés polític”. Radio France International es pregunta si el judici “és una oportunitat per als separatistes catalans”.

Reuters subratlla que el judici arriba en un moment d’alta tensió entre el Govern espanyol i el català, que predica amb vehemència a favor de la independència. A The New York Times, Raphael Minder explica que la societat catalana està dividida entre partidaris i contraris de la independència, “però una clara majoria vol tancar aquest debat amb el vot”. Si els separatistes no poden superar els obstacles legals que Madrid posarà a un referèndum, el periodista pronostica unes altres eleccions aquest any.

The Washington Post comenta el compromís de les autoritats catalanes de fer un referèndum, “però no està clar de quina manera aquesta consulta es diferenciarà de la que, l’any 2014, va acabar sent poca cosa més que simbòlica”. La BBC, que en la seva notícia explica que Catalunya té una història diferent que es remunta a l’Edat Mitjana i molts catalans es consideren una nació separada de la resta d’Espanya, enllaça la informació a un article del gener de James Badcock, que parla del joc de la gallina en la política espanyola entre dos governs (l’espanyol i el català). Aquest joc consisteix a mantenir les posicions per crear pressió psicològica sobre l’altre amb l’esperança que es faci enrere en el darrer moment.

L’italià Repubblica reprodueix l’afirmació de Mas en el sentit que és la primera vegada que un govern democràtic és jutjat per haver fet votar el poble. The Guardian, després de reproduir l’argumentari de Mas, esmenta una declaració del ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, en el sentit que només es jutja un acte que va suposar no reconèixer una sentència del Constitucional. El corresponsal de The Telegraph, novament James Badcock, assegura que ha parlat amb fonts del Govern espanyol, que han manifestat que lluitaran per evitar que es faci un referèndum “fins al final” i adverteixen els funcionaris i mossos que han d’obeir i aplicar la llei vigent.

Al Jazzera, per la seva banda, insisteix que els catalans estan dividits sobre la necessitat de la independència, però majoritàriament volen un referèndum. La ràdio pública alemanya confronta opinions sobre si la Unió Europea, en el cas hipotètic d’una independència unilateral de Catalunya, l’acolliria o la rebutjaria. En tot cas, considera que el judici ha reanimat el debat sobre l’autodeterminació. Per Politico, la “rebel·lió catalana” s’acosta a una fase decisiva, en què cal veure el compromís dels independentistes amb la secessió unilateral i fins on pot arribar Rajoy per resistir aquesta amenaça amb el risc de convertir els líders catalans en màrtirs.

Editorials. Dilluns alguns diaris publicaven un article d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau en què manifestaven que “el 9-N va ser el primer gran acte fet des de Catalunya demostrant que no tenim por. Aspirem a una sentència absolutòria perquè estem plenament convençuts que no vàrem cometre cap delicte”. Avui tots es pronuncien en editorials. L'Ara defensa que el judici de moment ja ha servit per donar més força a la demanda d’un referèndum i recorda les declaracions de la vicepresidenta del Tribunal Constitucional, Adela Asúa, quan advertia que “la qüestió catalana no té només una solució judicial”. I acaba: “Tard o d’hora, amb acord o sense, l’únic veredicte democràtic el donaran les urnes”. Dilluns, en un altre editorial, definia el judici com una anomalia democràtica. Avui, segons David Miró, va ser Rajoy amb el seu recurs contra el procés participatiu qui va convertir-lo en una iniciativa que desafiava el TC i que “al capdavall es va convertir en la pitjor derrota de l’Estat des de l’aprovació de la Constitució”. Per Salvador Cardús, no era previsible que els primers a passar pels tribunals fossin els últims que van arribar a l’independentisme. “La mobilització d’ahir demostra que som un país agraït amb qui l’ha sabut defensar dignament”.

Per El Punt Avui, la manifestació d’ahir demostra que només la ignorància i la voluntat d’insultar fan dir que no es va manifestar la Catalunya real. “Des d’ahir, a instàncies del PP, les relacions entre Catalunya i Espanya ja mai podran tornar a ser les mateixes”. Per Vicent Sanchís, Mas se’n va sortir. “Va assumir-ne la responsabilitat política total, però va jugar bé amb els detalls per reduir-ne l’administrativa”.

La Vanguardia titula el seu editorial “Èpica al carrer, moderació en el judici”. La declaració de Mas, escriu, “no va incloure els rivets èpics pretesos al carrer. La seva defensa, en canvi, es va basar en qüestions tècniques”. El diari també esmenta les paraules d’Asúa per concloure que és en la política i no en seu judicial on s’haurien de resoldre aquestes qüestions. Per Lola García, a la manifestació hi havia molta gent per donar suport a un polític, “però molt poca per desafiar un Estat”. Enric Juliana apunta que Mas ha tornat al centre de la política catalana. L’acte d’ahir, considera, convida a pensar en un Mas al capdavant d’una llista electoral, però “no hi ha indicis que el Tribunal Suprem vulgui entretenir-se. No li regalaran temps”. Pilar Rahola defensa la manifestació com una reacció a la inacceptable pressió que el PP ha fet sobre la justícia. Dilluns, en un altre editorial, el diari defensava la necessitat de diàleg i per això cal dues condicions: respecte a la legalitat i que cap polític sigui exclòs irreversiblement de la vida pública.

El Periódico, en el seu editorial, subratlla la distància entre les proclames en públic i els comportaments individuals dels dirigents, que es va fer més gran. “Mas va basar la seva estratègia defensiva a negar la voluntat de desobeir tot i el discurs que fa en públic”. Dilluns, en un altre editorial, considerava que la imperativa resposta judicial porta al damunt l’estigma d’aparèixer “com a actuació discrecional i arbitrària, ja que els fiscals integrants del TSJC, per unanimitat, no van apreciar delicte”. El director, Enric Hernàndez, escrivia dilluns que el 9-N Mas va trencar un pacte entre bastidors: si es desvinculava de l’organització, Rajoy li garantia tenir la festa en pau, però Mas va fer una roda de premsa i va trepitjar la línia vermella que li havia traçat la Moncloa. “Per què? “. El periodista qualifica Mas de temerari, “però les temeritats es jutgen a les urnes, no als tribunals”.

La Razón considera que el judici inhabilita Puigdemont. “És molt greu que el president de la Generalitat deslegitimi la Justícia i actuï com si no fos el representant de tots els catalans”. I conclou: “Mas mira de no ser inhabilitat i continuar la seva desastrosa carrera política, que ha portat la Generalitat al desprestigi”. Dilluns el diari en va fer un altre encapçalat amb un “La llei està per damunt del carrer” i defensava que l’Estat de dret ha de demostrar que funciona en plena llibertat, per aquesta raó “és inadmissible que es manifestin a les portes del tribunal amb l’objectiu de desligitimar-lo al crit d'“ens jutgen a tots els catalans”. "Malament va el procés si es veuen obligats a fer operacions tan manipuladores”, afegia .

Per El Mundo, “Mas encapçala un esperpent per coaccionar la Justícia”. Al text veu un Mas còmode amb el seu paper de víctima i amb un doble objectiu: alimentar la possibilitat del seu retorn a primera línia i desviar l’atenció sobre la muntanya de corrupció de l’antiga Convergència. I conclou: l’enfollida estratègia de desobediència de l’independentisme porta Catalunya a un atzucac. “El xoc institucional té conseqüències ara per ara imprevisibles”. Dilluns, al mateix espai, afirmava que l’actitud de Mas és un intolerable desafiament a l’Estat de dret i fa una crida al tribunal i al Govern espanyol a “mantenir-se ferms i posar fi a una situació insostenible que ja ha durat massa mesos”. Álex Sàlmon, veient els arguments de la defensa, veu una contradicció: per una banda, el 9-N va ser una tonteria impulsada per voluntaris, però, per l'altra, determinats polítics consideren la posició dels processats com una defensa de la democràcia. “En què quedem?”. Isabel San Sebastián, dilluns, comparant aquest judici amb els de la Pantoja o Rato arriba a la conclusió que si el teu delicte és fer servir el teu poder per trencar la Nació, “llavors no passa res. El pitjor que et pot passar és convertir-te en màrtir. Prevaricar, si ets separatista, és una autèntica ganga”.

L'Abc parla de “nacionalisme covard”. “Hi ha una cosa pitjor que ser ignorant: fer-ho veure a propòsit”. I acaba assenyalant que ahir es van trobar a faltar declaracions de suport als tres magistrats del tribunal. “O es pren de debò el nivell d’ofensa que ha adquirit l’ofensiva secessionista o anirà a més la insolència del separatisme”. Jaime González afirma en el seu article que la democràcia espanyola pot ser imperfecte, “però comparada amb la democràcia que existiria en aquesta hipotètica república de Catalunya, Espanya és un Estat de dret plusquamperfet”.

Digitals. Rafael Latorre, a El Español, també parla de màrtirs, però ho fa en un sentit diferent. La feblesa de l’independentisme a Catalunya és que “hi ha massa aspirants a màrtir però cap d’ells està disposat a passar pel dolorós tràmit del martiri”. Xavier Rius, a E-noticies, veia els processats com, contestant a la defensa, ja assumien l’autoritat del tribunal. “Els ha faltat èpica. Qualsevol procés històric necessita també màrtirs. Fins i tot a l’hora d’assumir els fets han preferit amagar el cap sota l'ala: han exercit una defensa estrictament jurídica basada en el fet que el TC no els havia avisat –o no els havia avisat prou– i que tot ho havien fet els voluntaris”. Enric Sopena (El Plural) veu un Mas petulant que encara es creu primera autoritat de Catalunya. “I així li va fer notar el president del TSJC, Jesús Maria Barrientos, quan va advertir-lo que no era allà en qualitat de president de la Generalitat sinó en qualitat d’acusat”. OK Diario recrimina a Mas que presumeixi d’idear el 9-N, però culpa de la seva celebració el Tribunal Constitucional argumentant que, si tan evident era que es tractava d’un delicte, per què no va fer res per fer complir la seva resolució.

Vicent Partal, a Vilaweb, escriu que el judici “va contra tots. Perquè aquesta acusació només té un argument possible: se’ns priva, a la força, d’exercir els nostres drets democràtics. Perquè el nacionalisme espanyol està per sobre de la voluntat popular i qualsevol proposta que no encaixe en el seu paradigma ha de ser perseguida i aniquilada”. José Antich (El Nacional) defensa la legitimitat de la concentració popular davant del Palau de Justícia. “Cap govern espanyol no havia estat capaç d'anar tan lluny fent un ús desmesurat del poder democràtic. Per això, la resposta d'aquestes últimes hores per part de la ciutadania tampoc no és la d'un judici normal (...) No som davant d'un judici normal, sinó més aviat davant d'una espècie de causa general als 2.344.828 ciutadans que van votar aquell 9 de novembre del 2014”. Josep Carles Rius (El Diario) recorda la retallada de l’Estatut. I segueix: “Un conflicte que només pot ser resolt tal com va començar: amb les urnes. Mai amb tribunals”. Per Salvador Cot (El Món), “aquest 6 de febrer ha canviat la percepció del context polític a Catalunya. S'acaba la fase de l'anomenat 'procés' i comença la del xoc de legitimitats, amb l'Estat espanyol desplegant les primeres mesures repressives al més alt nivell”. I Montserrat Tura ha escrit a Nació Digital que “una part del món ens mirarà durant els dies d’aquest judici i, una vegada més, haurem de mostrar civisme i rigor en les nostres acusacions cap a les institucions de l’Estat. Perquè qui barreja totes les causes polítiques o judicials no fa cap favor a l’objectiu principal, el d’aconseguir que els ciutadans es pronunciïn sobre el valor universal que estableix que la unió dels pobles ha de ser lliure i, en conseqüència, també la separació”.

Per acabar, una cita radiofònica. Per J. M. Izquierdo (Cadena Ser) és molt difícil que d’aquesta batalla en surti un guanyador. Només dolent a mitges per als sobiranistes si perden, perquè guanya el victimisme, però molt pitjor per al Govern central si fracassa en aquest envit, “entestat com està en una sola via”.