Vidal contra Mas

Si Santi Vidal –puc anomenar-lo Santi?– sentia que el procés seguia el seu curs i ell estava perdent protagonisme en els últims mesos, ja podem assegurar que ha estat àmpliament compensat i consolat. A un preu una mica alt, això és cert. Si una cosa ha quedat clara en la sessió de control del Parlament és que l’exjutge i exsenador ja és per als seus correligionaris l’ex-fitxatge estrella i l’excol·lega. Ha descendit a tota pastilla d’amic a conegut, de conegut a saludat, i d’aquí a sitehevistonomeacuerdo. Oriol Junqueras li ha fet, això sí, un panegíric pòstum –políticament pòstum, em refereixo–, però a Carles Puigdemont li ha faltat poc per dir allò d’“aquest senyor de qui vostè em parla”.

Vidal, i no per casualitat, és nom que agrada molt de pronunciar a l’oposició –d’un sol cop, dues preguntes de Ciutadans, dues del PP, tres del PSC– i poc a Junts pel Sí. Aquests, en canvi, prefereixen citar Mas-Ortega-Rigau. L’expresident i les exconselleres han tingut un bloc del debat per a ells sols, gràcies a una esquivada d’última hora de Puigdemont (ha estat en aquest moment quan el 3/24 ha desconnectat momentàniament del judici per connectar amb el Parlament… perquè s’estava parlant del judici).

Ha arribat el president i ha manat parlar, perquè la seva intervenció ha obert torn perquè la resta de grups li saltés a la jugular a compte de si el 9-N es va desobeir el Tribunal Constitucional o no es va desobeir, o depèn d’on es digui. Ha quedat clar que hi ha grups parlamentaris als quals els va més la marxa de la desobediència que a uns altres. I que el Govern no està entre aquests. Home, amb dir-los que el diputat de la CUP Carles Riera no ha aconseguit arrencar-los ni una insinuació de desobediència en l’assumpte dels refugiats, en el qual tant s’ha denunciat la totxesa i la inoperància del Govern de Mariano Rajoy…

La intervenció de Puigdemont en defensa del seu antecessor i les seves companyes ha estat, per descomptat, de to solemne, un discurs d’aquests que un acostuma a adornar amb una cita històrica de referència. El president de la Generalitat ha citat Gemma Nierga: “Nosaltres volem dialogar, i podem”. Bé, l’última que li recordo havia estat de Gerard Piqué (“Gràcies, Tribunal Constitucional, amb tu va començar tot”)… aquí jo detecto una evolució.

És curiós com tan sovint en aquests debats no importa tant afirmar o negar les acusacions del rival sinó contraatacar amb unes altres. És a dir, es rebat la crítica amb certa pressa, i com si això servís de memòria es pugen immediatament una o dues octaves per llançar amb contundència un “doncs mira que tu!”. I aquí cadascú que es quedi amb la part que més s’acomodi a la seva idiosincràsia.

A més, la sessió de control al Govern d’aquest dimecres ha estat un festival per als historiadors, perquè han sortit a relluir el cas Palau, el Yak 42, José Montilla quan era president de la Generalitat, Fidel Castro i allò de “la història m’absoldrà”, el GAL –amb el seu X corresponent–, el pacte d’Artur Mas amb Alicia Sánchez-Camacho del 2011, la Fundació Francisco Franco (ui, perdó, aquesta no és passat, sinó ¡Presente!)… només ha faltat l’atemptat de Carrero Blanco. Potser la propera sessió.

Manel Lucas és periodista.