En temps de postveritat

No són bons temps per al periodisme. Qualsevol pot dir una cosa que és falsa i, sense comprovar-ne la veracitat, l'afirmació es va repetint fins a prendre força en l'opinió pública com una veritat inatacable. Recordeu que estem en temps de postveritat aquesta paraulota indigna, una simple disfressa de la mentida. Les anomenades xarxes socials són el mitjà idoni per contribuir a aquesta confusió. La mala fe, encara més. La ignorància general fa la resta. El periodisme d'investigació ja no consisteix només a buscar afanosament la veritat sinó que té com a objectiu primordial desmentir la postveritat, és a dir, esbrinar les falsedats que es van instal·lant en la mentalitat de la gent com a veritats establertes.

Recordeu la famosa discriminació de Catalunya a causa d'un càlcul esbiaixat de les balances fiscals? Era una posveritat que es va transformar, per tocar la fibra emocional, en el famós “Espanya ens roba”. Aquesta falsedat va ser admesa fins que un equip d'economistes competents i honestos, dirigits per Ángel de la Fuente, van demostrar matemàticament, de manera incontrovertible, que les xifres constantment repetides a Catalunya, fins i tot pel Govern, eren falses, eren una postveritat.

Després, un rigorós i didàctic llibre de Josep Borrell i Joan Llorach, Las cuentas y los cuentos de la independencia, va explicar per a un públic ampli els paranys que amagaven les xifres oficials catalanes amb el resultat que la discriminació era imaginària. Ara ja ningú en parla. Els que es van inventar aquella faula, per a la seva vergonya acadèmica, no han rectificat públicament.

Però, com sabem, tota crisi és una ocasió. El Grup de Periodistes Pi i Margall, format per professionals catalans fastiguejats de tanta mentida, duen a terme una gran tasca deontològica i ètica en denunciar les mentides del procés. Aquesta setmana, sense anar més lluny, han difós que la veterana presentadora de TV3 Sílvia Cóppulo va informar que Artur Mas estava sent jutjat per ser el 129è president de la Generalitat i per preguntar a la gent què volia que fos políticament Catalunya, ocultant, amb notòria mala fe, el veritable motiu del judici: la desobediència a un mandat del Tribunal Constitucional.

Òbviament no és un cas aïllat. Abans que es posés de moda el terme lingüístic postveritat, moltíssims anys abans, la televisió pública catalana era un model d'aquestes males pràctiques, d'aquesta desinformació sistemàtica, d'aquest adoctrinament constant. TV3 i Catalunya Ràdio han estat durant aquestes dècades d'autonomia unes subtils, però incessants, màquines de propaganda política en mans sempre d'una mateixa ideologia. No es pot explicar la mentalitat dominant avui a Catalunya sense tenir en compte aquest importantíssim factor.

Les postveritats, però, arriben també als polítics. En aquests dies, amb motiu del judici oral al qual s'ha sotmès, podem observar com torna a aixecar cap la figura d’Artur Mas, aspirant segons sembla a dirigir el nou PDeCAT, l'antiga Convergència. Doncs, bé, en una entrevista, naturalment a TV3, Mas s'ha comparat amb l'admirable Rosa Parks, gran lluitadora per la igualtat racial als EUA dels anys cinquanta del segle passat. En una tàcita inculpació, Mas va dir que la senyora Parks va desobeir una norma que li impedia asseure's a la part de l'autobús reservada als blancs, i a partir d'aquí van canviar les coses en aquell país pel que fa a la igualtat racial.

Això, en part, és cert. Ho vaig explicar amb un cert detall, fa anys, en una article dedicat a l'historiador Gabriel Jackson (La Vanguardia, 13-XI-2008). No obstant això, en la part que no és certa trobem el que interessa a Mas per basar la comparació: la desobediència a una norma. Rosa Parks va incomplir una norma que estava en desacord amb la Constitució, tal com havia estat interpretada un any abans pel Tribunal Suprem dels EUA en la famosa sentència Brown contra el Consell d’Educació (Board of Education) del 1954, i va reclamar davant un jutge, que li va donar la raó. Parks no va practicar la desobediència civil, sinó que va reclamar els seus drets d’acord amb la llei en la interpretació constitucional que havien declarat els jutges.

A Mas se’l jutja, precisament, pel contrari: per desobeir una resolució del Tribunal Constitucional. Està sotmès a un procés amb totes les garanties i ja veurem quin serà el veredicte del tribunal català. És cansat, amics del Grup de Periodistes Pi i Margall, però la vostra tasca és avui imprescindible. La veracitat de la informació és una de les principals garanties de la democràcia.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional