Per entendre l’ànima humana
El 'Cançoner' de Petrarca és una exploració de la intimitat a partir d’una història d’amor i una recerca de la veritat i la pau
Cançoner
Francesco Petrarca
Versió de Miquel Desclot
Proa
662 pàgines
22.90 / @ 9.99 euros
Francesco Petrarca (1304-1374) és el primer dels humanistes i el fundador de la modernitat poètica, la influència del qual arriba fins avui mateix. Si bé els seus ideals van residir sempre en l’antiguitat clàssica, inclòs l’ús del llatí com a llengua de cultura, va saber establir el seu toscà natal com a llengua literària. Va viure d’alguns beneficis eclesiàstics i al servei de diversos personatges poderosos, i va intervenir en política, en funcions de segon terme; però sobretot es va poder dedicar plenament a l’estudi i a l’escriptura. Tot i que en les seves afirmacions hi ha sempre molt de construcció deliberada d’una imatge, no exagerava quan deia: “En un altre temps voldria haver nascut… visc amb l’ànim enmig dels antics”.
Val la pena retenir unes quantes dades: l’obra petrarquiana (tractats històrics, tractats religiosos, poemes, epístoles…) és principalment llatina; l’escrita en llengua vulgar, que representa més o menys el 5% del total, consisteix en el Canzoniere i els Trionfi. El Cançoner aplega 317 sonets, 29 cançons, nou sextines, set balades i quatre madrigals, en conjunt 7.785 versos. Encara que esperava ser reconegut per la posteritat sobretot per Africa, un extens poema èpic en hexàmetres llatins a la manera de Virgili, que no va acabar, el Cançoner no és pas una obra marginal. S’hi va dedicar al llarg d’una quarantena d’anys, amb successives ampliacions i correccions; se n’han distingit fins a nou estadis de composició, des d’un primer recull de 14 peces fins a arribar al total definitiu de 366 —tants com dies té l’any, cosa que indica, si no una clau de lectura, segur que un propòsit de composició unitària—. Encara que en parlava com d’un entreteniment superficial, i malgrat que en algun moment li va posar el desconcertant títol de Rerum vulgarium fragmenta, no hi ha dubte que el poeta li va donar prou importància, encara que potser no tanta com la que ha acabat tenint.
Tres raons per recomanar-lo
- Primera vegada que es tradueix íntegrament al català una de les catedrals de la poesia lírica europea i llibre fundacional de la cultura renaixentista.
- Fruit de 22 anys de treball, la versió de Miguel Desclot utilitza un català actual, però amb el toc precís de registre culte que demana tot clàssic.
- El poemari, a partir de la història d'un amor frustrat, ho toca tot: la dicotomia interior, l'angoixa de la solitud, el pols i la distància entre ideal, somni i realitat...
En català ha gaudit d’una fortuna discreta; el més destacat traductor, Osvald Cardona, en va arribar a publicar uns dos terços el 1955, i hem hagut d’esperar que culminés l’esforç de Miquel Desclot, dilatat al llarg d’una vintena d’anys, i anticipat en successives antologies, per poder-lo llegir sencer. Acarats a l’original de Petrarca, ens trobem amb 366 poemes mètricament equivalents i amb el mateix esquema de rimes, en una llengua catalana perfectament actual i amb aquest punt d’intemporalitat que demana la versió d’un clàssic. Una introducció que és un model de síntesi i unes notes als poemes, només per comentar l’essencial, completen el volum.
El Cançoner és moltes coses: una exploració de la intimitat a partir d’una història d’amor; una recerca de la veritat i la pau, que comporta el rebuig de l’amor terrenal i l’afany de perfecció espiritual; un lament per l’inevitable final de totes les coses existents. Amb Petrarca neix, com diu Desclot, la “manera moderna d’entendre’s l’home a si mateix”, en què aflora una subjectivitat inquieta pels qüestionaments que la raó gosa posar, lluny de les certeses medievals, i desbordant de sentiments encontrats.
Cosmonauta. Poesia completa
Francesc Garriga Barata
Labreu
852 pàgines. 27 euros
Francesc Garriga Barata (1932-2015) és un cas a part en la poesia catalana. Ha començat a ser conegut i valorat, sobretot, a partir dels llibres publicats ja en el segle XXI, però la seva vocació literària ha estat intensa i constant. Durant els últims anys de vida, es va dedicar a enfrontar-se de nou al conjunt dels seus textos, a esmenar-los, reelaborar-los i harmonitzar-ne criteris formals. El resultat és aquest imponent llibre unitari, en què els inèdits són relativament pocs, que permet abordar una lectura nova i total d’un autor que va reconèixer: “Deixo un tros de la meva ànima a cada llibre”. Un treball obsessiu de despullament retòric per reduir el llenguatge a l’essencial, a fi de donar voltes, en un to col·loquial, fins i tot jocós, a les grans qüestions de l’existència: “malgrat la runa, espero el raig de sol / d’un dia més per oblidar el demà”.
Conquistador
Archibald MacLeish
Traducció de Francisco Alexander
Visor
226 pàgines. 14 euros
La conquesta de Mèxic, o la caiguda de l’imperi asteca (1519-1521), és un episodi que sembla reclamar grans poemes èpics —la crema de les naus que va ordenar Hernán Cortés per indicar que no es tornaria enrere és una referència encara vigent—. El nord-americà Archibald MacLeish (1892-1982), admirador de T. S. Eliot i Ezra Pound, es va atrevir a fer-ne un en data tan avançada com el 1933. Adoptant la veu de Bernal Díaz del Castillo —un protagonista dels fets que escriu, amb gran realisme, la Historia verdadera de la conquista de la Nueva España per vindicar el paper dels conquistadors rasos—, MacLeish compon, en primera persona, un homenatge a l’home comú i el seu paper en la història; no li interessen tant els esdeveniments concrets com el deute que tenim d’entendre i, si més no, recordar els actes dels qui ens han precedit.
Llibres de poesia (1904-1924)
Josep Carner
Edicions 62
1.076 pàgines. 60 euros
Primer volum de la incommensurable edició crítica de l’obra de Josep Carner (1884-1970), que constarà de vuit volums, a càrrec del professor Jaume Coll. Aquest conté els onze primers llibres de poesia, del Llibre dels poetes (1904) a La inútil ofrena (1924). Però si Carner va revisar exhaustivament tots els poemes que volia llegar a la posteritat, i els va reunir el 1957 en el llibre Poesia(reeditat el 1992, i ja introbable), ¿pot el lector comú prescindir d’aquesta recuperació, de la qual només els especialistes en trauran profit? De cap manera: retrocedir a versions prèvies, repassar les variants o descobrir gran quantitat de textos exclosos és submergir-se en el dia a dia d’una gran aventura literària, la de la llengua i la sensibilitat de Carner, “que tots nosaltres ens ha fet”, com Gabriel Ferrater va deixar dit.
Com elles. Una antologia de poetes occidentals del segle XX
Mireia Vidal-Conte, editora
Lleonard Muntaner.
336 pàgines. 23 euros.
Hi ha una manera específicament femenina d’escriure poesia? La crítica literària feminista dirà que sí. ¿Hauríem de fer doncs una història de la literatura masculina i una altra de femenina? La discussió és interminable. Per fer-se’n una idea, aquesta selecció de 200 poemes, de 40 poetes dones, totes de la tradició occidental, pren el camí correcte: a l’hora de decidir-ne la inclusió, el que ha comptat no és el tractament de certs temes ni la repercussió política, sinó solament el valor literari. Originat en l’espectacle-recital del mateix títol, Com elles és el fruit de 15 anys de lectures de Mireia Vidal-Conte (1970), que afirma: “M’interessa mostrar unes poetes que a mi em semblen sorprenentment massa desconegudes”. Són Plath, Sexton, Marçal... Dones que serien, segons Marc Romera en el pròleg, “l’avantguarda més radical i més transcendent”.
Prosas reunidas
Wislawa Szymborska
Traducció de Manel Bellmunt
Malpaso
560 pàgines. 24 euros
Els poetes solen tenir una manera peculiar d’escriure prosa, com si no poguessin deixar de ser poetes en qualsevol cosa que escriguin. Es nota en l’ordenació dels continguts, en l’elegància de les frases, en l’atenció als matisos de cada paraula. La polonesa Szymborska (1923-2012), prou coneguda com a poeta arran de rebre el premi Nobel de 1996, té un vessant com a ressenyadora de llibres en diverses revistes. De qualsevol llibre ressenyat, que moltes vegades no atrauria l’atenció del gran públic, en sap destacar sempre algun aspecte captivador, i la ressenya esdevé un pretext per compondre petits relats que traspuen la seva enorme cultura i un delicat sentit de l’humor. També, en conjunt, es tracta d’una gran incitació a la lectura: “Soc una persona antiquada i crec que llegir és el passatemps més bonic creat per la humanitat”.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
