Quan cou… ‘Ajoblanco’

“Respecto els treballadors”, diu un dels post-its. “Llibertat total. Sense censures”, diu un altre. “Contrapsicologia. Música anarquista. Antidesarrollismo. Mostrar alternatives”, enumera un tercer. Tots estan enganxats en una fusta sota l’epígraf “Què t’agradaria trobar a les pàgines de la revista”. La que consulta, a la seva pròpia seu, és Ajoblanco, mítica capçalera contracultural de substrat anarquitzant que va sacsejar en dues etapes (del 1974 al 1999) els quioscos i uns quants milers de consciències (150.000 en el seu moment àlgid, el 1995, amb un número sobre la marihuana). Aquest dimarts torna, 17 anys després del seu últim lliurament, amb el mateix esperit i en paper. O sigui, a contra corrent, fidel a la seva idiosincràsia.

“En aquests temps confusos retornem perquè volem posar el nostre gra de sorra per, a través del diàleg i la passió i eliminant odis que no porten enlloc, reflexionar i donar alternatives mitjançant un periodisme de participació”, defineix aquesta tercera etapa de la capçalera un dels seus fundadors i alma mater, el veterà Pepe Ribas, davant del primer número, 132 pàgines en color, totalment lliures de publicitat, “sense interès comercial o mediàtic que en condicioni el contingut”, aclareix innecessàriament.

La portada, amb una fotografia de gent present en les mobilitzacions del 15-M acompanyada del títol ¡Revolvemos!, ja dona pistes sobre l’interior: un bloc de reportatges (Apuestas en blanco y negro) que acull textos sobre el Madrid rebel, els mals de la societat segons Claudio Naranjo, representant de la piscologia transpersonal i la reacció dels artistes davant l’emergència ecològica, entre d’altres, obre foc per donar pas a seccions ja històriques (sexe, feminisme, memòria llibertària…). Tanca el primer lliurament El muro, nou nom amb el qual es coneix ara una altra secció històrica, La cloaca, amb la participació de lectors i col·laboradors.

El repàs del contingut sembla demostrar que els temes i les preguntes no han canviat gaire des dels anys setanta a Espanya. “Les qüestions de llavors segueixen sent vàlides i moltes respostes, també, com ja es va veure el 15-M; l’educació i la cultura continuen demostrant-se fonamentals… Cal tornar a pensar i reil·lusionar-se per recuperar-se; si canvies la vida és més fàcil canviar-ho tot; llavors ho vam fer per canviar la vida als setanta, cosa que no va passar als noranta; i ara toca tornar-ho a fer”, llança Ribas.

Compran armas capaces de derribar la Moncloa (febrer del 1991); Supervivientes del sida (juny del 1993), Por qué España no es una democracia (maig del 1994) o Todos somos Marcos, en l’apogeu del subcomandant al mateix número d’un dossier sobre cinema porno (març del 1995), són alguns dels temes que destaquen de les velles portades que decoren la redacció d’Ajoblanco, matèries que són, d’alguna manera, com avisos a la falsa democràcia, els abusos del neoliberalisme i la banalitat que imperen, almenys segons Ribas, en els temps actuals i que intentarà denunciar una revista que també manté un altre dels seus veterans fundadors, Fernando Mir.

Aquesta complicitat amb els orígens s’arrodoneix amb el fet que el dissenyador és el mateix que el de fa 41 anys i el maquetista, el de fa 20: “Costa trobar professionals del paper”, sosté Ribas. Però poc més. “En aquests temps del jo volem incidir en el nosaltres, el comú, el factor social, la plaça pública on s’intercanvien coneixements i cultures; si no, anem cap al final de l’espècie, com ja denunciàvem ja 40 anys”, recorda. A aquest esforç del nosaltres s’hi ha incorporat saba nova, com Carolina Espinoza, i un equip que combina veterans i molts joves d’entre 24 i 30 anys.

Els temps també expliquen l’estructura de la nova Ajoblanco, gestada des de fa un any. L’embrió de la seva tercera vida és l’Associació Cultural Ajoblanco, sense ànim de lucre, en la qual Ribas, Espinosa i Mir van posar 1.500 euros. Un micromecenatge ha permès la impressió de 50.000 exemplars d’una publicació que, de moment, serà quadrimestral (el proper número, al novembre) i que està calculat que resisteixi si ven 20.000 exemplars. “Amb això aguantarem un any; si en són 30.000, any i mig; això no és nou: els dos primers anys dels setanta no en vam treure res”, recorda Ribas. Una plataforma web, on estan digitalitzats tots els Ajoblanco, servirà per recuperar temes dels setanta i vuitanta i posar-los de nou a debat.

La vigència d’aquests debats es podrà constatar en el Club Ajoblanco, quarta part del projecte, fòrum que funciona com a redacció oberta als lectors i seu de tallers i que ha d’alimentar en part la revista. Tindran lloc en un local del barri de Gràcia de Barcelona, que Ajoblanco comparteix amb una entitat nascuda amb el 15-M, els artistes activistes del col·lectiu Enmedio. Aquests exposen a la seva àrea samarretes de Moda Social, marca de roba on un proposa un disseny i s’estampa en samarretes en què part del preu es destina a entitats socials que els compradors poden escollir. En una, una noia, en un volcànic planeta saint-exuperià, diu: “No necessito un petit príncep”. En una altra, sota l’enunciat “Dear Patriarchy”, una trompa de falopi d’un aparell femení fa botifarra. Ajoblanco, almenys aquí, és un plat necessari. I en el món actual, sembla que també.