Els cirurgians del suro

Talla el vent i el suro amb la precisió d'un cirurgià. Cops sords, acompassats i precisos trenquen l'ascètic silenci del Parc Natural de Los Alcornocales (Cadis). Ni un tall de més, ni un de menys. Amb la seva destral esmolada, Juan José Gallego dibuixa una línia vertical perfecta a l'arbre. “És una prolongació del meu braç. Sento quan ha arribat al tronc”, explica el capatàs. Amb l'empunyadura fa alçaprem i el suro es desprèn. En no més de 10 minuts ha acabat amb la surera. Passa a la següent. El ritme és esgotador. Gallego, de 36 anys, dirigeix una quadrilla de 14 homes que, durant dos mesos a l'estiu, treballa en l'extracció del suro a Cadis. Al llarg de la geografia espanyola, són fins a 3.000 treballadors els que empra aquest sector, tradicional i amenaçat, però que és capaç de produir 62.700 tones, el 30% de la producció mundial, i col·locar Espanya com el segon productor del món després de Portugal.

La pausada indústria del suro lluita per sobreviure en la vertiginosa economia actual. No ho té fàcil. Entre extracció i extracció, una surera triga de 10 a 12 anys a recuperar l'escorça. La seva principal destinació és la fabricació de taps. Però no tota la producció és vàlida, a Catalunya només s'aprofita per a aquesta finalitat entre el 20 i el 25%. Al massís de les Gavarres, a Girona, ja hi ha sureres que fa dècades que no es pelen. A Los Alcornocales, el relleu generacional del surer no està assegurat.

Gallego s'ha llevat a les 4 del matí per començar la feina a les 6.50 a la finca pública de Los Naranjos, a Jimena de la Frontera (Cadis). La seva quadrilla treballa per a l'empresari que aquest any ha guanyat la licitació per extreure el suro en aquesta zona. A centenars de quilòmetres, a la finca gironina Fitor, el Mohamed i els seus quatre companys marroquins fan el mateix per al propietari Joan Botey. Cadascun treu 400 quilos per dia i guanyen uns 120 euros nets per jornal, segons l'Institut Català del Suro (Icsuro). A Cadis, cobren per quilo i aconsegueixen una suma similar. Treballen a preu fet i la sinistralitat és quotidiana. “Això”, diu el capatàs assenyalant la seva afilada destral “no pregunta, l'única cosa bona és que el tall és net”.

No és fàcil trobar jornalers

“Comparat amb altres feines del camp, no està mal pagat, però si mires l'especialització que tenim, sí”, reconeix Gallego, fill i net de surers. I ja no és fàcil trobar jornalers amb les seves habilitats, ell mateix té dos aprenents “per evitar que l'ofici no es perdi”. Botey ho sap del cert, ha tingut veritables problemes per trobar gent disposada a aprendre la tècnica de l'extracció. Per a les seves 1.000 hectàrees de bosc van passar jornalers catalans, després andalusos i, des de fa 15 anys, magrebins.

Quan la quadrilla de Gallego acaba la seva feina a les muntanyes gaditanes, els arriers carreguen el suro en muls i el porten fins a clarianes de bosc, els patis, on el recullen els camions. Abans, es refuga o classifica en funció de la seva qualitat.

Per aconseguir el cobejat tap de suro, la matèria primera viatja a fàbriques on es cou a altes temperatures. En aquesta segona etapa, tampoc es deslliuren de problemes. “És complicat pel monopoli existent i les escasses ajudes”, reconeix el gadità Eladio Sáez, amo de Cork Spain. Es refereix al poder de Corticeira Amorim, l'empresa portuguesa líder del sector que compra bona part de la producció espanyola i controla el 35% del mercat mundial.

A Catalunya, també ha fet estralls la concentració empresarial. Segons Joan Puig, president de l'associació d'empresaris Aecork, “fa anys hi havia 60 empreses al sector i ara ronden les 20”. De la minva no s'escapa la fabricació dels taps. A Catalunya subsisteixen 25 companyies com Trefinos, Oller o Manuel Serra. A més, “el baix consum de vi a Espanya obliga a buscar el mercat fora”, diu un portaveu de Trefinos.

A Sáez no l'espanten aquestes dificultats. Està en procés de proves per crear la primera fàbrica de taps de Cadis. El sector lluita per reinventar-se. La Iniciativa Territorial Integrada (ITI) de la Junta d'Andalusia preveu subvencions a Cadis per donar nous usos al suro, com l'aeroespacial. A l'Institut Català del Suro investiguen aplicacions basades en el reciclatge, com la biomassa. Sáez està esperançat que el negoci en el qual va néixer tingui futur: “No és fàcil, però ho portem a la sang i ho intentarem”.