Hi va guanyar la ciutat

“Fem la ciutat del 1993”, deia l'eslògan una vegada obtinguda la candidatura olímpica. L'esdeveniment no hauria estat un èxit si s'hagués limitat a una imatge fugaç, encara que fos mundialitzada. De fet, va correspondre al que la ciutat de Barcelona necessitava i la ciutadania desitjava: la recuperació del front litoral ciutadà. La Vila Olímpica va ser l'oportunitat, i no va ser fàcil. Es van enterrar dues línies ferroviàries i centenars de milers de persones van accedir fàcilment a les platges, que des de finals dels anys cinquanta no es podien utilitzar. I es va fer contra les pressions d'actors privats poderosos, que pretenien desenvolupar una urbanització especulativa, segregada i lluny de la ciutat.

Potser va faltar ambició. En comptes de 2.000 habitatges, s'haurien pogut ampliar després dels Jocs a 5.000 o 6.000 habitatges, i això hauria creat una massa crítica i heterogènia per a la vida ciutadana, una palanca per a un desenvolupament urbà ordenador d'una zona desestructurada a partir del front de mar. “Es va fer ciutat” cap al Besòs, es va iniciar la regeneració del teixit urbà i de l'activitat econòmica al Poblenou (projecte 22@). Es van crear les condicions per a l'estructuració urbana de l'est de la ciutat cap al gran projecte gairebé paralitzat de la Sagrera (300 ha). Probablement ha estat l'operació més complexa, guanyadora i duradora per a la ciutat. Però es van fer moltes més coses.

Es van encendre llums als barris populars i en alguns casos hi va haver transformacions molt visibles

Es van reforçar o es van iniciar noves centralitats properes als límits municipals i es van establir equipaments a l'entorn metropolità amb la perspectiva d'una ciutat metropolitana (Montjuïc, l'eix de la Gran Via cap al Llobregat, la Vall d'Hebron i el citat eix del Besòs). Es va iniciar una ambiciosa regeneració del centre històric, la ciutat que va ser emmurallada, on es concentra la diversitat i la monumentalitat, accessible pels de fora amb una població resident que en garanteix la vitalitat. El boom turístic posterior posa en perill aquesta centralitat integradora, però això és una altra història.

A l'Eixample es va mantenir l'equilibri entre activitats terciàries i habitants, però les rondes no van resoldre la contaminació generada per la mobilitat dels vehicles (el tramvia és una aposta important). Es van encendre llums als barris populars i en alguns casos hi va haver transformacions molt visibles, com a Nou Barris. La ciutat finalment va arribar a una zona urbana marginal, es va fer justícia espacial. Una conquesta de la ciutadania associada i combativa. Es van fer o es van projectar grans equipaments culturals i espais públics, com el Macba, el CCCB, el Museu d'Història de Catalunya, la reconstrucció del Museu de la República i el Pavelló de Mies van der Rohe, el parc de Nou Barris, etcètera, i també equipaments mitjans als barris, incloent-hi desenes de centres esportius. Es van instal·lar elements icònics que aportaven significats i referències. Gairebé sense adonar-se, la ciutat es va convertir en un lloc de gran atracció turística i d'inversors. Un excés d'èxit.

No tot van ser encerts i triomfs: l'habitatge, la mobilitat sostenible, el govern metropolità per raons de justícia espacial i de coherència territorial. I no es van preveure els efectes perversos de les actuacions que van tenir èxit. La qualificació de la ciutat va derivar en especulació immobiliària, despossessió ciutadana, insostenibilitat ambiental. Però vam guanyar la guerra civil. Les idees de Cerdà i els projectes del GATCPAC i el Pla Macià en el període republicà van estar presents en les propostes dels vuitanta i els noranta. Van ser anys de gran transformació. En el que va venir després hi va haver de tot i un abús mercantilitzat i de vegades excloent. No obstant això, la ciutat manté el seu dinamisme, la seva força i el seu atractiu. És la gran força de Catalunya.