Els millors ‘brous’ del 2017

Fa uns dies s’ha obert el debat sobre si la narració dels castells es pot fer en castellà i sobre si, per fer-ho, s’ha de caure en l’abundància de termes en català, cosa que seria una nosa quan es llegeix, ja que força el lector a aplicar una atenció extra i obliga a recórrer sistemàticament a la lletra cursiva. La solució és senzilla, tot i que com veurem és alhora complicada: si s’escriu en castellà, el relat dels castells, amb tot el lèxic i la fraseologia inclosos, s’ha de fer en castellà.

Uns pares novells busquen llar d’infants per a la seva criatura. Té pocs mesos, la mare ha tornat a la feina fa poc i el menut ha d’anar a l’escola bressol. S’interessen per totes les que tenen a prop de casa, públiques i privades, i finalment es decideixen per una que ofereix classes d’anglès. Es veu que cada setmana hi va una persona expressament per cantar-los cançons en aquesta llengua, i fins i tot els menuts de dos anys, els més grans del centre, arriben a dir coses com yellow i red. Finalment, aquestes expectatives els fan decidir-se.

Pocs discursos laudatoris s’han fet a favor d’una lletra tan diàfana, amb la qual és impossible caure en la precipitació i fer faltes d’ortografia. La lletra f. És tan poc problemàtica, tan generosa, que la majoria de manuals de llengua senzillament l’obvien, a ningú se li acut de dedicar una plana a la lletra f mentre t’hagis d’enfrontar a la cabalística de les esses o de la dièresi. T’imagines un exercici d’ortografia en què la tasca consisteixi a omplir buits on falti la lletra f? Per això no n’hi ha, perquè és un exercici idiota.

Em deia un dia un exeditor de llibres de text, exdirector general amb el tripartit i avui alcalde que la immersió lingüística, en realitat, no existeix, perquè quan segueixes un curs d’immersió desenvolupes totes i cadascuna de les activitats en aquesta llengua, no tan sols el que són estrictament les classes, sinó també totes les activitats lúdiques. I que aquí la immersió lingüística era incompleta en tant que a l’hora del pati no s’ha prescrit mai un determinat comportament lingüístic entre els alumnes. És així, doncs, que els nens a classe parlen català però al pati parlen el que volen.

Una derivada sorprenent de tota la gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils ha estat veure com, de manera insospitada, la llengua catalana i el seu ús passaven a un pla destacat de l’opinió pública, en convertir-se en l’idioma predominant —però no únic— en l’explicació dels atemptats i l’operatiu policial, i en redundar, aquest fet, en els recels que alguns sectors hispànics mostren de manera endèmica envers la llengua catalana