Ara sí que torna la tercera via

Una vegada més, unes eleccions autonòmiques es poden convertir en un plebiscit en què els ciutadans es vegin convocats a triar entre dues opcions radicalment oposades. Entre el bé i el mal, segons Oriol Junqueras. Entre la república proclamada i no constituïda de Puigdemont i la Constitució espanyola plenament vigent de Rajoy, segon un maniqueisme no tan metafísic. Entre antifeixisme i autoritarisme, segons les veus més abrandades de l’esquerranisme. Entre Catalunya i Espanya, segons la caricatura més fàcil.

Si els féssim cas, seria la tercera vegada des de 2012 que això succeeix. Recordem que Artur Mas ja va demanar a les eleccions anticipades del 25 de novembre de 2012 ‘una majoria indestructible’, que no va obtenir, per conduir-nos a ‘l’Estat propi dins d’Europa’; i que el 27 de setembre de 2015 va repetir la jugada, aquest cop amb una coalició que portava el plebiscit inscrit en el seu nom, Junts pel Sí, de cara a fer un referèndum d’autodeterminació, que no va tenir majoria de vots populars i només va obtenir la majoria parlamentària gràcies als exigents diputats de la CUP.

Aquest cop, les convoca el Govern espanyol, article 155 en mà, i són unes eleccions a las quals l’independentisme hi va per primer cop a la defensiva: fora de les institucions, amb menys mitjans, sense l’ombra coercitiva que suposa comptar amb el comandament dels Mossos d’Esquadra i, el que és més important, dividits, barallats, havent-se vexat i enganyat els uns als altres, i amb el programa d’independència apressada i gratis totalment desmentit, esgotat i desprestigiat. I amb un únic ciment que l’uneix i el motiva que també és defensiu: la llibertat per als presos i l’anul·lació de l’article 155.

Acceptar el repte i buscar una confrontació electoral polaritzada és el més gran favor que es pot fer a un independentisme que ja ha estat derrotat i que només pot trobar la salvació en una candidatura única, encapçalada pels presos i pels fugits, de forma que es pugui presentar com la llista de la Catalunya màrtir i humiliada que encara resisteix a l’Espanya prepotent i vencedora. Una opció que té la campanya ja feta abans de començar: busca el retorn de Puigdemont, la salvació del país, el final de la repressió, però no ofereix res que no sigui una resistència sense sortida i, a més, té l’inconvenient que només té capacitat de convicció Catalunya endins. Catalunya enfora no te cap credibilitat.

Les eleccions plebiscitàries són les de la continuació agònica, polaritzada i cada cop més perillosa del Procés. La garantia per al final ja definitiu i el començament d’una nova etapa de normalitat democràtica és que entre les dues opcions, per entendre’ns, entre l’estelada i la rojigualda, sorgeixi una tercera, que pot simbolitzar-se perfectament amb la bandera constitucional i estatutària que és la senyera. Si fem cas de la llarga sèrie d’enquestes sobre les preferències del catalans respecte al futur de la relació amb Espanya, veurem que la opció gairebé sempre majoritària és l'única que ha desaparegut de les alternatives electorals amb possibilitats de guanyar, i aquesta és, entre la independència i l’estatus quo, la d’un autogovern incrementat i lleialment afermat dins de la Constitució espanyola.

Tres són de fet les opcions que haurien de triar els catalans el 21-D: la independència impossible; l’estatus quo d’inevitables conseqüències regressives; o la defensa de l’autogovern i de les actuals competències, reforçades gràcies a les futures reformes que calgui fer de la Constitució i de l’Estatut. L’independentisme ja ha demostrat que té molta força però que no en té prou. L’anti-independentisme, representat principalment pel PP i C’s, la pot augmentar però tampoc podrà aconseguir la recuperació del consens constitucional i del consentiment dels catalans, com a mínim amb les propostes per a Catalunya que ha presentat fins ara. Només queda la possibilitat que un tercer partit, coalició o conglomerat centrista i moderat, transversal i pactista, torni a recuperar l’impuls unitari del catalanisme i aglutini prou forces com per defensar l’autogovern i si és possible millorar-lo just en el moment que tot es conjura per retallar-lo o fins i tot aplanar-lo.

Aquesta tercera via, fins ara desapareguda, ha esdevingut més necessària que mai. Vol dir superar i anul·lar les maleïdes divisions entre independentistes i unionistes, recuperar la convivència i el diàleg entre els catalans i entre els catalans i el conjunt dels espanyols, tornar a la exigència de mútua lleialtat constitucional entre totes les institucions, eliminar la desafecció i tornar a l’amistat civil. Si hi ha alguna possibilitat, que hi ha de ser, de curar les ferides terribles obertes aquestes últimes setmanes, segur que serà aquesta tercera via la que l'aprofitarà; i potser serà l'única que voldrà i sabrà fer-ho.